dijous, 14 d’abril de 2011

Un matí impossible

Resulta que vaig escriure un relat (de ficció) per participar en el concurs del metro, vull dir de TMB, però com és habitual en mi vaig posar-me en marxa molt tard i al final una sèrie d'aconteixements desgraciats s'han confabulat contra meu i m'ha estat impossible enviar-lo a temps (avui a les 10h acabava el termini). Així que reciclo i el penjo aquí, tot i que avui tornar-me'l a llegir he pensat que ben mirat potser el text no fa massa per mi. Per cert, quan l'hagueu llegit contesteu una petita pregunta i proveu una cosa (si voleu).


Cada matí (sí, el títol, ja és poc original)


Cada matí la mateixa cara, adormida i vulnerable, somiadora i fatigada. No m’era possible sostreure’m al seu encís. La buscava només pujar al vagó, sempre el mateix i a la mateixa hora, amb la precisió d’un rellotge suís. La contemplava durant tres parades que em semblaven eternes perquè mirant-la el temps s’aturava i paradoxalment, quan s’aixecava, una mica maldestre i amb posat despistat, per baixar i perdre’s per l’andana, el pocs minuts compartits em retornaven amb tota cruesa i amb la inevitable sensació de que havien estat injustament breus.

Fins que un dia em va sorprendre sotjant-la i amb els ulls mig clucs, com si acabés de llevar-se, em va retornar la mirada i un somriure tímid se li va dibuixar als llavis. Al matí següent vaig advertir que ella també em buscava movent el cap entre la gent. Estava asseguda i al seient del costat hi havia deixat la bossa. Quan m’hi vaig acostar, va retirar-la amb un moviment invitador. Les nostres cuixes es tocaven lleument. La seva mà reposava temptadora sobre el genoll i sense pensar-m’ho, la vaig prendre en la meva i li vaig estrènyer provant de dir-li tantes coses amb aquella carícia! Entre els meus dits vaig percebre el calor del seu cos i el fred tacte de l’or de la seva aliança.

No la vaig besar fins una setmana després. Ella estava dreta, recolzada a la porta del metro i un grup de joves col•legials riallers i mal educats em van empènyer cap a ella. Li tenia agafades les mans i amb l’estrebada les vaig deixar anar per aferrar-me a la seva cintura i no perdre l’equilibri. Els nostres llavis eren tan a prop que el petó va semblar el més natural.

En arribar a la seva parada ella va baixar, no sense abans, besar-me de nou. Com una parella que s’acomiada. Però nosaltres no ho érem. No ens veuríem després a casa ni dormiríem en el mateix llit.

Vaig maleir la meva indecisió. Demà la seguiré, vaig pensar, baixaré amb ella del metro i si cal aniré amb ella a treballar, sabré el seu nom, on viu, què li agrada menjar per esmorzar i si ronca quan dorm.

Però l’endemà no era en el vagó a l’hora de sempre, ni tampoc al dia següent ni a l’altre ni a l’altre ni el que ve després ni el dia que ja vaig perdre el compte de quants dies feia que l’esperava.

I aleshores les suposicions: era casada, li va fer por, no ens coneixíem, era una bestiesa...


Pregunta: de quin sexe us heu imaginat que era el/la narrador/a ?

Suggeriment: proveu a llegir-lo amb el sexe canviat. Funciona?


En fi, és una imitació d'un estil de personatge sense gènere que he après llegint Jeannette Winterson.

5 comentaris:

  1. Funciona, coses, funciona.
    Jo m'he imaginat que era una dona, però podria ser un home; i si m'hagués imaginat que era un home, ben bé podria ser una dona.
    Bon text!

    Llàstima dels contratemps! La propera vegada t'hi presentes.
    A mi em va passar el mateix fa cosa d'un més amb un concurs de haikús en línia. Vaig haver de deixar els textos a mitges i quan vaig voler continuar, l'aplicatiu informàtic em deia que el meu dni ja estava introduït. Després per aconseguir parlar amb el tècnic de l'ajuntament del poble organitzador en qüestió perquè desbloqueges la fitxa i poder recomençar,ja va ser una altra odissea...Clar que...com que sempre vaig a última hora...:)
    Una abraçada, noia!

    ResponElimina
  2. A mi em sembla un bon text alcapdavall quin sexe tingui és irellevant o potser no ....a mi m'ha agradat molt!

    ResponElimina
  3. Llegint el text ja m'he adonat que podia ser home o dona. I jo sí que el trobo molt original i molt ben aconseguit. Tothom es pot sentir protagonista! :)

    ResponElimina
  4. Jo m'ho he preguntat durant bona part del text i m'he imaginat que era una dona perquè així m'agradava més :)

    ResponElimina
  5. Fanal Blau,però ho vas aconseguir. Jo em vaig resignar a pensar que el destí no estava a favor de la meva participació en el concurs. L'any que pròxim ho tornaré a provar. Una abraçada.

    ELfreelang, normalment quan expliquem una història per escrit o parlant, el sexe dels protagonistes és el primer que definim i després crec que l'edat aproximada. És irellevant? No ho sé. Jo m'estimo més pensar que és com esciure un dos en un sol.
    Gràcies com sempre pel teu entusiasme.

    Filadora, bé la idea del doble génere és original, però original de Winterson. Això sí em vaig esforçar a escriure'l bé i fidel a com jo me l'havia imaginat. I al cap i a la fi, si tu t'ho has passat bé llegint-lo, jo ja tinc premi. Moltes gràcies.

    S.N. de fet jo també me'l vaig imaginar com una dona en escriure'l. Crec que així la història té un sentit més especial, però m'ha agradat deixar-lo obert per altres formes de imaginar-ho.

    Moltes gràcies a totes per llegir-lo, comentar i participar en aquest petit experiment literari. Escriure sense el vostre suport no sé si em seria impossible, però segur, molt més difícil.

    ResponElimina