diumenge, 7 d’agost de 2011

L'estiu i la felicitat. Part III

La Jetzabel, segona de les protagonistes d’aquest tractat capriciós i acientífic, està mancada per tirànica imposició de la seva creadora, o sigui jo, dels elements fonamentals per arribar a l’estat anímic de dolça manca d’inquietud, anomenada felicitat. No té parella, doncs la seva xicota fa uns mesos sense previ avís li va comunicar la seva voluntat de posar fi a la relació per discrepàncies irreconciliables, o dit en llenguatge entenedor, perquè n’havia trobat una altra que li feia més el pes.


La feina, un altre dels components bàsics de la felicitat, havia volat unes setmanes abans de forma igualment inesperada. L’encarregada de les relacions laborals de l’empresa li havia comunicat la notícia del seu acomiadament per raons econòmiques amb la fredor i la professionalitat pròpies de qui fa això casi a diari i que no conserva ja la capacitat de commoure’s. L’aire condicionat no va poder refrescar els seus pensaments aquella fatigosa nit d’insomni, per la senzilla raó que era hivern. Però allà estava l’aparell silenciós,mut testimoni del seu trasbals, amb la promesa de la futura frescor en les càlides nits d’estiu. Però amb la feina i la parella, va marxar també la possibilitat de seguir pagant el lloguer i va haver de dir adéu, amb profund dolor, al seu pis climatitzat (a 24 graus exactes!) per endinsar-se en la sordidesa de la seva habitació d’adolescent, amb un llit estret i pòsters de grups de música que ja no li feien dir res, a la tòrrida casa dels seus pares que semblava especialment construïda per emmagatzemar fred a l’hivern i calor a l’estiu.


Sobre viatges em sembla que les explicacions són sobreres: només un miracle o la primitiva la podria portar a terres llunyanes aquest mesos.


Amb aquest panorama a priori desolador, arriba a casa la Jetzabel, encara no massa entrada la tarda. Ha passat el matí al gimnàs (gratuït pels aturats), desprès ha dinat (de gorra) amb una amiga i s’ha entretingut una bona part de la tarda a la biblioteca del barri, d’on ha sortit amb un exemplar de “El arte de no decir la verdad”. De bon humor, arriba, com deia, a casa seva, i va directe cap al menjador on, aprofitant que els seus pares ja jubilats, han marxat a passar un parell de mesos al poble, ha muntat una espècie d’estudi de pintura. Amb la finestra oberta de bat a bat amb un intent no gaire reeixit de que circuli una mica d’aire, passa les tardes pintant aquarel·les, una nova afició en la que es concentra de tal manera que acaba per perdre el sentit del temps i, el que és més important, de la calor.


Abans de posar-s’hi avui, surt un moment al balcó per fumar-se un cigarret (de liar que són més barats) just en el precís instant que la veïna del davant, una noia que la Jetzabel troba encisadora, està regant les plantes. Es saluden amb els convenients comentaris sobre el temps: “quina calor, no?”, “Si i tant, Sort que han dit que demà plourà”, quan de sobte la veïna pregunta descarada:


-Que no marxes de vacances?


Una lleugera tristor creua pel rostre de la Jetzabel.


-No tinc diners. Aniré uns dies al poble amb els pares, però això és tot.


-Ah... Jo haig de treballar així que també estaré aquí aquest estiu- la veïna dubta un segons abans d’afegir- Podríem sortir algun vespre a prendre alguna cosa. Què et sembla? Convido jo, és clar.


-Seria fantàstic! – contesta la Jetzabel sense poder amagar el seu entusiasme.


-Perfecte. Et va bé demà a les vuit?


-Sí, i tant. Tinc tot el temps del món...


La Jetzabel s’acomiada amb un somriure il·lusionat i torna a entrar a casa decidida a acabar l’aquarel·la de la riba parisenca del Sena, en la qual com per art de màgia se li acaba d’acudir la idea de posar-hi dues noies caminant agafades de la mà sota la llum de la lluna. De sobte, un pensament lúgubre la fa aturar-se quan, pinzell en mà, ja és a punt d’esbossar la primera figura. Però si no la conec de res a aquesta noia, es diu. No és res més que una cara bonica, continua implacable el seu jutje interior. Durant uns instants es remou inquieta i està a punt de llançar el pinzell però , rebel , la Jetzabel esclata en una rialla mentre diu en veu alta:


- I a qui li importa! Al cap i a la fi ara sóc lliure de fer el que em roti.

2 comentaris:

  1. Per fi la tercera part....una mica de llum al final que promet....anirà bé la trobada?

    ResponElimina
  2. Em sembla que la trobada quedarà fora d'aquest relat... així que pots imaginar-la com vulguis!

    Una abraçada

    ResponElimina