dilluns, 25 d’abril de 2011

Gràcia



Del barri de Gràcia sempre s’ha dit que és “com un poble”. Durant anys vaig haver de suportar aquest tòpic, i fins i tot repetir-lo (per la meva incapacitat de dissentir) sense estar-hi en absolut d’acord. A mi Gràcia em semblava el súmmum del cosmopolitisme en la seva pitjor versió.


La meva germana gran sempre ha tingut una inexplicable debilitat per Gràcia. Inclús hi va tenir un pis durant uns anys. Jo, que seguia les seves opinions com si fossin dogmes, em veia incapaç de dir-li que els ionquis habituals de la plaça del Diamant o de la Plaça del Sol em feien por. Tampoc m’atrevia a manifestar que el barri em semblava lleig (i ho és sens dubte, amb les úniques excepcions de la plaça de la Virreina i Gran de Gràcia). D’aquesta manera em vaig auto obligar a “estimar” Gràcia i acudir fidelment cada agost a les seves festes, malgrat que les aglomeracions de gent i les llargues cues per anar al lavabo se’m feien insuportables.


Quan vaig conèixer l’Òliba, el fet que fos de Gràcia i visqués al bell mig del barri, digue’m que no va ser el que més em va atraure d’ella. A mi em semblava que el meu pis al Paral·lel estava tant o millor situat que el seu. Poc a poc, però, amb l’Òliba com a guia, vaig començar a conèixer millor el barri. Des de petites i antigues bodegues on encara fan un vermut casolà a botigues de segona mà i restaurants senzills vaig començar a congraciar-me amb aquesta part de la ciutat. Sola o amb ella he recorregut els seus mercats, sempre bulliciosos i engrescats, els seus cellers amb vins d'ofeta i d'elit i les seves més estrambòtiques botigues de productes d’arreu del món.


A Gràcia, una mica com al meu poble, cada cap de setmana és una festa, tantes són les activitats lúdiques, musicals, gastronòmiques, populars o esportives que s’hi celebren. Com avui que una banda de jazz formada per joves i nens tocava a la Virreina mentre una curiosa multitud de ballarins afeccionats feia piruetes per la plaça. Tot un espectacle. En contra del que seria d’esperar, en aquest any llarg que portem juntes, només un cop hem anat al cinemes Verdi (un dels millors de Barcelona i que jo pensava que era del poc que valia la pena de Gràcia) ni tampoc hem freqüentat els locals moderns i de disseny que abans feien les meves delícies ( jo buscava el Born de Gràcia). I haig de reconèixer que no els enyoro. No sempre l’encertem, he de ser sincera. Ahir vam sopar en un turc perfectament oblidable, per exemple. Però avui ens hem posat morades de vi de la casa a La Llesca al carrer Terol, on per un preu més que raonable et post polir un entrecot que es desfà a la boca. Sense més. Però menys tampoc.


M’he adonat que Gràcia és efectivament com un poble, en el sentit que constitueix un barri autònom, on pots trobar de tot, inclòs entreteniment, i en el qual pots viure com si la resta de Barcelona, no existís. Per altra banda, situat en ple centre de la ciutat aglutina molts dels problemes del cosmopolitisme: pobresa, drogoaddicció, violència, indiferència. En els seus carrers es forgen també les més radicals reaccions a aquests mals moderns: el moviment okupa, els temuts grups antiglobalització que destrossen mobiliari urbà com qui es pren un cafè amb llet, l'independentisme violent, l’extrema esquerra... Està clar que Gràcia, en aquest aspecte, no s’assembla a cap poble, on normalment aquestes tensions queden amagades darrera una pau social fonamentada en el què diran.

Potser per això resulta tan pintoresc que en aquest ambient de reivindicació i revolta permanent, dues àvies es saludin pel carrer Astúries, alienes a tot el que esdevé al seu voltant, amb un alegre:

- Que has baixat a Barcelona avui?




7 comentaris:

  1. Vaja coses2 doncs em fa gràcia que t'hagis congraciat amb Gràcia! i com sempre un escrit amb molta gràcia! I sí la LLesca és un lloc que està molt bé!

    ResponElimina
  2. Elfreelang, quina gràcia, oi? Gràcies des de Gràcia!

    ResponElimina
  3. coses2...
    jo vaig viure a tocar del barri de gràcia tota la meva infantesa.
    Fins passada la trentena no me'n vaig perdre ni una de les Festes de Gràcia.
    Llegir-te m'ha fet "gràcia" en el sentit que m'ha fet somriure.
    Arribar a Gràcia era gairebé l'estrena iniciàtica de poder anar sol/a pel carrer sense la mà de l'adult: anar al forn a buscar el pa.
    Creuar la Diagonal, enfilar riera de sant Miquel amunt fins arribar a la fleca (a tocar de Fontana).
    Sempre em va semblar curiós que anéssim a buscar el pa tant lluny, però també entenc que hi havia fidelitats que s'ho valien.
    Entraves al forn i al mostrador et feien un somriure.
    A mi m'encantava anar-hi perquè solien regalar-nos algun "bastó" de pa que s'havia trencat. La barra de pa a la bossa de cotó i jo desenfilava el carrer, rossegant contenta com un gínjol.
    Gràcia, potser conserva aquesta virtut de barri.
    Ara que fa anys que visc fora, potser em costaria acostumar-m'hi de nou.
    La vida, però, volta i volta i mai se sap...

    ResponElimina
  4. He de dir que jo no he viscut mai a Gràcia (ni a Barcelona posats a confesar) però la veritat és que de'n tant en tant m'agrada anar-hi a passejar... no per què sigui maco el barri, sinó per aquest aire que transmet que jo en diria mig cutre-tapero-folki... rumbero? si me'n recordo a la pròxima buscaré la Llesca! :-)

    ResponElimina
  5. Fanal Blau, no sempre allò que ens agrada a la infància ens fa el pes de grans. A mi em sembla curios com molta gent de ciutat busquen la tranquil·litat de les afores i molta gent de poble acabem seduits per la ciutat...
    M'han agradat els teus records. Una abraçada.

    Calaix, no em sorpren, Gràcia atrau molta gent de fora, malgrat la seva manca d'atractius turístics a priori. Si necessites guia per visitar el barri, ja ho saps!

    ResponElimina
  6. Molt bo Coses! és un plaer llegir-te! m'ha encantat! Buscarem la Llesca al carrer Terol la pròxima vegada que anem a Barcelona.

    ResponElimina
  7. Gràcies Filadora i bon profit si hi aneu!

    ResponElimina