dilluns, 31 d’octubre de 2011

Temps moderns





Cada dia surto de casa a la mateixa hora. A quarts de set agafo el metro, cinc parades, fins a enllaçar amb l’autobús que em deixa al polígon industrial. Barrejat entre tants altres, que es dirigeixen a la fàbrica, em sento un més, aliè, impersonal, sense pes específic. A dos quarts d’onze, em menjo l’entrepà que m’he fet a les sis del matí. Avui toca truita. I una llauna de Coca-Cola. Abans em prenia una cervesa, però l’empresa ens va passar un circular en la que es prohibia el consum d’alcohol durant la jornada laboral. Faig un rot i em fumo un cigarret.


- El mes pròxim ho deixaré -li dic a un company, que, sorrut, no em respon.




A les quatre torno a enfilar-me a l’autobús per desfer el trajecte, cap a casa. Em sento cansat i una mica trist. Ha plogut després de dinar i estic ben moll. Esternudo. Quan arribo a casa, la dona em pregunta com ha anat el dia, mecànicament, com una frase obligatòria. De fet ja fa temps que no escolta la resposta. M’assec a davant del sofà amb la tele a tot drap i em prenc tres o quatre cerveses. La dona diu no sé què de que la targeta no li funciona.



- I a mi què m’expliqués! - li responc enfurismat- Ja aniré a veure aquests del banc, que són una colla de lladregots!


Penso que l'endemà haig de buidar la bústia i desfer-me de les cartes. Les puc cremar en la foguera que encenen dins un bidó, alguns treballadors, al matí per escalfar-se les mans, mentre esperen per entrar a la feina.


Així que el dia següent en baixar-me de l’autobús, ensumo el fum i miro al voltant, buscant senyals d’una foguera. Algú em pica suament l’espatlla. Em giro i em trobo amb aquell malparit de recursos humans, amb la corbata torta i la camisa arrugada, que em mira nerviós amb els seus ulls miops. Igual que aquell dia. El mateix posat insegur, la mirada que es perd per esquivar la meva, l’aire culpable, la veu somorta.


- Què hi fas aquí?


- Aquest és un país lliure, oi?- sempre l’havia volgut dir, aquesta frase.


- Als teus companys... ex companys, els incomoda que vinguis cada dia i que et passis el matí voltant per aquí.



- Doncs, que es fotin.



- Escolta, amb els diners de la indemnització pots marxar de vacances. Agafa la família i aneu a algun lloc... – dubta uns segons- a la platja, per exemple, o a la muntanya.



- Jo no vull anar enlloc i, a més, ja no me’n queden de diners.



- Mira, ho he intentat per les bones- prem els llavis amb fúria i afegeix amb un murmuri carregat d’odi- No voldràs que algú t’ho faci entendre d’una altra manera...



M’acovardeixo i giro cua cap a la parada de l’autobús. Llanço amb ràbia el fotut entrepà contra un mur ple de grafitis. S’atura un bus que no és el meu. Porta un anunci d’una pel·lícula, “Temps moderns” amb Charles Chaplin vestit d’obrer sobre unes rodes amb guies mecàniques.



-Temps moderns? I una merda! - exclamo furiós.





6 comentaris:

  1. M'ho passo tan bé llegint-te!
    Com en saps, coses!
    Una molt bona proposta pels relats conjunts!

    Un petonet que t'arribi! :)

    ResponElimina
  2. Molt bo aquest escrit! M'he divertit llegint-l'ho. Gràcies!

    ResponElimina
  3. T'ha aplaudeixo! té força, és genial, un relat boníssim! i actual malauradament...podria ser ben bé un retrat!

    ResponElimina
  4. dispensa se m'ha colat una errada ara sí torno a escriure: T'aplaudeixo!

    ResponElimina
  5. Boníssim, inspirat en la crua realitat.

    ResponElimina
  6. Fanal Blau, i que duri! Un petó.

    Marta, gràcies, a mi també em fan riure les teves històries :)

    Elfreelang, faig oportuna reverència. Gràcies. Una abraçada.

    Montse, moltes gràcies i benvinguda.

    ResponElimina