divendres, 19 d’agost de 2011

Estacions de servei



Què és més perillós fer autoestop o recollir autoestopistes? Hi ha qui confia en l’amabilitat dels estranys i qui tem un psicòpata en cada desconegut. La Irene estava més aviat entre els darrers, però el destí l’havia deixat sola en aquella estació de servei amb la motxilla a l’esquena i vint euros per fer quatre-cents quilometres i escaig. Amb el cap enterbolit per la ressaca es recordava vagament de la discussió de la nit anterior. Havia perdut el control altre cop, però aquella merdosa de la Sara s’ho havia ben buscat. Que la bombin, es va dir. A hores d’ara la Sara ja devia ser casa seva, arraulida al costat de la seva mama, la molt bleda. En canvi la Irene estava ben decidida a continuar el viatge i arribar a Milan on l’esperaven la colla d’amics. No estava disposada a rendir-se tan fàcilment.


Es va asseure a l’ombra al costat dels lavabos per poder observar la gent que entrava i sortia, mentre es liava el segon cigarret del matí. S’havia gastat dos euros en un cafè aigualit, no sense abans dir-li al cambrer que era un robo. L’home li havia respost asprament en francès quelcom que la Irene no va entendre però que va suposar que era un insult, així que per si de cas li va deixar caure un ràpid “fill de puta”, abans de fotre el camp amb el vas de plàstic fumejant entre les mans.


Només eren les nou i la xafogor ja era insuportable. Li suaven les aixelles i sota la llarga melena ondulada, el clatell li regalimava. Tot i així, feia traguets al seu cafè calent amb autèntic plaer. Esperava que la cafeïna li aclarís les idees. De sobte un rebombori de crits i rialles juvenils la va fer mirar cap a l’aparcament. Hi havia un altre d’aquells autobusos italians que deixava anar la seva càrrega d’adolescents cristians que es dirigien cap a la trobada del Papa a Madrid, amb la mateixa alegria estúpida que si anessin de colònies. Només els falta cantar allò de “los padres escolapios nos llevan de excursión”, es va dir la Irene. En aquell moment va trobar a faltar la Sara per poder hi compartir el comentari satíric. La Sara sempre celebrava qualsevol acudit seu amb un ampli somriure que engalanava amb un “què divertida ets” o “només a tu se t’acudeixen aquestes coses”. Sí, era una putada que s’haguessin barallat. Potser no li havia d’haver dit aquelles coses tan desagradables, però hòstia és que l’havia posat de molt mala llet i la cervesa amb l’estomac buit li havia pujat molt. En fi, ja estava fet, més valia deixar-ho córrer.


Els alegres adolescents es repartien sorollosament entre la botiga i els lavabos, seguits de prop per un parell de monges. Feien un estrany contrast, les faldilles curtes i samarretes de tirants de colors lluents dels joves amb els hàbits de les religioses. Decididament estaven ben pirats aquests catòlics, va pensar la Irene. El record d’una sotana li va venir al cap. Ho havia somiat o havia vist la Sara parlant amb un capella després de la discussió? Recordava amb claredat les llàgrimes de la Sara, que somicava que volia tornar a casa i desprès s’aixecava i marxava cap a la benzinera, però a partir d’aquí tot esdevenia un núvol de paraules i imatges inconnexes. Va cloure els ulls i va provar d’encaixar-les. L’havia seguit i l’havia vist al peu d’un autocar parlant amb un home. Després la sotana negre que s’hi acostava, estilitzada i fosca com una ombra.


A mig matí un camioner andalús es va oferir a portar-la. La Irene portava més de dues hores aixecant el dit i la calor la colpia com si l'apallissés. Va dubtar uns instants, desconfiada, però l’home va riure:


-No pensarà que te voy a hace nà, verdà?


A prendre pel cul es va dir, que passi el que hagi de passar però no puc seguir aquí tirada esperant que em reculli el Sant Pare en persona. Va enfilar-se al camió amb la idea d’estar ben alerta, però. El camioner xerrava pels descosits, explicant anècdotes sobre les persones estranyes que havia recollit a la carretera. El seu parlotejar va ensopir la Irene, els ulls se li tancaven de cansament i les forces l’abandonaven. L’home la va despertar sacsejant-la suament. Havien passat més de dues hores i s’aturava per fer un mos. La Irene molesta amb si mateixa per haver baixat la guàrdia d’aquella manera, va aprofitar per desfer-se’n. No, no volia acompanyar-lo a dinar, preferia continuar camí, li va dir. L’andalús no va insistir. No havia estat gaire bona companyia, aquella noia esprimatxada i sorruda que s’havia quedat fregida a la mitja hora de viatge.


La Irene es va anar a refrescar als lavabos. L’estomac li va fer un recargolament de gana, però no volia desprendre’s encara dels vint euros. Potser més endavant li farien més falta. Dissimulant quan s’acostaven els viatgers, va fer un cop d’ull a les papereres de la porta de la botiga. No hi va trobar res de profit. Es va acostar a unes taules de fusta instal·lades sota l’ombra d’uns pins on uns pocs grups es menjaven el dinar amb les seves carmanyoles impol·lutes i es passaven les llaunes de cola o taronjada que extreien de les seves neveres portàtils. Es va asseure a observar-los mentre se li feia la boca aigua. Un matrimoni amb dos nens petits se la van mirar de cua d’ull. No serien ells qui compartissin les seves viandes amb aquella jove malaguanyada. La Irene va optar per atacar un grup de tres joves, dos noies i un noi. En adonar-se de la seva presència se la van mirar reticents. Ella, amb gestos , els va fer comprendre que tenia gana. Es van parlar entre ells, van buscar a les bosses i li van donar un entrepà petit i una llauna. Va devorar el sandvitx i va escurar la beguda tan ràpid que de poc no s’ennuega. No els va donar les gràcies. Eren uns fills de puta rics, se’ls notava per la roba i les maneres, i que li donessin de menjar no era un acte de caritat sinó de justícia. I encara era poc. Els va dir adéu amb la mà i va tornar cap a l’aparcament.


No volia tornar a viatjar sola amb un home, així que va decidir ser ella qui triés i no a l’inrevés. Per això, es va quedar a prop dels sortidors i quan veia algú que li feia el pes, una parella jove, un parell d'amigues, una família no massa nombrosa, se’ls acostava per demanar-los directament si la podien portar. En una hora, es va endur unes quantes carabasses i es va posar de mal humor. No entenia que coi li passava a la gent, que potser tenien por que els embrutés les seves precioses tapisseries o es que creien que es treuria un ganivet i d'una revolada els degollaria a tots plegats. La ràbia se li escapava per la boca, "porcs egoistes", "fills de puta capitalistes" va escridassar als darrers conductors que la van rebutjar. Al cap de poc va sortir l’encarregat de la benzinera, un jove ros, alt i fornit, i la va imprecar en francès perquè marxés. Li va respondre que era un "nazi de merda" però el noi li va fer un gest amenaçador amb el puny i la Irene atemorida es va batre en retirada.


Va tornar-se’n cap a la botiga i el restaurant, decidida a buscar el camioner andalús que ara ja no li semblava tan mala opció. Feia un tomb entre les taules, quan es va quedar palplantada davant un televisor. El presentador recitava les notícies a la velocitat vertiginosa que només un francès es capaç d’assolir i la Irene no n’entenia un borrall, però aquella fotografia que mostraven era la Sara, n’estava ben segura! Com una boja es va posar a cridar. Demanava a crits algú que l’entengués i li expliques que estava passant. I li varen dir. Morta, assassinada, la tele diu, cadàver, trobada, no saben qui és. Es va esfondrar la gent, el restaurant es va diluir i la Irene va caure a terra estesa tan llarga com era. La ventaven, li aixecaven els peus, li passaven un mocador mullat pels polsos, la reclamaven perquè tornés en sí, perquè retornés a l’infern de la realitat. Al seu voltant hi havia molts curiosos, els francesos xiuxiuejaven i els italians s’exclamaven vivament. Una sotana blanca de monjo es va agenollar al seu costat i el jove religiós la va mirar amb amorosa preocupació.


L’amabilitat dels desconeguts, la follia dels psicòpates. L’únic segur és que tots paren a les estacions de servei.

4 comentaris:

  1. Decididament, m'encanta com escrius i descrius!
    Jo n'havia fet força d'autostop; majoritàriament tranquil·la, però un dia molt joveneta i sola vaig tenir un bon ensurt.
    De psicòpates, n'hi ha, però afortunadament n'hi ha pocs. De gent amable, sempre podem trobar-ne, si sabem ser amables.
    Però tens tota la raó, tots i totes ens aturem a les estacions de servei.
    Un petó, coses!

    ResponElimina
  2. L'he llegit amb delit i delectació fins al final....no m'esperava el final...bufa! i veig que et torna a sortir aquesta vena satírica tant teva....bé, que ja ho saps que escrius genial! jo d'autoestop només n'he fet a Menorca i fa una pila d'anys ....ara no en faria ....com que encara m'ho puc permetre agafaria un taxi...( es clar que també hi pot haver taxistes psicòpates...) BON ESTIU

    ResponElimina
  3. Amb molt de retard, degut en part als problemes técnics que segueixo tennit amb el meu compte de google, us agraeixo els vostres comentaris.
    Em sap greu aquest llarg periode de silenci que espero esmenar aquesta tardor (que no arriba mai). Gràcies i una abrçada.

    Coses2

    ResponElimina