dissabte, 29 d’octubre de 2011

Txékhov, consells per escriptors




Llegir un llibre de Chéjov o Txékhov per aprendre escriure, sona ja de bon començament pretensiós. Tot i així me’l vaig comprar. Sé de Txékhov que és un gran escriptor de relats, però ho sé i prou, no l’he llegit, ho confesso. Precisament vaig trobar el llibre quan tractava d’esmenar aquesta llacuna, que de fet és més amplia: pràcticament no he llegit llibres de relats. Com que no crec en els músics que no escolten música ni en els pintors que no saben d’art, ja fa un temps vaig decidir que per escriure relats m’havia de capbussar-me en la lectura d’aquest gènere. Vaig començar amb Alice Munro i el seu “Demasiada felicidad” que em va fascinar. Com que sempre la descriuen com la Txékhov canadenca vaig pensar en anar directe a la font. Així que vaig sortir de la llibreria amén del llibre del títol, amb un recull de contes del mestre, i per completar, “Sueños olvidados” de Stefan Zwieg i "Relatos de lo inesperado" de Roald Dahl. He calculat que necessitaré un parell d’anys de lectura quasi exclusiva de llibres de relats, per poder dir que en sé alguna cosa. Ja veieu que faig plans a llarg termini.

Però retornant al dia d’autes, en sortir de la llibreria, malgrat els meus grandiloqüents propòsits, vaig deixar de banda els altres llibres i no vaig poder evitar llegir-me en un parell d’hores els consells de Txékhov. La meva lectura va ser àvida, impacient, esperant, contra tota lògica, descobrir una espècie de recepta màgica per l’escriptura.

La primera sorpresa va ser que Txékhov no va escriure pas aquest llibre, sinó que és el recull de fragments de cartes dirigides a altres escriptors o aspirants a ser-ho. Potser en aquí estaria la primera objecció: fer universal allò que ell va escriure de forma particular. En alguns moments els textos recollits són contradictoris, per exemple, en una carta escriu que els detalls són imprescindibles i en una altre que són excessius i fatigosos. Caldria llegir els relats dels seus dos deixebles per fer compatibles ambdós consells.

De tota manera, del conjunt és possible exteure'n uns quants principis essencials però diria que, més que formules per a ser un bon escriptor, són guies per a ser un determinat tipus d’escriptor. Segons Txékhov l’artista ha d’escriure únicament sobre la realitat que coneix bé, ha de ser breu i concís i s’ha de limitar a presentar les vides i les persones tal com són, sense entrar mai a jutjar-les i sense imposar en els seus escrits cap ideologia.

Tot plegat, consells que em van fer reflexionar. Però la feina menuda i silenciosa, no me l'estalviaré pas, però tant se val, perquè aquesta és la gràcia, ja que del resultat, amb o sense Txékhov, no crec tenir-ne gaire control.

5 comentaris:

  1. Jo també em vaig llegir "Massa felicitat" i després de cada conte tenia ganes de morir-me durant una estona. Ho vaig passar fatal! A part de boníssims, no ¡els vas trobar tristíssims també?

    Records!

    ResponElimina
  2. Has triat bons libres...i bons mestres...ara que trobo que escrius prou bé, magníficament bé, si n'aprens més ....ja serà la bomba!

    ResponElimina
  3. mmm... doncs m'has fet venir ganes de llegir aquest llibre de Txékhov, fa molt que em vaig llegir els seus contes, la seva novel·la i algunes de les seves obres de teatre, i de llavors s'ha quedat en un dels meus referents imaginaris o autors valorats d'una forma més sentimental que no pas real per què no sabria reproduir cap dels arguments dels seus contes, només de l'Oncle Vània... allò que passa... una cosa et toca i es queda fen-te companyia però si te'n pregunten alguna cosa et quedes en blanc... bé a mi em sol passar sovint... què hi farem... en tot cas me n'has fet enrecordar... total que el que jo volia dir és que estic d'acord amb l'Elfreelang! ;-)

    ResponElimina
  4. Marlene, els vaig trobar complexos, sútils, esmunyedissos fins i tot, profunds i amb una tristor gens dramàtica, més aviat resignada. Tinc a mig llegir "Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni" i em va sorprendre un primer conte amb final feliç. Encantada de tornar-te a llegir per a qui! Una abraçada.

    Elfreelang, és que vull ser la bomba!! :))

    Calaix, jo no rellegeixo els llibres que més em van impressionar d'adolescent per por a que ara passats els anys, em decebin i deixin de fer-me aquesta companyia sentimental que dius tu. Gràcies per tornar-te a passar pel blog i deixar comentari. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  5. Estic d'acord amb tots els adjectius que hi has posat! I potser era això de la tristor gens dramàtica i la "resignació" el que ho feia tot tan tan TAN profundament trist.

    Una abraçada!

    ResponElimina