dissabte, 15 d’octubre de 2011

Els nens bruixots





El meu marit es va començar a trobar malament cap al migdia. Deia que li feia mal la panxa. Tenia un dolor tan fort que al vespre ja no podia ni aixecar-se. Li va pujar la febre, suava i delirava. Jo estava angoixada. Vaig demanar als homes de la família, els seus germans i cosins, que el portessin a veure els metges blancs. A mi m’havien ajudat feia uns mesos, quan la petita acabava de néixer i no em baixava la llet.


-Són molt lluny i el teu home no es pot estar ni dempeus- em van respondre.


-Potser si els aviseu vindran fins aquí- vaig suplicar.


Però ells van decidir que seria millor anar a buscar el sacerdot. L’església episcopaliana era encara més lluny que el campament dels blancs, però se’n refiaven més. El reverend va arribar a trenc d’alba acompanyat del germà gran del meu marit. Es va mirar el malalt de la porta estant i es va asseure a fora a resar. El meu home va morir poques hores més tard. Aleshores el sacerdot va entrar a la casa i va assenyalar la meva filla de sis anys.


-Ha estat ella!- va cridar- És una bruixa! Està posseïda pels dimonis i ha portat la malaltia a casa teva.


-No és veritat!- vaig respondre d’esma.


Els meus parents em van reprendre amb la mirada. El religiós va acostar-se a la meva petita i posant-li la mà al front va sentenciar:


-La seva germana l’ha encomanat. Ella també està posseïda.


A la tarda, acompanyat d’una ajudant, es van endur les meves filles a la seva església. Em van dir que les alliberarien, però que era molt costós.


-Com quant?- vaig demanar.


-Quan tens?


Vaig vendre’m totes les meves pertinences de valor, vaig manllevar diners a la meva família i juntament amb els minsos estalvis que teníem, ho vaig posar tot en un farcell i vaig marxar cap al temple. Tenia molta por per les meves filles. Inclús si aconseguien alliberar-les del diable, el nostre futur era incert sense un cap de família.


Quan vaig arribar a l’església, el reverend i la seva dona van sortir a rebrem.


-Les teves filles estan sota la nostra protecció- em van dir- Ara no has de témer res.


Me les van deixar veure. Estaven tancades en una habitació amb uns altres infants. Els més grans estaven lligats amb cadenes als turmells.


-És necessari?- vaig preguntar.


-No voldràs que els deixem lliures perquè a les nits escapin per reunir-se amb els esperits malignes, oi?


-No crec que a les meves filles facin res de tot això- vaig dir amb veu tremolosa.


Em varen conduir a una altra habitació i em van fer seure davant del televisor més gran que havia vist mai. Van posar una cinta i la pantalla es va omplir de nens amb cares deformades i mirada aterridora , que entre alarits salvatges devoraven les visceres d’un home encara viu i li treien els ulls. Aquells nens inhumans ballaven amb el diable en aquelarres nocturns i celebraven orgies de terror. La dona del reverend em va explicar que les meves filles eren com aquests nens i que si no les aturàvem podrien matar a tot el poblat. Vaig plorar.


-I a elles, què els passarà?


-Si les deixes amb nosaltres potser podrem alliberar-les. Els traurem els dimonis que les turmenten i te les podrem retornar guarides de tot mal. Però l’església té moltes despeses i tots els cristians hem de contribuir.


Vaig entregar-los el farcell i em vaig agenollar per suplicar-los que les alliberessin.


Volien que tornés al poble, però res m’esperava a casa. No em vaig voler separar de les meves dues criatures, tot el que em quedava en aquest món. Dormia en una cabana improvisada al davant de l’església. A les nits em despertaven els crits i plors dels nens captius. Cada dia visitava les meves filles. Tenien morats i talls, sobretot la gran, i els seus ulls esventats em miraven suplicants.


Van anar passant els dies i les notícies no eren esperançadores. Cap dels nens bruixots no millorava. Cada cop es feia més evident que no hi hauria guariment i començava a témer que el reverend i els seus ajudants, provant de treure’ls el diable, acabarien també pels treure’ls la vida. No volia pensar amb les meves petites mortes.


Una nit, quan tothom dormia, vaig entrar a l’església, i em vaig endur les nenes. Havia sentit parlar d’un refugi on homes i dones blancs, vivien amb aquelles criatures posseïdes i , vés a saber per què, a ells no els passava res de dolent. Vam caminar tota la nit i tot el dia següent, fins arribar-hi. Amb la primera foscor, vaig deixar les nenes davant la porta d’entrada.


-Aquí tindran cura de vosaltres- els vaig dir i vaig marxar sense girar el cap enrere.


De tornada al poble, vaig dir-los a tots que eren mortes. Se’n van alegrar. Havien matat el seu pare, s’ho mereixien, em van dir.


Encara no m’havia pogut acostumar a la meva nova vida sense família, quan uns policies es van presentar al poblat. Venien acompanyats d’un home alt i corpulent. Era africà i parlava com nosaltres . El cor em va fer un salt quan vaig veure la meva nena que li donava la mà i s’amagava entre les seves cames. Una dona blanca duia la petita a coll. L’home va parlar amb mi davant de tots els homes del poble.


-Has fet mal fet d’abandonar-les- em va dir- Les teves filles no són bruixes. No els passa res de dolent.


Jo callava, però els homes negaven amb el cap i s’exclamaven violentament. La seva fúria es dirigia contra la gran.


-Ha matat el seu pare i després ha posseït a la seva germaneta- repetien, sense escoltar les explicacions del foraster.


-Si es queda aquí la matarem- va amenaçar un dels cosins del meu marit.


Sentien un odi ferotge contra la nena que tremolava de por i s’agafava ben fort a les cames d’aquell home, que de tant en tant es recordava de fer-li una carícia tranquil·litzadora.


Els policies callaven i miraven cap a una altra banda. Acompanyaven aquella gent del refugi, però no semblaven tenir-los gaire simpatia. No s’hi volien ficar.


Vaig atansar-me a la dona blanca i vaig agafar la petita a coll.


-Es pot quedar amb mi, oi? És molt petita, segur que no ha fet res dolent.


Els homes van assentir atabalats. La seva fúria estava concentrada en la gran. Per ells era una bruixa terrible. Odiaven i temien a una nena de sis anys.


L’home corpulent em va dir:


-Queda’t amb la menuda. Jo m’emporto la gran perquè si la deixés aquí crec que els teus familiars la matarien aquesta mateixa nit.


Va fer una pausa i va afegir:


-No la tornaràs a veure mai més.


Es varen girar i van emprendre el camí cap als camions que els havien portat, amb la policia guardant-los les espatlles. Els homes van cridar encara unes quantes amenaces, les dones els insultaven i els nens els van llançar pedres, tot i que amb cura de no encertar-los perquè temien a la policia. Entremig vaig veure la meva filla allargant la mà cap a l’home, que li va estrènyer sense temor. Vaig cloure el puny i per un instant em va semblar sentir els ditets de la meva nena entre els meus. No vaig deixar de mirar fins que els camions no van ser res més que uns puntets en l’horitzó.



Aquesta història està basada en un reportatge que vaig veure a la televisió, sobre el Senegal, on ha esdevingut habitual acusar els infants de bruixeria. Els nens bruixots són abandonats, maltractats o assassinats amb total impunitat malgrat que els responsables i incitadors de tanta barbàrie tenen noms i cognoms.

2 comentaris:

  1. Jo també el vaig veure i em va horroritzar...ben escrita la història i malauradament pot ser ben bé real!

    ResponElimina
  2. La realitat supera la ficció, aquesta vegada sí.
    Gràcies, una abraçada

    ResponElimina