dijous, 3 de febrer de 2011

El desembarcament de Normandia


El capità Stone es va estremir quan el brigada Watts va pronunciar el seu nom. Va pressentir que el motiu dels malsons de les darreres nits, de la inexplicable sensació de fatalisme que l’havia envaït feia dies (si és que enmig d’una guerra es pot parlar de tal cosa) esdevenia realitat per boca d’aquell noiet espigat i amb la cara encara plena d’acne. Va escoltar el comunicat amb expressió de pòquer i va acomiadar el jove Watts amb tanta indiferència com li va ser possible. Un cop lliure de la mirada del brigada, va deixar anar un expressiu “Merda!” i un cop de puny sobre la taula. Tal i com li havia estat ordenat per mitjà del soldat, es va dirigir cap a l’oficina del general, més atemorit i neguitós del que mai hauria estat disposat a admetre.

En arribar-hi el secretari del general Wellman, el va fer esperar uns insuportables cinc minuts. El capità Stone suat i amb el cor desbocat, es va posar a pensar en la seva vida abans de la guerra. Era contable en una fàbrica de sabates, estava casat i tenia dos fills petits. Una existència voluntàriament anodina. Havia escollit deliberadament una forma de vida en que el pitjor ensurt era un compte que no quadrava o una malifeta del seu petit, en John, que era una mica entremaliat. La guerra havia fet miques el seu fràgil fortí de seguretat i previsibilitat.

Quan va entrar a l’ampli despatx, el general Wellman llegia uns informes amb aire concentrat, com si el capità fos una visita inesperada, malgrat que ell mateix l’havia fet cridar.

-Ah, sí, Stone, volia parlar amb vostè -va comentar sense gairebé mirar-se’l -A veure.. sí,.. aquí tinc el seu expedient. Un magnífic full de serveis, sens dubte.

Aixecant per fi la mirada, el general el va observar i adoptant un aire solemne es va posar dret.

-Com vostè ja sabrà, l’entrada dels Estats Units en el conflicte ha donat un tomb inesperat a la guerra . Tinc el gran orgull de fer-li saber que l’exèrcit aliat està preparant una gran ofensiva sobre França. No cal que li digui que aquesta és una informació del tot confidencial.

I coneguda per tothom, va pensar el capità, mentre responia amb un automàtic:

- Pot confiar en la meva absoluta discreció, senyor.

- Comprendrà que no li puc revelar els detalls de l’operació, però és imminent un desembarcament del nostre exèrcit a la costa francesa. Les nostres millors tropes hi participaran, entre elles el seu destacament.

La pausa va obligar novament al capità Stone a contestar :

-A les seves ordres, senyor.

- Sí, és clar. Però a més volia comunicar-li personalment que vostè i els seus homes seran els primers a trepitjar el continent. Sobre vostès recaurà la responsabilitat d’entrar en combat en primer lloc i de prendre les primeres posicions. És un gran honor, capità, que li sigui encomanada aquesta missió. La nació i sa Majestat compten amb vostè.

Els nervis del capità Stone es van afluixar com si fos un globus desinflat. Acabava de rebre la seva sentència de mort. Els primers a trepitjar les platges franceses, serien carn de canó per les bateries alemanyes. Els abatrien amb tanta facilitat com un home pot esclafar una formiga. Els més afortunats rebrien una medalla al valor a títol pòstum i tots plegats engrossirien les xifres de baixes que, després de tants anys de guerra, havien perdut tota capacitat de commoure. Els plorarien només una salva de trets i una Union Jack. El capità va sentir el quasi incontenible impuls d’agenollar-se , per demanar-li pietat a aquell home que l’enviava a una mort segura. “Sóc un simple contable. Tinc dona i fills, per Déu!” hauria volgut implorar. Amb un esforç incommensurable va reprimir el seu clam patètic.

- Serà un honor servir a sa Majestat, senyor- va respondre dolorosament.

I mentre les paraules sortien de la seva boca va sentir una onada d’odi cap el general, el seu botxí. Aquell home a qui el seu país havia acollit generosament malgrat el seu paganisme, ara el sacrificava sense cap mirament i a sobre s’atrevia a fer-ho en nom del Rei.

Va sortir del despatx amb les cames tremolant, no ja de por com en entrar-hi, sinó de ràbia.

-Maleït jueu!- va murmurar entre dents, mentre tancava la porta darrera seu.

3 comentaris:

  1. Buf! magnific relat coses2! i m'ha agradat el final ....brillant!

    ResponElimina
  2. A mi també m'ha agradat tot el relat però el final li dona tot el sentit. Excel.lent!

    ResponElimina
  3. Gràcies a totes dues pel vostre entusiasme i suport. M'alegro que us hagi agradat.

    ResponElimina