divendres, 17 de juny de 2011

Juicy Salif



Vaig adquirir el costum de remenar les escombraries quan em vaig quedar a l’atur. Primer només feia una volta pel barri els dies que llançaven els mobles, recollia els que em semblaven en bon estat i els arreglava per tenir-los a casa o regalar-los als amics. Era una manera de mantenir-me ocupat i sentir-me útil. Poc a poc vaig estendre el meu àmbit de recerca fins a deambular per tota la ciutat buscant trastos vells. La meva afició despertava comentaris i somriures condescendents però coneguts i veïns em guardaven les seves andròmines i en algunes botigues em reservaven allò que ja no els servia. Vaig convertir el nostre petit pis en una espècie de taller mal endreçat que treia de polleguera l’Amàlia.

-Ja ni tant sols busques feina! - em va dir un dia, emprenyada- Només omples la casa de porqueria.

-No n’hi ha de feina, prou que ho saps- vaig respondre alçant jo també la veu- I així aconsegueixo diners.

Era una veritat a mitges. Havia començat a revendre a botigues de segona mà moltes de les coses que em trobava i en treia alguns calerons. Però acostumava a reinvertir els guanys en comprar eines i altres estris per poder seguir amb les meves modestes restauracions. De tant en tant, tenia un cop de sort i podia vendre alguna cosa a bon preu, com aquella antiga làmpara amb el peu de bronze, que vaig tardar una setmana en netejar i per la que em van donar dos-cents euros. Les poques vegades que això succeïa, com si m’hagués tocat la loteria, malbaratava els diners convidant els amics a copes, comprant-me roba que no necessitava o qualsevol altra frivolitat. Per unes hores o uns dies, em tornava a sentir com una persona normal, una de les que no els hi cal comptar cada cèntim abans de gastar-lo. L’Amàlia no ho entenia i em repetia que em comportava com un nen petit. Ella també estava tipa de tants estalvis i tantes renúncies i a més, i això ho deia amb un èmfasis especial, es passava el dia pencant com una burra per mantenir-nos a tots dos.

-Jo també treballo!- li cridava enfurismat.

Generalment aquestes baralles acabaven quan jo marxava donant un cop de porta. Trist i enfadat, voltava hores i hores pels carrers foscos remenant la brossa aliena com empès per un deliri. En aquestes ocasions, estava tan fora de mi, que fins i tot, obria els containers i començava a treure’n la porqueria, llençant-la per la vorera, sense important-me la mirada entre espantada i compassiva dels transeünts nocturns. Va ser en una d’aquelles nits de ràbia i compulsió, quan el vaig trobar. En treure una bossa del container, vaig notar que una cosa metàl·lica em punxava la mà. Vaig trencar el plàstic i barrejat amb restes de menjar, en vaig extreure l’estrany artefacte. Me’l vaig quedar mirant, sense saber què era, astorat per la seva brillantor platejada malgrat la brutícia. Assegut en un portal, el vaig col·locar davant meu, per observar-lo millor. Era obvi que era una peça de disseny, esvelta i elegant. Semblava una aranya, amb un cos amb forma de pinya i tres llargues i primes potes que acabaven en punxa. De sobte, vaig comprendre que era quelcom més que un objecte decoratiu: era un exprimidor de fruites. Me’l vaig guardar a la motxilla i vaig alçar-me feliç. Amb la intuïció que acabava de fer una bona troballa, vaig decidir prendre’m la resta de la nit lliure i em vaig encaminar, brut i pudent, cap al bar més cutre i barat del barri, on sabia que no em negarien una cervesa, malgrat el meu aspecte de drapaire. Al cap i a la fi, la resta de clients també eren una bona mostra de les deixalles humanes que la ciutat pot amagar.

A causa de la baralla amb l’Amàlia no havia sopat, i amb l’estomac buit, la cervesa em va pujar com si m’hagués pres un parell de cubates. Una mica marejat vaig decidir tornar a casa. Pel camí vaig tornar a passar pel mateix carrer on havia trobat l’exprimidor i la meva sorpresa va ser majúscula quan hi vaig veure dos cotxes dels mossos d’esquadra i un munt de policies. Uns estranys personatges vestits amb granotes blanques de plàstic, amb guants i mascaretes, es movien per les voreres. En acostar-m’hi vaig poder comprovar que estaven regirant entre la brossa dels contenidors. La policia no deixava passar una filera de curiosos que malgrat tot es resistien a marxar. Em notava tremolar i un calfred em va recórrer l’esquena. Amb un fil de veu li vaig preguntar a una dona que anava vestida amb bata i sabatilles talment com si s’acabés de llevar:

- Escolti, que sap què passa?

- Ai Mare de Déu Santíssima!- va exclamar com si estigués a punt d’esclatar a plorar- Han matat a una dona.

-A on? Al carrer?

- No, i ara! A casa seva. La veïna del número 12, quart segona, la dona del metge, aquella rossa, que sempre anava tant posada -em parlava com si jo l’hagués de conèixer per força, així que vaig assentir amb el cap- Una mica estirada la veritat, però era bona mossa i ara... ai Mare de Déu Santíssima!

-Diuen que l’han colpejat i apunyalat. Ai, Mare de ...

Aquest cop no la vaig deixar acabar:

-Si l’han mort a casa seva, què fan aquests?- vaig preguntar assenyalant un dels homes de blanc.

La veïna em va fer un gest amb la mà com per indicar-me que el que m’anava a explicar era alt secret:

-Jo crec que busquen l’arma del crim- em va xiuxiuejar.

Poc va faltar perquè caigués desmaiat allà mateix. Les cames em van fer figa i vaig haver de recolzar-me en la pobra senyora, que es va desempallegar de la meva abraçada bruscament. Es va allunyar de mi, murmurant alguna cosa sobre els borratxos i on aniria a parar el barri. Vaig girar cua i em vaig apressar cap a casa. L’Amàlia dormia quan vaig arribar, així que vaig poder estudiar l’exprimidor sense que em molestés. A la llum de la cuina, vaig poder veure que tenia taques vermelles a les potes. Estaven seques i per molt que me les mirava i les rascava amb les ungles, m’era impossible saber si era sang o simplement tomàquet o qualsevol altre porqueria que se li havia enganxat mentre era a la brossa. En canvi, no em van caldre més que uns minuts per adonar-me que estava fet de plata autèntica.

Vaig engegar l’ordinador amb la primera idea de buscar a internet si existia algun producte que em permetés saber si allò era sang humana, com feien a CSI. Però quasi sense adonar-me’n em vaig posar a rastrejar quin podia ser el valor d’aquell exprimidor tan curiós. Em vaig quedar amb els ulls com a plats mirant la pantalla quan va aparèixer el preu que en demanaven. Allò era una autèntica peça de col·leccionista! Era la resposta a tants mesos d’arrastrar mobles vells pels carrers, tantes hores netejant, pintant i encerant, tanta incomprensió, tantes mirades de menyspreu, tanta frustració... Per fi, la meva recompensa. I qui ho deia que era l’arma d’un crim? , em vaig preguntar furiós. Per què no podia ser una casualitat? Per què no podien haver matat la dona amb un ganivet de cuina o amb una agulla de cosir llana? O amb unes tisores, com a la pel·lícula aquella del Hitchcock?

Vaig mirar pensatiu, l’exprimidor, em vaig posar dret d’una revolada, me’l vaig emportar de nou a la cuina i el vaig netejar amb furor fins que no va quedar ni el més petit rastre de les taques vermelles.

Totalment esgotat, en acabar, el vaig desar a l’armari, darrera d’unes olles i me’n vaig anar a dormir. Al cap d’unes poques hores, em vaig despertar sobresaltat i amarat de suor. En els meus somnis m’havia passejat per un pis laberíntic, on tot, absolutament tot, el terra, les parets, els mobles, la cuina era d’un blanc immaculat i glacial, banyat d’una llum tan brillant que feria la vista. Buscava la sortida amb desesper, per acabar sempre retornant a una sala d’estar igual de nívia que la resta. Però la darrera vegada en entrar-hi hi veia sobre una taula resplendent, un bassal, no gaire més gran que una taca, d’un estrany líquid platejat. Empès per una atracció insuperable m’hi atansava i allargava la mà per sucar-hi els dits. El fluid era enganxós i en alçar la mà s’estenia com si fos una pasta, formant una forma a l’aire, que creixia i es solidificava. Davant meu es formava, com per art de màgia, l’exprimidor en forma d’aranya. Astorat, l’agafava i just en aquell moment l’estrèpit d’un cop de porta darrera meu, em feia girar-me bruscament. L’objecte sortia disparat amb una força incontrolable per anar a clavar-se amb fúria en l’abdomen d’una dona rossa que de peu dret s’estava al mig de l’estança. La dona xisclava de dolor, queia a càmera lenta i la sang vermella fluïa del seu cos, transmutant en roig tot el que abans era blanc.

El costat dret del llit era buit: l’Amàlia ja havia marxat a la feina. Em vaig llevar confús i nerviós. Amb una tassa de cafè ben fort em vaig asseure el sofà i vaig buscar un canal de notícies a la televisió. Vaig escoltar impertèrrit la nova xifra d’aturats, vaig badallar amb les imatges de la guerra de Líbia i ja se’m tancaven els ulls amb la fumera d’un volcà islandès, quan el presentador, amb veu monòtona, va dir:

Un assassinat brutal va trasbalsar ahir a la nit, el barceloní barri de Gràcia. Una dona de 36 anys va ser trobada morta al menjador de casa seva, presumptament víctima d’un lladre que la va colpejar i apunyalar fins a la mort. El cos el va descobrir el seu marit, metge de professió, en tornar a casa cap al voltant d’un quart de dotze de la nit, després d’atendre una urgència. La casa tenia evidències de violència i varis objectes de valor havien desaparegut, entre ells un exprimidor del dissenyador Philippe Starck de l’any 1.990, considerat una peça única. L’arma del crim no ha estat trobada, malgrat que la policia treballa amb la hipòtesis que el presumpte assassí, en veure’s sorprès enmig del robatori, hauria utilitzat algun estri de la pròpia casa com a arma improvisada per llevar-li la vida a la víctima. No hi ha encara cap sospitós, motiu pel qual les autoritats policials sol·liciten la col·laboració ciutadana i encoratgen a qualsevol veí o transeünt casual que pogués haver vist o sentit quelcom a trucar al 90188920. La parella eren molt coneguts i estimats al barri, que avui afronta commocionat...”




Vaig apagar el televisor neguitós. Em vaig dirigir cap a la cuina i en obrir l’armari i apartar les olles, vaig haver de palpar amb les mans per comprovar atònit el buit i em vaig haver de fregar els ulls incrèdul per allò que els meus ulls no veien. L’exprimidor havia desaparegut!

L’angoixa i el cansament em vencien. De sobte, se’m va passar pel cap que tot plegat podia haver estat una al·lucinació. Potser la nit passada havia estat lleugerament diferent del que jo recordava. Tip de re-buscar a les escombraries sense cap resultat, potser havia anat al bar a prendrem una cervesa, o fins i tot dues. Amb les hores de dejuni em sentiria borratxo i en retornar tambalejant cap a casa i m’havia topat amb la policia acordonant l’escenari del crim. M’havien explicat què havia passat i algú m’havia parlat del valuós exprimidor aranya. Sí, n’ estava quasi segur, casi podia sentir la veu de la senyora de la bata dient “els hi ha robat un aparatu de fer sucs que val molt quartos”. Jo no l’havia trobat mai la cosa aquella, tot havia estat producte de l’estrès, de l’alcohol i l'esgotament. Podia respirar tranquil, tot estava en ordre. Buf, quin descans.

En aquell moment es va obrir la porta de casa i l’Amàlia va entrar visiblement alterada. Portava una bossa de plàstic a la mà i dirigint-se cap a mi en va extreure l’exprimidor:

-Es pot saber com arribat això a casa?- em va preguntar en un to entre alarmat i amenaçant.

Merda! La realitat paral·lela s’acabava d’esvair tan ràpidament com havia arribat. Com que jo no responia, l’Amàlia va continuar:

- Ha anat d’un pèl que no el porto a la botiga de segona mà! Sort que no l’he ensenyat a ningú! - es movia per la cuina presa d’una gran agitació- He llegit la notícia del robatori al diari del metro i de poc no em moro! No sabia on collons posar la bossa. He passat una por horrorosa.

- I per què l’has agafat?- vaig preguntar molest.

-A tu per què et sembla? Es veu d’un hora lluny que aquesta cosa val una pasta i volia evitar que llancessis els diners com fas sempre.- i va afegir contraatacant- Com coi ha arribat a les teves mans?


I aleshores, vaig cometre l’error del que m’hauria de penedir tota la vida. Li podia haver explicat la veritat a l’Amàlia i demanar-li ajuda. Hauríem pogut decidir plegats què fer. Però no suportava la manera com em tractava. Em sentia com un nen estúpid al que la seva mare reprèn per una entremaliadura i em vaig rebel·lar.

- L’exprimidor és meu i només meu. No tenies cap dret a agafar-lo. No saps quan m’ha costat aconseguir-lo, tot el que he hagut de fer per arribar fins aquí.

Em referia a la feina de drapaire, restaurador, venedor de trastos vells, que havia estat fent durant mesos, tractant de donar sentit a la meva vida d’aturat inservible, però vaig pronunciar les paraules amb ràbia i, una espurna de sospita es va encendre en la mirada de l’Amàlia.

-Aquella dona assassinada...- va murmurar confusa.

Adonant-me del malentès, vaig avançar cap a ella amb els braços estesos, però ella es va pensar que volia agredir-la i va retrocedir presa del pànic.

- Ajuda! Déu meu, ajuda! – va cridar fora de sí.

-Calla! Calla!- vaig perdre els nervis.


- Policia! Que vingui la policia!

Jo només volia calmar-la, volia que m’escoltés. El que va seguir és una taca fosca, un espai buit en el meu cervell. Només recordo l’Amàlia estesa a terra, inert, amb l’exprimidor al bell mig de la cara i una de les potes sanguinolenta clavada en la cavitat ocular esquerra, allà on abans hi havia un preciós ull verd.

4 comentaris:

  1. Això no és un "relat" dels que escrivim normalment... això és una "obra" de categoria! ;-)

    M'ha agradat molt per diversos motius: En primer lloc perquè està molt ben escrit :-) Però també perquè jo sempre pateixo perquè a vegades em surten relats llargs i em fa por que ningú no els llegirà i tu has superat els meus en dos o tres vegades (el teu relat té 2.414 paraules! 13.560 caràcters, contant els espais, i ocupa cinc pàgines en un Word a Times New Roman 12) i jo he gaudit molt llegint-lo i...

    ... finalment...

    ... hehehe que m'ha fet gràcia perquè en el meu jo també he utilitzat aquesta "cosa" com a arma d'un crim :-)

    En fi, que gràcies, que a partir d'ara si em surten relats llargs no els penso escurçar :-)

    Pel que fa al contingut, el final és absolutament sorprenent... evidentment anava pensant "ja veuràs com al final el detenen acusat de l'assassinat de la dona del metge" però el que no m'esperava és que ell mateix matés la pobre Amèlia!! Molt bo!!

    ResponElimina
  2. Nena tu vals molt escrivint! impressionant el gran relat! i com és habitual impecablement escrit! tens fusta d'escriptora!

    ResponElimina
  3. Genial proposta pels relats conjunts!
    Una bona revetlla, coses!
    Una abraçada!

    ResponElimina
  4. Disculpeu que hagi tardat tant en contestar. Ho vaig fer un dia però per culpa de l'ordinador o internet, no sé, no vaig poder penjar les respostes.
    Gràcies per haver fet l'esforç de llegir un text tan llarg que en un blog no és l'ideal.
    I gràcies també pels vostres comentaris i el vostre suport.

    Una abraçada

    ResponElimina