dissabte, 29 de gener de 2011

El pozo de la soledad


No és gens estrany que les lesbianes que ens agrada llegir passem una etapa de diguem-ne lectura temàtica. La meva va durar quasi dos anys. Però, al contrari que moltes de les meves amigues que afirmen haver “devorat” tots els títols d’Egales (editorial especialitzada en temàtica lèsbica), jo, potser perquè vaig topar amb unes quantes novel·les d’aquesta editorial senzillament infumables, em vaig dedicar a investigar per altres camins. I la veritat, vaig tenir ben poc èxit. Ja havia llegit Orlando de Virgina Woolf i Les bostanianes de Henry James (que no m'havia agradat gens). Vaig començar El bosque de la Noche de Djurna Barnes i al cap d’unes poques pàgines em vaig rendir a l’evidència que no entenia res. Em vaig avorrir amb Lucía Echevarria i sus cuerpos celestes y únicament vaig tenir un respir amb la magnífica Carol de Patricia Highsmith i les delicioses novel·les de Sarah Waters.

Un dels llibres que durant aquella etapa, va caure en les meves mans va ser El pozo de la soledad de Radclyffe Hall. El vaig començar emocionada: per fi un clàssic lèsbic. La novel·la publicada al 1928, va afrontar un judici per obscenitat que la va convertir en proscrita d’Anglaterra fins al 1948, cosa que no va impedir, sinó segurament ajudar, a la seva ràpida difusió per França i Estats Units, convertint-se en un referent per a moltes dones, que per primera vegada van comprendre que no eren les úniques ni estaven soles.

Suposo que jo mateixa buscava recolzament i orientació en aquest llibre, però els anys no passen en va i allò que podia ser revelador al 1928, al segle XXI va esdevenir carregant. Jutgeu vosaltres mateixes:

(després de llegir un llibre de Krafft-Ebbing sobre les teories congènites de la homosexualitat, que pren de la llibreria del seu pare,la protagonista exclama, dirigint-se al seu pare ja difunt:)

"-Lo sabías! Lo supiste desde siempre pero no me lo dijiste por piedad. Oh padre y hay tantos como yo, millares de seres despreciados, que no tienen derecho a amar, que no tienen derecho a reclamar compasión, porque estan tarados, fea y monstruosamente mutilados! Que crueldad la de Dios, que permite que nazcamos con esa lacra!"

(I quan esclata la primer guerra mundial)

"Se horrorizaba al contemplar lo grotesco de su condición; en esa hora de magnífico esfuerzo nacional, ella no era más que una especie de monstruo abandonado en tierra de nadie."

I tant, la lectura d’aquest llibre anima a qualsevol en les seves hores més baixes. No us sorprendrà, doncs, que us digui que farta de tant melodrama vaig abandonar la seva lectura i poc després la lectura lèsbica en general.

Però vet aquí que la casualitat i les ganes d’escriure m’han portat a un taller de literatura lèsbica, la professora del qual la setmana passada va dedicar més d’una hora a parlar d’aquesta novel·la i la seva autora. Salvant les crítiques de melodramàtica, antiquada i conservadora, en va fer una aferrissada defensa, comprant-la amb Oscar Wilde o Virginia Woolf i reclamant, dins de les corrents de pensament de l’època, la seva aportació a fer visible la homosexualitat femenina i a defensar, si més no, el dret de les lesbianes a viure amb dignitat en tant que criatures de Déu.

Fustigada per aquesta sessió de lesbianisme militant, he reprès la lectura de la novel·la i començat a apreciar la seva prosa elegant, la seva valentia en parlar de la homosexualitat sense ambigüitats, la seva lluita contra la societat i el seu, encara que petit, punt d’esperança:

"Ya no se sentían hambrientas proscritas, indeseadas, faltas de amor, despreciadas por el mundo. Eran amantes que paseaban por la viña de la vida degustando los dulces racimos de la vid. El amor las había elevado dotándolas de alas de fuego, infundiéndoles valor, tornándolas fuertes invencibles. Nada les faltaba, porque amaban, y la tierra misma les entregaba toda su abundancia. La tierra, al responder al contacto con sus cuerpos rebosantes de salud y enardecidos, se tornaba viva. Nada les faltaba porque amaban."

Fins i tot és possible, trobar-hi reflexions que avui segueixen vigents i pràcticament qualsevol homosexual encara es pot reconèixer en algun moment de la seva vida, quan la protagonista expressa el seu cansament dels enganys i les mentides necessaris per amagar la seva sexualitat.

Haig d’agrair a la professora del taller haver-me retrobat, en un moment més equilibrat de la meva vida, amb aquesta magnífica lectura. Però convida a la reflexió que després de la llarga dissertació de la professora bramant contra el machisme i homofòbia que han condemnat aquesta novel·la clàssica a un oblit immerescut, al preguntar a les participants qui l’havia llegit, de dotze parells de mans, només dues (una meva) es van alçar. I això malgrat que el llibre estava entre la bibliografia imprescindible del curs. Potser hem de deixar de mirar fora, oblidar aquest món, que ja no és tan hostil, per preguntar-nos sobre nosaltres mateixes.

7 comentaris:

  1. Jo crec que realment acceptes la teva sexualitat quan no tens necessitat de defensar-la sobre totes les coses, quan deixes de veure discriminació per tot arreu, quan t'obris a altres realitats, quan no és necessari llegir literatura lèsbica, veure cinema lèsbic, enarbolar la bandera lèsbica o relacionar-te principalment amb companyes lesbianes. Jo crec que dignifiques el que ets quan ho acceptes. Una persona lesbiana és normal. Jo, que som -almanco fins ara- heterosexual també som normal, i mai m'he desviscut per demostrar que ho som. Una humil opinió. :)

    ResponElimina
  2. Jo, d'haver estat al taller, també l'hauria pogut alçar i en seríem tres parells de mans.
    Una molt bona novel·la!
    Bon cap de setmana, coses2!

    ResponElimina
  3. Coses pensa en l'època en que va ser escrita la novel.la dona....la mentalitat era la que tenen ....a mi em va impressionar el Pozo de la soledat potser perquè em vaig imaginar la societat absolutament reprimida i carrinclona de llavors i en aquell context val! respecte al que diu la Vida no me'n puc estar de dir que fins i tot si algú li agrada el Barça per exemple o la mecànica quàntica, o tens una piga al mig del front doncs tendim a cercar persones que tinguin una piga al front o que siguin del barça o que els agradi la mecànica quàntica perquè? doncs perquè ens cal identitat o sentir-nos que pertanyem a un grup humà o per gust o senzillament perquè ens fa il.lusió....no dubto que la Vida hi posa bona intenció però no ho veig igual....en fi dispensa coses2 per polemitzar...trobo genial que estiguis en un taller de literatura lèsbica ( encara que ho trobaria també genial si estiguessis en un taller de literatura hetero......)

    ResponElimina
  4. M'ha agradat que haguessis donat una segona oportunitat al llibre.

    Estic d'acord amb això que dius de la lectura temàtica. Llegir també és una manera de buscar/trobar informació dins de nosaltres mateixos. Que t'hagi agradat el llibre o no, no li treu que la lectura hagi sigut útil.

    I aquest taller que fas, trobo que pot arribar a ser súper interessant. Ja ens ho explicaràs, si vi vols. :)

    ResponElimina
  5. He trobat molt interessant tot l'apunt. Buscaré aquest llibre a veure si el trobo.

    ResponElimina
  6. Jo també he passat per l'etapa de "buscar" literatura lèsbica i, a part de quedar-me absolutament enamorada de les novel.les de Sarah Waters, també em va ajudar i agradar molt "La passió segons Renée Vivien" de Maria Mercè Marçal.
    I tens raó, una novel.la (sèrie o pel.lícula) no es converteix en interessant pel sol fet que hi surtin lesbianes...

    ResponElimina
  7. Estic sorpresa i contenta. Contenta pels comentaris i sorpresa perquè no m'esperava que un post sobre una novel·la clàssica, pogués despertar tant interés i fins i tot, una mica de polèmica.

    Vida, t'agraeixo el comentari. Suposo que el que tu dius és part del que jo expressava. De fet hi han moltes lesbianes que subscriurien el teu comentari. Una mica és el tant discutit gueto. Per altra banda, imagina't la vida a l'inrevès. Imagina que el 90 o 95% del món és homosexual i tu ets heterosexual. Allà on vagis veus parelletes gais fent-se petonets, els llibres parlen del seu amor, les pel·lícules mostren el seu sexe, les revistes i els diaris els porten en portada, tots els teus amics són homosexuals... asfixia, a què sí? Segur que tu també necessitaries, tinguis o no parella, contactar amb altres heterosexuals. Però com ja he dit, crec que tens en el teu comentari part de raó.

    Fanal Blau, m'agrada que tu també alcis la teva mà. Gràcies pel comentari

    Elfreelang, sí ara en aquesta segona lectura ja he pogut contextualitzar-la i disfrutar-ne. Veig que tu també n'ets admiradora. Sobre la polémica, no cal que et disculpis, m'ha agradat :))

    Filadora, gràcies pel comentari. Sí en alguns llibres busquem coses que estan fora del gust literari, tot i que jo voldria una bona convinació d'ambdues coses. Sobre el taller, de moment el més interessant és que cada vegada que hi vaig alguna cosa, no sé si bona o dolenta, se'm remou... ja veure'm què passa.

    Kweilan, crec que la darrera edició és del 2003 i no és fàcil de trobar però dic jo que alguna biblioteca el deuen tenir. Sino sempre me'l pots manllevar :)

    S.N: m'apunto l'obra de Marçal. De fet tinc com a lectura "obligatòria" del curs un conte seu. Gràcies :)

    ResponElimina