divendres, 4 de març de 2011

De la Rive gauche als ocells morts

Ahir amb el grup del taller de literatura vam anar al teatre a veure La Rive Gauche. L’obra malgrat una trama una mica fluixa, és divertida i entretinguda. Les protagonistes són dos personatges reals, dues dones, parella per cert, que tenien una per davant de l’altra les dues llibreries més famoses de París als anys vint: l’una pels llibres francesos i l’altre pels de llengua anglesa. A l’obra apareixen o es fa referència a varis autors famosos de l’època, per lo que és especialment atractiva per un públic lletraferit. Gertrude Stein i James Joyce hi surten retratats sense pietat. D’aquest últim en diuen fins a la sacietat que és una sangonera i que voleu que us digui, no venen gaire ganes de llegir-lo amb la presentació que fan de la seva personalitat egocèntrica i egoista.

Això m’ha portat ha pensar, una vegada més, en la relació entre vida i obra. Jo sóc poc partidària de conèixer la vida dels escriptors que llegeixo, per un temor a sortir-ne decebuda, per una banda i per evitar les interferències que això provoca, per altra. M’explico: si es sap massa de la vida d’un autor es corre el risc de llegir la seva obra, buscant les referències a personatges reals que el varen inspirar i a les seves motivacions vitals, perdent així la possibilitat de que l’obra, amb independència de les cuites personals de l’escriptor, se’ns presenti fresca i lliure per ser interpretada d’acord amb la nostra pròpia visió de la mateixa sense imposicions exteriors.

Respecte a la primera de les meves pors, això és la decepció amb el capteniment de l’autor, el problema seria la meva incapacitat per a superar la impressió que em produeixen certs fets. Ja sé que existeix la molt difosa teoria de que vida i obra no tenen res a veure i un perfecte fill de sa mare pot ser el més brillant dels artistes, però, no puc evitar-ho: a mi no em convenç. Jo m’apunto a la tesis de Margarit de què no és possible creure ni un sol dels mots d’amor dels escrits per Neruda, després de saber que va rebutjar la seva pròpia filla perquè tenia una greu malaltia que li afectava al cervell. Aquest home ens ha de parlar d’amor? Impossible!

“Els poemes l'oculten com el vent
cobreix de fullaraca un ocell mort”

La pregunta és: quants ocells morts s’amaguen darrera el que ens venen com a grans obres?

6 comentaris:

  1. Uf tema controvertit aquest coses2 per una vegada no ho veig igual, vull dir que hi ha un escriptor per exemple: Celine que com a persona jo mai li diria ni bon dia, era un simpatitzant dels nazis entre moltes altres coses que abomino però la seva novel.la Viatge al fons de la nit la trobo brutal ( malgrat no m'agradi Celine com a persona), i Neruda ...home des d'un punt de vista moral ...però els 20 poemas de amor els devia escriure molt abans d'aquest fet....és complexe el món ....per altra banda Margarit va estimar i tenir cura de la seva filla que patia una malaltia i deu ser particularment sensible a aquest rebuig de Neruda....vaja que tohom estem condicionats per la vida que hem viscut...i disculpa el rotllo

    ResponElimina
  2. Sí, suposo que tenint jo un germà amb paràlisis cerebral, també dec ser especialment sensible a aquest tema. Provaré de llegir-me Viatge al fons de la nit i et diré que en penso, tot i que l'adjectiu que has triat "brutal" ja denota que una mica de la personalitat de l'autor i deu haver en el llibre...
    No t'has de disculpar pel "rotllo", tot al contrari, ja saps que m'agrada polemitzar: és una bona manera de crèixer.

    ResponElimina
  3. A mi també em costa d'entendre aquesta disonància entre el que un és i escriu.
    Les persones, solem ser contradictòries, però hi ha contradiccions que no poden sustentar-se.
    Aquesta nit vaig a veure la Rive gauche! :)
    Una abraçada, coses2!

    ResponElimina
  4. Hola Fanal, et va agradar l'obra? Espero que sí. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  5. És difícil i controvertit com molt bé s'ha dit. Mira el Vargas Llosa que cada vegada que obre la boca la pífia sobre tot amb la seua persistència contra el català i alguna de les seues novel.les m'encanten.

    ResponElimina
  6. A mi no m'agrada aquesta moda de que tots els escriptors opinin sobre tots i cada uns dels temes d'actualitat, malgrat moltes vegades estiguin desinformats o siguin fenómens que els cauen ben lluny. Malgrat que a mi les opinions de Vargas Llosa a vegades també m'han semblat ben desencertades, crec que no deixa de ser una bona persona i per tant, no veig tampoc tan gran contradicció entre vida i obra, tot i que reconec que no conec massa bé ni l'una ni l'altre. Gràcies per la visita i el comentari Kweilan

    ResponElimina