dilluns, 28 de febrer de 2011

Un conte de ratolins


Els ratolins s’enfilen des del jardí del darrera, creuen el safareig i entren al pis per la balconada oberta. Es passegen impunes per la cuina, corren pels fogons i degusten les restes del formatge menorquí. Intrèpids s’aventuren pel passadís per arribar-se fins al saló i fer un cop d’ull a la tele nova, enorme i absurda. Escalen les cortines i llisquen per la fina superfície de bufets i taules.

Escapen a les mirades i viuen en les foscors de la nostra llar. A les nits, assalten el llit per tastar la dolçor dels nostres cossos. Rastregen les nostres olors i beuen els nostres líquids corporals a la seva desembocadura més íntima. Són als nostres malsons però, com els fantasmes, desapareixen quan obrim els ulls. Creixen i es multipliquen entre les rialles de l’Òliba i el meu pànic. Els declarem la guerra i omplim la casa de verí i trampes assassines. Els seus cossos inerts, els caparrons escapçats ens donen el bon dia i m’amarguen el primer cafè.

El terror m’oprimeix el pit, em paralitza les passes i m’agita les vetlles insomnes. Superar-ho es converteix en una obsessió. Per aniquilar la por cal travessar moltes vegades el túnel del terror, fins que et coneixes cada ensurt.

I així arriba el dia en que li puc dir a l’Òliba: “Ja no tinc por.” Ho hem de celebrar. He preparat un sopar exquisit: una ampolla de vi negre de Toro per acompanyar uns deliciosos ratolins estofats. “Òliba, què et passa? Estàs molt pàl·lida”.

2 comentaris:

  1. No m'estranya que es quedés pàl·lida!

    Estaven bons??

    Boníssim!!!

    ResponElimina
  2. Filadora, estaven boníssims, mmmmm Gràcies ;-)

    ResponElimina