dijous, 13 de gener de 2011

El funeral del Sr.Ocell

L’últim que hauria imaginat és que mai escriuria un post sobre el Sr. Ocell i, en canvi, aquí em teniu. El Sr. Joan Ocell, (pseudònim que he triat), permeteu que us el presenti, era un holandès, client i col·laborador del despatx, que ens feia de “comercial” entre la colònia de la seva nacionalitat assentada al nostre poble.

La nota de les trucades del dilluns al matí em va sorprendre. Recollia un missatge de la Sra. Ocell “diu que el seu marit ha mort”, vaig llegir amb dificultat per la mala cal·ligrafia de la nota. Durant uns instants em vaig sentir estranyament perduda. Mort? Com pot ser?

Després vaig saber que la meva incredulitat es devia a la meva falta d’atenció. Sabia que el Sr Ocell portava anys malalt, però no m’havia preocupat gaire d’investigar sobre el seu estat de salut darrerament. De fet l’últim cop que el vaig veure, assegut a la nostra sala d’espera de la recepció, jo sortia amb un altre client i em vaig limitar a saludar-lo, amb un concís “bon dia”. Feia temps que no el veia i m’hauria pogut entretenir un moment per demanar-li per la seva salut, però no ho vaig fer i, encara més, em vaig alegrar de anar atrafegada i tenir excusa per no aturar-me a parlar ell. No m’interessava, suposo. Per això la seva mort em va agafar d’imprevist i la sorpresa em va causar neguit.

I per què tanta reticència a parlar amb ell, us demanareu. Doncs no tinc més explicació que dir que el Sr. Ocell no era simpàtic. No feia bromes. No somreia gairebé mai. No era alegre. No tenia allò que els andalusos anomenen “salero” i altres simplement en diem alegria de viure.

El mateix dilluns al matí vaig rebre una sèrie d’emails que em van fer mirar la pantalla amb la boca oberta. No sé si m’acostumaré a això d’anunciar defuncions per correu electrònic i convocar així amics i parents a la cerimònia de comiat. Tampoc m’havia trobat mai que em demanessin confirmació per l’assistència a un funeral, ni que aquest inclogués un aperitiu i un brindis pel difunt. Tot plegat una mica atabalador per un dilluns al matí. Amb una negligència fingida no vaig donar cap resposta, però finalment el dia següent vaig haver de fer front als meus deures socials i telefonar a la vídua.

El Sr. Ocells era (com es va encarregar de repetir en veu alta una ex-treballadora, en mig del tanatori rodejada d’holandesos amics del difunt) “un tocahuevos”. Tenia tota la raó, malgrat el lloc i moment desafortunat del seu comentari. El Sr. Ocell durant uns anys venia a la nostra oficina casi a diari. Sempre es presentava sense previ avís, deu minuts abans de l’hora de plegar. Això ens feia posar dels nervis a tots.


Parlar del Sr. Ocell, em porta sempre al cap els diners i la seva manera de guanyar-los, aspectes sens dubte foscos de la seva personalitat. Feia gestions per compte dels seus clients, compatriotes seus recent aterrats al nostre país. Els encolomava una casa i cobrava la suculenta comissió, igual que també tenia una participació pels comptes, hipoteques o préstecs que subscrivien amb el banc on ell amablement els acompanyava. A nosaltres també ens treia suc: a canvi dels clients que ens aportava, pràcticament no li cobràvem els honoraris de la seva pròpia empresa. Tanta comissió feia que el nostre cap de comptabilitat el qualifiqués sovint de “gitano”.

Finalment el cap de comptabilitat i jo vam acceptar la invitació a l’acte en record del Sr. Ocell al tanatori. El meu company de feina, ho va fer a desgrat, o almenys això em va semblar a mi. “No érem pas amics” em va repetir un parell de cops. Per ser sincers, tampoc jo era amiga del Sr. Ocell. Ningú a la nostra oficina ho era. Un col·laborador lleial, educat i agradable era el màxim que podíem dir d’ell i, a vegades ni això. Els seus mals humors, queixes i rabietes eren conegudes per tots nosaltres.

Quan vaig arribar al tanatori el meu company de feina m’esperava a la porta. No volia entrar perquè es sentia fora de lloc entre tants estrangers. Mentre esperàvem em va obrir el cor. “En Joan Ocell era un bon home”, em va dir amb veu neutra. És curiós com la mort i la seva impressionant presència transforma els nostres sentiments i com el difunt passa de “gitano” i “no amic” a “bon home”, que tampoc és dir gaire cosa, per cert. Qui no és una bona persona? La que mata? La que roba? La que enganya? La que odia? La que no estima? Tot depèn de la puntuació mínima que demanem per passar l’examen. Una qüestió de tonalitats entre l’amplia gama de grisos que van del blanc al negre.

A tot això potser que us expliqui que coi hi feia jo en aquell funeral. Doncs hi vaig anar per un compliment social i també per una espècie de fidelitat. Si durant anys havíem acceptat els seus clients i la seva col·laboració, em va semblar lleig que ara que ja no podia reportar-me cap benefici econòmic em desfés d’ell, amb un simple “no érem amics”.

Així que allà em teniu, a l’amplia sala d’actes del tanatori, rodejada de guiris, sense saber massa bé què fer ni què dir. Lluny de la previsible cerimònia catòlica, amb un capellà que repeteix un munt de frases fetes i apa, en mitja horeta tots al carrer i tan contents, em vaig trobar amb un acte íntim i emotiu, en que les seves filles, el seu germà, el seu veí, els seus amics, es van anar aixecant un a un per dedicar-li unes paraules de record. Música de fons i fotografies seves amb la seva família que anaven apareixent a un televisor enorme. Les paraules finals de la seva dona, no van deixar pràcticament cap ull sec. Alguns dels assistents fins i tot feien fotografies del taüt.

Abans de que la seva malaltia l’obligués a reduir al mínim indispensable la seva activitat laboral, el Sr. Ocell i jo havíem passat moltes hores junts, algunes en avorrides sales d’espera de notaries o en reunions eternes i soporíferes, ens havíem emiliat fins a la sacietat, telefonat quasi a diari. I malgrat això, abans del funeral, jo no sabia pràcticament res de la vida del Sr. Ocell. Mai parlava d’assumptes privats, ni preguntava tampoc per els dels altres.

En aquella sala amb parets de vidre, envoltada d’un silenci respectuós i quasi majestuós, amb el Sr. Ocell de cos present, durant una hora, vaig sentir parlar d’un home que havia viscut a l’ Índia i a l’ Àfrica, que havia tingut fills, que s’havia divorciat i tornat a casar, que havia esdevingut avi. Un jove ambiciós i devorador de diaris, un treballador incansable, un pare no sempre fàcil, un entusiasta dels governs d’esquerres...

I em vaig començar a estranyar d'haver estat tan a prop d’ algú i al mateix temps sempre tan lluny. És fàcil culpar-lo a ell, no vindrà pas de l’altre barri per corregir-me, però faré autocrítica. A mi m’estava bé aquella relació freda, de feina i prou i, fins i tot, agraïa que no fes preguntes inoportunes sobre el meu estat civil. No vaig fer mai cap esforç per traspassar la línea formal que ens separava. “No érem amics”, ni volíem ser-ho.


Però al final, el Sr Ocell, s’ha acabat escolant a la meva vida, fins i tot, al meu bloc. Un final paradoxal després de tants anys d' esforços mutus per desconèixer-nos.

3 comentaris:

  1. M'agrada tot, però l'últim paràgraf m'ha captivat.
    Tot passa per alguna raó? Difícil contestar. Vull creure que sí.
    A vegades compartim la vida amb plens desconeguts.
    En aquest cas sembla que cap dels dos volia conèixer l'altra, clar que no voler que algú sigui important per tu no significa aconseguir-ho.

    M'han agradat les teves raons per anar al funeral. Diuen de tu.

    ResponElimina
  2. Has llegit carta d'una desconeguda de l'Stefan Zweig? no sé perquè m'hi ha fet pensar el teu text....un dia algú rep una carta d'algú en qui mai havia reparat ....en qui mai no s'hi havia fixat.....no segueixo per si te la vols llegir i ja ho has fet sabràs perquè em recorda vagament tot plegat....de vegades ens adonem que mai ens havíem fixat de veritat en algú però de cop ...paf! sap greu per l'home difunt...ara en saps més que abans

    ResponElimina
  3. Filadora, crec que fins i tot acceptant que no podem ser amics íntims de tothom que passa per la nostra vida, cal trobar una manera de relacionar-se amb humanitat. Buff, m'ha quedat una mica sermó. Gràcies pel teu comentari.


    Elfreelang, no he llegit aquesta novel·la però me l'apunto! Gràcies :))

    ResponElimina