dissabte, 9 d’abril de 2011

El ram de flors


Basat en una idea original de Volar de nit és perillós


Un timbre més, una altra porta, l’enèsim ram per entregar. Apareix una dona morena i atractiva.

-Però si no és el meu aniversari!- exclama.

-I quants en faria si ho fos?- respon ell somrient. Una altra vegada se li ha escapat una broma inoportuna.- Perdoni, és un retorn.

-Un què?

-La destinatària no les ha volgut i les ha fet tornar.

-Però jo no he enviat flors a ningú.

De sobte l’espurna d’una idea li brilla als ulls i la sospita li enterboleix el rostre. Decidida, pren el ram de roses de las mans del noi, el deixa sobre el moble del rebedor i n’extreu la targeta. Un nom de dona desconegut, una cal·ligrafia que li és familiar i al final just després del “t’estimo”, la signatura del seu marit. Fa un pas enrere i es tambaleja marejada.

-Es troba, bé?- demana preocupat el noi, agafant-la pel braç en un moviment instintiu.

Ella es redreça, recobra el domini de si mateixa i com si res no hagués passat, es gira cap a ell, somrient, suplicant i coqueta.

Mitja hora més tard, per la mateixa porta, inanimat testimoni de l’incident, entra el marit. Després de quinze anys de casat, ha perdut el costum de cridar la seva dona en arribar a casa i, fins i tot, de saludar. Desa les claus sobre el moble del rebedor. No hi ha cap ram. Caminant pel passadís es treu la jaqueta i ja està apunt de descalçar-se, quan veu la seva dona i el noi, despullats al llit. Al seu llit. Al seu llit de matrimoni. Sense importar-los embrutar els caríssims llençols de seda. Es queda paralitzat. La seva dona aixeca el cap per damunt de l’espatlla del noi i el mira als ulls. No s’espanta, ni es sorprèn. Li clava la mirada i desafiant besa el coll del seu amant. El marit gira sobre si mateix i desapareix del llindar del dormitori. Tanca la porta de la casa amb un cop i això alerta, per fi, al noi, que es gira sobresaltat.

-Què ha estat això?

-El meu marit que ha marxat- respon ella, freda.

El noi la mira atònit però ella sembla absent. Es vesteix ràpidament, mentre ella es queda estesa al llit com si estigués inconscient. Té ganes de marxar d’aquella casa, però en l’últim segon, un dubte el reté:

-Oh sabies, oi? Vull dir que vindria.

-Sí

-Així doncs, m’has utilitzat per venjar-te?

La dona surt del seu esmorteïment, s’incorpora i li llança una mirada indignada:

-Els homes i el vostre etern egocentrisme! Sempre vosaltres! Només pots pensar que t’he utilitzat per ferir un altre home. Doncs t’equivoques. No m’interessa gens la venjança.

El noi es torna a asseure al llit, descoratjat. Ella sospira, li posa la mà sobre l’espatlla i li diu amb to conciliador:

- No m’agrada fer el paper de víctima.

5 comentaris:

  1. Brillant! quina manera de tornar el ram! Molt bo!

    ResponElimina
  2. Genial! M'ha agradat molt. I l'última frase no me l'esperava.

    ResponElimina
  3. A mi també m'ha agradat. I la frase final, genial!

    ResponElimina
  4. Jo anava pensant, segur que hi ha una explicació!!!
    Molt bo!

    ResponElimina
  5. Gràcies pel vostre entusiasme. I gràcies Marta per la història del ram.
    Una abraçada.

    ResponElimina