dimecres, 12 d’octubre de 2011

El misteri de la fe

Vaig de mitjana a uns tres o quatre funerals a l’any. Segur que alguns de vosaltres us semblarà molt, però si ho situem dins el context de viure i treballar en un poble no són gaires. De fet a la meva feina hi ha companys que jo penso que pel cap baix passen deu vegades a l’any pel tanatori, la parròquia o el cementiri. Sembla que estiguin abonats als funerals, fins i tot he arribat a sospitar que el rector els avisa per sms cada vegada que hi ha una defunció. No us estranyeu perquè les noves tecnologies no respecten ni el comiat definitiu. En el meu poble de moment es segueix confiant en el boca orella per transmetre les pitjors notícies, però em temo que aquest sistema té els dies comptats. Estem, però, lluny encara, d’arribar a la vetlla virtual o el condol electrònic a l'estil Steve Jobs.


Els funerals als que assisteixo no són en absolut tots iguals. Des del punt de vista purament subjectiu es divideixen en els que em mouen emocions i sentiments diversos (com el de la meva tia, la setmana passada) o els que només intento passar l’estona, fins el moment culminant de poder dir-li a algú de la família que em sap greu i, alliberada, sortir cames ajudeu-me. I no sóc pas l'única, doncs uns dels meus entreteniments preferits en els funerals de persones afortunades en vida, és comptar els delegats d'oficines bancàries assistents a l'acte.

Els capellans del poble, conscients de que gaudeixen de ben poques oportunitats de predicar amb tant públic, de forma unilateral, abusiva i injusta han decidit allargar la cerimònia d’un pim-pam-pum, vint minuts i al carrer, a uns interminables quaranta minuts amb missa inclosa. Els ateus i agnòstics podríem aprofitar l’avinentesa per fer una becaina si no fos per la mania aquesta que tenen de fer-te alçar i asseure’t cada dos per tres, com si enlloc d’una reunió espiritual fos una classe d’aeròbic. De tant en tant, algun fet inesperat ve a trencar la monotonia del aixeca’t-asseu-te, com aquella vegada que una senyora, a l’estil concert de rock, es va desmaiar a causa de l’aglomeració i la calor.


Però el curiós es que, senyores desmaidores a part, els sacerdots troben entre els assistents una col·laboració que a mi no deixa mai de sorprendre’m. No només perquè els membres de l’auditori, embarassades, vells i paralítics inclosos, no dubten a castigar els seus genolls tantes vegades com l’oficiant ho reclami, sinó que a més canten, reciten i es persignen amb una precisió matemàtica. Per exemple, el capellà clama braços enlaire i amb veu poderosa “Reciteu el misteri de la fe!” i el públic respon amb un murmuri inintel·ligible que deixa a tots el no iniciats veritablement intrigats. La part bona d’aquests murmuris es que conviden a qualsevol a participar. Així quan tota la congregació demana a Déu nostre senyor no recordo el què, jo movent els llavis però sense emetre cap soroll vocalitzo la meva pròpia pregària “us demano, Déu nostre senyor, que aquesta missa s’acabi aviat”.


I com que em temo que potser ara mateix no sóc l’única que està pensant en el final d’alguna cosa, aprofito per acomiadar aquest post amb l’humil esperança que se us hagi fet més passatger que un funeral de compromís.








5 comentaris:

  1. Escric abans de llegir-te, però és que veure de nou a la "Coses" després de tants dies...ha estat una emoció intensa!
    Un petó i ara torno! :)

    ResponElimina
  2. Després de tants dies torno amb un post de "pràctiques". Tothom sap que per practicar un esport cal entrenar, però no tothom té clar que per escriure també cal. Espero posar-me en forma ràpidament. Un petó.
    Coses 2

    ResponElimina
  3. Llegint, enmig del teu apunt, allò del "reciteu el misteri de la fe" he recordat que tinc el dubtós privilegi d'haver estat expulsat (o convidat a sortir) d'una missa en la que mons cosins i jo ens rèiem dels galls del capellà en pronunciar-ho. Érem molt petits.

    Amb aquesta petita anècdota haver fet més passatger :) el meu comentari que un funeral de compromís.

    ResponElimina
  4. Ja ho pots ben dir és un misteri....crec que ho aprofiten per a fer una mica de gimnàstica, sempre va bé moure l'esquelet ni que sigui ajupint-se i posant-se dempeus a ritme de cantilena evangèlica....no m'agraden gens els funerals...ni els de compromís ni els que es fan per persones que et dolen....sort de la teva ironia fina que alleugereix el pes i fa lleugers com una ploma de somriures els pensaments més negres......quin rotllo t'he deixat! com diu la fanal blau és producte de l'emoció de llegir-te altre cop!

    ResponElimina
  5. Òscar, encantada de tenir-te per aquí :)

    Elfreelang, per mi també és emocionant comprovar que no us heu oblidat de mi.

    Coses2

    ResponElimina