dilluns, 31 d’octubre de 2011

Temps moderns





Cada dia surto de casa a la mateixa hora. A quarts de set agafo el metro, cinc parades, fins a enllaçar amb l’autobús que em deixa al polígon industrial. Barrejat entre tants altres, que es dirigeixen a la fàbrica, em sento un més, aliè, impersonal, sense pes específic. A dos quarts d’onze, em menjo l’entrepà que m’he fet a les sis del matí. Avui toca truita. I una llauna de Coca-Cola. Abans em prenia una cervesa, però l’empresa ens va passar un circular en la que es prohibia el consum d’alcohol durant la jornada laboral. Faig un rot i em fumo un cigarret.


- El mes pròxim ho deixaré -li dic a un company, que, sorrut, no em respon.




A les quatre torno a enfilar-me a l’autobús per desfer el trajecte, cap a casa. Em sento cansat i una mica trist. Ha plogut després de dinar i estic ben moll. Esternudo. Quan arribo a casa, la dona em pregunta com ha anat el dia, mecànicament, com una frase obligatòria. De fet ja fa temps que no escolta la resposta. M’assec a davant del sofà amb la tele a tot drap i em prenc tres o quatre cerveses. La dona diu no sé què de que la targeta no li funciona.



- I a mi què m’expliqués! - li responc enfurismat- Ja aniré a veure aquests del banc, que són una colla de lladregots!


Penso que l'endemà haig de buidar la bústia i desfer-me de les cartes. Les puc cremar en la foguera que encenen dins un bidó, alguns treballadors, al matí per escalfar-se les mans, mentre esperen per entrar a la feina.


Així que el dia següent en baixar-me de l’autobús, ensumo el fum i miro al voltant, buscant senyals d’una foguera. Algú em pica suament l’espatlla. Em giro i em trobo amb aquell malparit de recursos humans, amb la corbata torta i la camisa arrugada, que em mira nerviós amb els seus ulls miops. Igual que aquell dia. El mateix posat insegur, la mirada que es perd per esquivar la meva, l’aire culpable, la veu somorta.


- Què hi fas aquí?


- Aquest és un país lliure, oi?- sempre l’havia volgut dir, aquesta frase.


- Als teus companys... ex companys, els incomoda que vinguis cada dia i que et passis el matí voltant per aquí.



- Doncs, que es fotin.



- Escolta, amb els diners de la indemnització pots marxar de vacances. Agafa la família i aneu a algun lloc... – dubta uns segons- a la platja, per exemple, o a la muntanya.



- Jo no vull anar enlloc i, a més, ja no me’n queden de diners.



- Mira, ho he intentat per les bones- prem els llavis amb fúria i afegeix amb un murmuri carregat d’odi- No voldràs que algú t’ho faci entendre d’una altra manera...



M’acovardeixo i giro cua cap a la parada de l’autobús. Llanço amb ràbia el fotut entrepà contra un mur ple de grafitis. S’atura un bus que no és el meu. Porta un anunci d’una pel·lícula, “Temps moderns” amb Charles Chaplin vestit d’obrer sobre unes rodes amb guies mecàniques.



-Temps moderns? I una merda! - exclamo furiós.





dissabte, 29 d’octubre de 2011

Txékhov, consells per escriptors




Llegir un llibre de Chéjov o Txékhov per aprendre escriure, sona ja de bon començament pretensiós. Tot i així me’l vaig comprar. Sé de Txékhov que és un gran escriptor de relats, però ho sé i prou, no l’he llegit, ho confesso. Precisament vaig trobar el llibre quan tractava d’esmenar aquesta llacuna, que de fet és més amplia: pràcticament no he llegit llibres de relats. Com que no crec en els músics que no escolten música ni en els pintors que no saben d’art, ja fa un temps vaig decidir que per escriure relats m’havia de capbussar-me en la lectura d’aquest gènere. Vaig començar amb Alice Munro i el seu “Demasiada felicidad” que em va fascinar. Com que sempre la descriuen com la Txékhov canadenca vaig pensar en anar directe a la font. Així que vaig sortir de la llibreria amén del llibre del títol, amb un recull de contes del mestre, i per completar, “Sueños olvidados” de Stefan Zwieg i "Relatos de lo inesperado" de Roald Dahl. He calculat que necessitaré un parell d’anys de lectura quasi exclusiva de llibres de relats, per poder dir que en sé alguna cosa. Ja veieu que faig plans a llarg termini.

Però retornant al dia d’autes, en sortir de la llibreria, malgrat els meus grandiloqüents propòsits, vaig deixar de banda els altres llibres i no vaig poder evitar llegir-me en un parell d’hores els consells de Txékhov. La meva lectura va ser àvida, impacient, esperant, contra tota lògica, descobrir una espècie de recepta màgica per l’escriptura.

La primera sorpresa va ser que Txékhov no va escriure pas aquest llibre, sinó que és el recull de fragments de cartes dirigides a altres escriptors o aspirants a ser-ho. Potser en aquí estaria la primera objecció: fer universal allò que ell va escriure de forma particular. En alguns moments els textos recollits són contradictoris, per exemple, en una carta escriu que els detalls són imprescindibles i en una altre que són excessius i fatigosos. Caldria llegir els relats dels seus dos deixebles per fer compatibles ambdós consells.

De tota manera, del conjunt és possible exteure'n uns quants principis essencials però diria que, més que formules per a ser un bon escriptor, són guies per a ser un determinat tipus d’escriptor. Segons Txékhov l’artista ha d’escriure únicament sobre la realitat que coneix bé, ha de ser breu i concís i s’ha de limitar a presentar les vides i les persones tal com són, sense entrar mai a jutjar-les i sense imposar en els seus escrits cap ideologia.

Tot plegat, consells que em van fer reflexionar. Però la feina menuda i silenciosa, no me l'estalviaré pas, però tant se val, perquè aquesta és la gràcia, ja que del resultat, amb o sense Txékhov, no crec tenir-ne gaire control.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Els nens bruixots





El meu marit es va començar a trobar malament cap al migdia. Deia que li feia mal la panxa. Tenia un dolor tan fort que al vespre ja no podia ni aixecar-se. Li va pujar la febre, suava i delirava. Jo estava angoixada. Vaig demanar als homes de la família, els seus germans i cosins, que el portessin a veure els metges blancs. A mi m’havien ajudat feia uns mesos, quan la petita acabava de néixer i no em baixava la llet.


-Són molt lluny i el teu home no es pot estar ni dempeus- em van respondre.


-Potser si els aviseu vindran fins aquí- vaig suplicar.


Però ells van decidir que seria millor anar a buscar el sacerdot. L’església episcopaliana era encara més lluny que el campament dels blancs, però se’n refiaven més. El reverend va arribar a trenc d’alba acompanyat del germà gran del meu marit. Es va mirar el malalt de la porta estant i es va asseure a fora a resar. El meu home va morir poques hores més tard. Aleshores el sacerdot va entrar a la casa i va assenyalar la meva filla de sis anys.


-Ha estat ella!- va cridar- És una bruixa! Està posseïda pels dimonis i ha portat la malaltia a casa teva.


-No és veritat!- vaig respondre d’esma.


Els meus parents em van reprendre amb la mirada. El religiós va acostar-se a la meva petita i posant-li la mà al front va sentenciar:


-La seva germana l’ha encomanat. Ella també està posseïda.


A la tarda, acompanyat d’una ajudant, es van endur les meves filles a la seva església. Em van dir que les alliberarien, però que era molt costós.


-Com quant?- vaig demanar.


-Quan tens?


Vaig vendre’m totes les meves pertinences de valor, vaig manllevar diners a la meva família i juntament amb els minsos estalvis que teníem, ho vaig posar tot en un farcell i vaig marxar cap al temple. Tenia molta por per les meves filles. Inclús si aconseguien alliberar-les del diable, el nostre futur era incert sense un cap de família.


Quan vaig arribar a l’església, el reverend i la seva dona van sortir a rebrem.


-Les teves filles estan sota la nostra protecció- em van dir- Ara no has de témer res.


Me les van deixar veure. Estaven tancades en una habitació amb uns altres infants. Els més grans estaven lligats amb cadenes als turmells.


-És necessari?- vaig preguntar.


-No voldràs que els deixem lliures perquè a les nits escapin per reunir-se amb els esperits malignes, oi?


-No crec que a les meves filles facin res de tot això- vaig dir amb veu tremolosa.


Em varen conduir a una altra habitació i em van fer seure davant del televisor més gran que havia vist mai. Van posar una cinta i la pantalla es va omplir de nens amb cares deformades i mirada aterridora , que entre alarits salvatges devoraven les visceres d’un home encara viu i li treien els ulls. Aquells nens inhumans ballaven amb el diable en aquelarres nocturns i celebraven orgies de terror. La dona del reverend em va explicar que les meves filles eren com aquests nens i que si no les aturàvem podrien matar a tot el poblat. Vaig plorar.


-I a elles, què els passarà?


-Si les deixes amb nosaltres potser podrem alliberar-les. Els traurem els dimonis que les turmenten i te les podrem retornar guarides de tot mal. Però l’església té moltes despeses i tots els cristians hem de contribuir.


Vaig entregar-los el farcell i em vaig agenollar per suplicar-los que les alliberessin.


Volien que tornés al poble, però res m’esperava a casa. No em vaig voler separar de les meves dues criatures, tot el que em quedava en aquest món. Dormia en una cabana improvisada al davant de l’església. A les nits em despertaven els crits i plors dels nens captius. Cada dia visitava les meves filles. Tenien morats i talls, sobretot la gran, i els seus ulls esventats em miraven suplicants.


Van anar passant els dies i les notícies no eren esperançadores. Cap dels nens bruixots no millorava. Cada cop es feia més evident que no hi hauria guariment i començava a témer que el reverend i els seus ajudants, provant de treure’ls el diable, acabarien també pels treure’ls la vida. No volia pensar amb les meves petites mortes.


Una nit, quan tothom dormia, vaig entrar a l’església, i em vaig endur les nenes. Havia sentit parlar d’un refugi on homes i dones blancs, vivien amb aquelles criatures posseïdes i , vés a saber per què, a ells no els passava res de dolent. Vam caminar tota la nit i tot el dia següent, fins arribar-hi. Amb la primera foscor, vaig deixar les nenes davant la porta d’entrada.


-Aquí tindran cura de vosaltres- els vaig dir i vaig marxar sense girar el cap enrere.


De tornada al poble, vaig dir-los a tots que eren mortes. Se’n van alegrar. Havien matat el seu pare, s’ho mereixien, em van dir.


Encara no m’havia pogut acostumar a la meva nova vida sense família, quan uns policies es van presentar al poblat. Venien acompanyats d’un home alt i corpulent. Era africà i parlava com nosaltres . El cor em va fer un salt quan vaig veure la meva nena que li donava la mà i s’amagava entre les seves cames. Una dona blanca duia la petita a coll. L’home va parlar amb mi davant de tots els homes del poble.


-Has fet mal fet d’abandonar-les- em va dir- Les teves filles no són bruixes. No els passa res de dolent.


Jo callava, però els homes negaven amb el cap i s’exclamaven violentament. La seva fúria es dirigia contra la gran.


-Ha matat el seu pare i després ha posseït a la seva germaneta- repetien, sense escoltar les explicacions del foraster.


-Si es queda aquí la matarem- va amenaçar un dels cosins del meu marit.


Sentien un odi ferotge contra la nena que tremolava de por i s’agafava ben fort a les cames d’aquell home, que de tant en tant es recordava de fer-li una carícia tranquil·litzadora.


Els policies callaven i miraven cap a una altra banda. Acompanyaven aquella gent del refugi, però no semblaven tenir-los gaire simpatia. No s’hi volien ficar.


Vaig atansar-me a la dona blanca i vaig agafar la petita a coll.


-Es pot quedar amb mi, oi? És molt petita, segur que no ha fet res dolent.


Els homes van assentir atabalats. La seva fúria estava concentrada en la gran. Per ells era una bruixa terrible. Odiaven i temien a una nena de sis anys.


L’home corpulent em va dir:


-Queda’t amb la menuda. Jo m’emporto la gran perquè si la deixés aquí crec que els teus familiars la matarien aquesta mateixa nit.


Va fer una pausa i va afegir:


-No la tornaràs a veure mai més.


Es varen girar i van emprendre el camí cap als camions que els havien portat, amb la policia guardant-los les espatlles. Els homes van cridar encara unes quantes amenaces, les dones els insultaven i els nens els van llançar pedres, tot i que amb cura de no encertar-los perquè temien a la policia. Entremig vaig veure la meva filla allargant la mà cap a l’home, que li va estrènyer sense temor. Vaig cloure el puny i per un instant em va semblar sentir els ditets de la meva nena entre els meus. No vaig deixar de mirar fins que els camions no van ser res més que uns puntets en l’horitzó.



Aquesta història està basada en un reportatge que vaig veure a la televisió, sobre el Senegal, on ha esdevingut habitual acusar els infants de bruixeria. Els nens bruixots són abandonats, maltractats o assassinats amb total impunitat malgrat que els responsables i incitadors de tanta barbàrie tenen noms i cognoms.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

El misteri de la fe

Vaig de mitjana a uns tres o quatre funerals a l’any. Segur que alguns de vosaltres us semblarà molt, però si ho situem dins el context de viure i treballar en un poble no són gaires. De fet a la meva feina hi ha companys que jo penso que pel cap baix passen deu vegades a l’any pel tanatori, la parròquia o el cementiri. Sembla que estiguin abonats als funerals, fins i tot he arribat a sospitar que el rector els avisa per sms cada vegada que hi ha una defunció. No us estranyeu perquè les noves tecnologies no respecten ni el comiat definitiu. En el meu poble de moment es segueix confiant en el boca orella per transmetre les pitjors notícies, però em temo que aquest sistema té els dies comptats. Estem, però, lluny encara, d’arribar a la vetlla virtual o el condol electrònic a l'estil Steve Jobs.


Els funerals als que assisteixo no són en absolut tots iguals. Des del punt de vista purament subjectiu es divideixen en els que em mouen emocions i sentiments diversos (com el de la meva tia, la setmana passada) o els que només intento passar l’estona, fins el moment culminant de poder dir-li a algú de la família que em sap greu i, alliberada, sortir cames ajudeu-me. I no sóc pas l'única, doncs uns dels meus entreteniments preferits en els funerals de persones afortunades en vida, és comptar els delegats d'oficines bancàries assistents a l'acte.

Els capellans del poble, conscients de que gaudeixen de ben poques oportunitats de predicar amb tant públic, de forma unilateral, abusiva i injusta han decidit allargar la cerimònia d’un pim-pam-pum, vint minuts i al carrer, a uns interminables quaranta minuts amb missa inclosa. Els ateus i agnòstics podríem aprofitar l’avinentesa per fer una becaina si no fos per la mania aquesta que tenen de fer-te alçar i asseure’t cada dos per tres, com si enlloc d’una reunió espiritual fos una classe d’aeròbic. De tant en tant, algun fet inesperat ve a trencar la monotonia del aixeca’t-asseu-te, com aquella vegada que una senyora, a l’estil concert de rock, es va desmaiar a causa de l’aglomeració i la calor.


Però el curiós es que, senyores desmaidores a part, els sacerdots troben entre els assistents una col·laboració que a mi no deixa mai de sorprendre’m. No només perquè els membres de l’auditori, embarassades, vells i paralítics inclosos, no dubten a castigar els seus genolls tantes vegades com l’oficiant ho reclami, sinó que a més canten, reciten i es persignen amb una precisió matemàtica. Per exemple, el capellà clama braços enlaire i amb veu poderosa “Reciteu el misteri de la fe!” i el públic respon amb un murmuri inintel·ligible que deixa a tots el no iniciats veritablement intrigats. La part bona d’aquests murmuris es que conviden a qualsevol a participar. Així quan tota la congregació demana a Déu nostre senyor no recordo el què, jo movent els llavis però sense emetre cap soroll vocalitzo la meva pròpia pregària “us demano, Déu nostre senyor, que aquesta missa s’acabi aviat”.


I com que em temo que potser ara mateix no sóc l’única que està pensant en el final d’alguna cosa, aprofito per acomiadar aquest post amb l’humil esperança que se us hagi fet més passatger que un funeral de compromís.








divendres, 19 d’agost de 2011

Estacions de servei



Què és més perillós fer autoestop o recollir autoestopistes? Hi ha qui confia en l’amabilitat dels estranys i qui tem un psicòpata en cada desconegut. La Irene estava més aviat entre els darrers, però el destí l’havia deixat sola en aquella estació de servei amb la motxilla a l’esquena i vint euros per fer quatre-cents quilometres i escaig. Amb el cap enterbolit per la ressaca es recordava vagament de la discussió de la nit anterior. Havia perdut el control altre cop, però aquella merdosa de la Sara s’ho havia ben buscat. Que la bombin, es va dir. A hores d’ara la Sara ja devia ser casa seva, arraulida al costat de la seva mama, la molt bleda. En canvi la Irene estava ben decidida a continuar el viatge i arribar a Milan on l’esperaven la colla d’amics. No estava disposada a rendir-se tan fàcilment.


Es va asseure a l’ombra al costat dels lavabos per poder observar la gent que entrava i sortia, mentre es liava el segon cigarret del matí. S’havia gastat dos euros en un cafè aigualit, no sense abans dir-li al cambrer que era un robo. L’home li havia respost asprament en francès quelcom que la Irene no va entendre però que va suposar que era un insult, així que per si de cas li va deixar caure un ràpid “fill de puta”, abans de fotre el camp amb el vas de plàstic fumejant entre les mans.


Només eren les nou i la xafogor ja era insuportable. Li suaven les aixelles i sota la llarga melena ondulada, el clatell li regalimava. Tot i així, feia traguets al seu cafè calent amb autèntic plaer. Esperava que la cafeïna li aclarís les idees. De sobte un rebombori de crits i rialles juvenils la va fer mirar cap a l’aparcament. Hi havia un altre d’aquells autobusos italians que deixava anar la seva càrrega d’adolescents cristians que es dirigien cap a la trobada del Papa a Madrid, amb la mateixa alegria estúpida que si anessin de colònies. Només els falta cantar allò de “los padres escolapios nos llevan de excursión”, es va dir la Irene. En aquell moment va trobar a faltar la Sara per poder hi compartir el comentari satíric. La Sara sempre celebrava qualsevol acudit seu amb un ampli somriure que engalanava amb un “què divertida ets” o “només a tu se t’acudeixen aquestes coses”. Sí, era una putada que s’haguessin barallat. Potser no li havia d’haver dit aquelles coses tan desagradables, però hòstia és que l’havia posat de molt mala llet i la cervesa amb l’estomac buit li havia pujat molt. En fi, ja estava fet, més valia deixar-ho córrer.


Els alegres adolescents es repartien sorollosament entre la botiga i els lavabos, seguits de prop per un parell de monges. Feien un estrany contrast, les faldilles curtes i samarretes de tirants de colors lluents dels joves amb els hàbits de les religioses. Decididament estaven ben pirats aquests catòlics, va pensar la Irene. El record d’una sotana li va venir al cap. Ho havia somiat o havia vist la Sara parlant amb un capella després de la discussió? Recordava amb claredat les llàgrimes de la Sara, que somicava que volia tornar a casa i desprès s’aixecava i marxava cap a la benzinera, però a partir d’aquí tot esdevenia un núvol de paraules i imatges inconnexes. Va cloure els ulls i va provar d’encaixar-les. L’havia seguit i l’havia vist al peu d’un autocar parlant amb un home. Després la sotana negre que s’hi acostava, estilitzada i fosca com una ombra.


A mig matí un camioner andalús es va oferir a portar-la. La Irene portava més de dues hores aixecant el dit i la calor la colpia com si l'apallissés. Va dubtar uns instants, desconfiada, però l’home va riure:


-No pensarà que te voy a hace nà, verdà?


A prendre pel cul es va dir, que passi el que hagi de passar però no puc seguir aquí tirada esperant que em reculli el Sant Pare en persona. Va enfilar-se al camió amb la idea d’estar ben alerta, però. El camioner xerrava pels descosits, explicant anècdotes sobre les persones estranyes que havia recollit a la carretera. El seu parlotejar va ensopir la Irene, els ulls se li tancaven de cansament i les forces l’abandonaven. L’home la va despertar sacsejant-la suament. Havien passat més de dues hores i s’aturava per fer un mos. La Irene molesta amb si mateixa per haver baixat la guàrdia d’aquella manera, va aprofitar per desfer-se’n. No, no volia acompanyar-lo a dinar, preferia continuar camí, li va dir. L’andalús no va insistir. No havia estat gaire bona companyia, aquella noia esprimatxada i sorruda que s’havia quedat fregida a la mitja hora de viatge.


La Irene es va anar a refrescar als lavabos. L’estomac li va fer un recargolament de gana, però no volia desprendre’s encara dels vint euros. Potser més endavant li farien més falta. Dissimulant quan s’acostaven els viatgers, va fer un cop d’ull a les papereres de la porta de la botiga. No hi va trobar res de profit. Es va acostar a unes taules de fusta instal·lades sota l’ombra d’uns pins on uns pocs grups es menjaven el dinar amb les seves carmanyoles impol·lutes i es passaven les llaunes de cola o taronjada que extreien de les seves neveres portàtils. Es va asseure a observar-los mentre se li feia la boca aigua. Un matrimoni amb dos nens petits se la van mirar de cua d’ull. No serien ells qui compartissin les seves viandes amb aquella jove malaguanyada. La Irene va optar per atacar un grup de tres joves, dos noies i un noi. En adonar-se de la seva presència se la van mirar reticents. Ella, amb gestos , els va fer comprendre que tenia gana. Es van parlar entre ells, van buscar a les bosses i li van donar un entrepà petit i una llauna. Va devorar el sandvitx i va escurar la beguda tan ràpid que de poc no s’ennuega. No els va donar les gràcies. Eren uns fills de puta rics, se’ls notava per la roba i les maneres, i que li donessin de menjar no era un acte de caritat sinó de justícia. I encara era poc. Els va dir adéu amb la mà i va tornar cap a l’aparcament.


No volia tornar a viatjar sola amb un home, així que va decidir ser ella qui triés i no a l’inrevés. Per això, es va quedar a prop dels sortidors i quan veia algú que li feia el pes, una parella jove, un parell d'amigues, una família no massa nombrosa, se’ls acostava per demanar-los directament si la podien portar. En una hora, es va endur unes quantes carabasses i es va posar de mal humor. No entenia que coi li passava a la gent, que potser tenien por que els embrutés les seves precioses tapisseries o es que creien que es treuria un ganivet i d'una revolada els degollaria a tots plegats. La ràbia se li escapava per la boca, "porcs egoistes", "fills de puta capitalistes" va escridassar als darrers conductors que la van rebutjar. Al cap de poc va sortir l’encarregat de la benzinera, un jove ros, alt i fornit, i la va imprecar en francès perquè marxés. Li va respondre que era un "nazi de merda" però el noi li va fer un gest amenaçador amb el puny i la Irene atemorida es va batre en retirada.


Va tornar-se’n cap a la botiga i el restaurant, decidida a buscar el camioner andalús que ara ja no li semblava tan mala opció. Feia un tomb entre les taules, quan es va quedar palplantada davant un televisor. El presentador recitava les notícies a la velocitat vertiginosa que només un francès es capaç d’assolir i la Irene no n’entenia un borrall, però aquella fotografia que mostraven era la Sara, n’estava ben segura! Com una boja es va posar a cridar. Demanava a crits algú que l’entengués i li expliques que estava passant. I li varen dir. Morta, assassinada, la tele diu, cadàver, trobada, no saben qui és. Es va esfondrar la gent, el restaurant es va diluir i la Irene va caure a terra estesa tan llarga com era. La ventaven, li aixecaven els peus, li passaven un mocador mullat pels polsos, la reclamaven perquè tornés en sí, perquè retornés a l’infern de la realitat. Al seu voltant hi havia molts curiosos, els francesos xiuxiuejaven i els italians s’exclamaven vivament. Una sotana blanca de monjo es va agenollar al seu costat i el jove religiós la va mirar amb amorosa preocupació.


L’amabilitat dels desconeguts, la follia dels psicòpates. L’únic segur és que tots paren a les estacions de servei.

diumenge, 7 d’agost de 2011

L'estiu i la felicitat. Part III

La Jetzabel, segona de les protagonistes d’aquest tractat capriciós i acientífic, està mancada per tirànica imposició de la seva creadora, o sigui jo, dels elements fonamentals per arribar a l’estat anímic de dolça manca d’inquietud, anomenada felicitat. No té parella, doncs la seva xicota fa uns mesos sense previ avís li va comunicar la seva voluntat de posar fi a la relació per discrepàncies irreconciliables, o dit en llenguatge entenedor, perquè n’havia trobat una altra que li feia més el pes.


La feina, un altre dels components bàsics de la felicitat, havia volat unes setmanes abans de forma igualment inesperada. L’encarregada de les relacions laborals de l’empresa li havia comunicat la notícia del seu acomiadament per raons econòmiques amb la fredor i la professionalitat pròpies de qui fa això casi a diari i que no conserva ja la capacitat de commoure’s. L’aire condicionat no va poder refrescar els seus pensaments aquella fatigosa nit d’insomni, per la senzilla raó que era hivern. Però allà estava l’aparell silenciós,mut testimoni del seu trasbals, amb la promesa de la futura frescor en les càlides nits d’estiu. Però amb la feina i la parella, va marxar també la possibilitat de seguir pagant el lloguer i va haver de dir adéu, amb profund dolor, al seu pis climatitzat (a 24 graus exactes!) per endinsar-se en la sordidesa de la seva habitació d’adolescent, amb un llit estret i pòsters de grups de música que ja no li feien dir res, a la tòrrida casa dels seus pares que semblava especialment construïda per emmagatzemar fred a l’hivern i calor a l’estiu.


Sobre viatges em sembla que les explicacions són sobreres: només un miracle o la primitiva la podria portar a terres llunyanes aquest mesos.


Amb aquest panorama a priori desolador, arriba a casa la Jetzabel, encara no massa entrada la tarda. Ha passat el matí al gimnàs (gratuït pels aturats), desprès ha dinat (de gorra) amb una amiga i s’ha entretingut una bona part de la tarda a la biblioteca del barri, d’on ha sortit amb un exemplar de “El arte de no decir la verdad”. De bon humor, arriba, com deia, a casa seva, i va directe cap al menjador on, aprofitant que els seus pares ja jubilats, han marxat a passar un parell de mesos al poble, ha muntat una espècie d’estudi de pintura. Amb la finestra oberta de bat a bat amb un intent no gaire reeixit de que circuli una mica d’aire, passa les tardes pintant aquarel·les, una nova afició en la que es concentra de tal manera que acaba per perdre el sentit del temps i, el que és més important, de la calor.


Abans de posar-s’hi avui, surt un moment al balcó per fumar-se un cigarret (de liar que són més barats) just en el precís instant que la veïna del davant, una noia que la Jetzabel troba encisadora, està regant les plantes. Es saluden amb els convenients comentaris sobre el temps: “quina calor, no?”, “Si i tant, Sort que han dit que demà plourà”, quan de sobte la veïna pregunta descarada:


-Que no marxes de vacances?


Una lleugera tristor creua pel rostre de la Jetzabel.


-No tinc diners. Aniré uns dies al poble amb els pares, però això és tot.


-Ah... Jo haig de treballar així que també estaré aquí aquest estiu- la veïna dubta un segons abans d’afegir- Podríem sortir algun vespre a prendre alguna cosa. Què et sembla? Convido jo, és clar.


-Seria fantàstic! – contesta la Jetzabel sense poder amagar el seu entusiasme.


-Perfecte. Et va bé demà a les vuit?


-Sí, i tant. Tinc tot el temps del món...


La Jetzabel s’acomiada amb un somriure il·lusionat i torna a entrar a casa decidida a acabar l’aquarel·la de la riba parisenca del Sena, en la qual com per art de màgia se li acaba d’acudir la idea de posar-hi dues noies caminant agafades de la mà sota la llum de la lluna. De sobte, un pensament lúgubre la fa aturar-se quan, pinzell en mà, ja és a punt d’esbossar la primera figura. Però si no la conec de res a aquesta noia, es diu. No és res més que una cara bonica, continua implacable el seu jutje interior. Durant uns instants es remou inquieta i està a punt de llançar el pinzell però , rebel , la Jetzabel esclata en una rialla mentre diu en veu alta:


- I a qui li importa! Al cap i a la fi ara sóc lliure de fer el que em roti.

dimarts, 19 de juliol de 2011

L'estiu i la felicitat. Part II

Per continuar amb el tractat sobre l’estiu i la felicitat he pensat deixar descansar els jos virtuals i crear dos personatges. A la primera l’anomenaré Marta, i que ningú hi vegi cap motiu al·lusiu, és simplement el nom femení més comú de Catalunya segons una estadística verificada científicament pels venedors ambulants d’Estàmbul, que quan detecten un grup de turistes catalanes sempre els criden “Marta! Marta!” coneixedors de l’altíssima probabilitat que alguna de les noies es giri en sentir el seu nom. A l’altra li posaré Jetzabel, per una pura qüestió de contrast, doncs un nom igualment comú podria portar a la confusió entre les dues protagonistes.


A la Marta, per art d'omnipotència creadora li atorgaré els quatre punts de felicitat als que feia referència en la primera part: feina, parella, aire condicionat i un viatge a les vacances d’agost. En canvi a la pobra Jetzabel la deixaré òrfena d’aquestes béns. Amb elles, o millor gràcies a elles, espero poder mostrar l’altra cara de la meva pròpia teoria.

Arriba la Marta a casa, cansada d’un dur dia de feina. A última hora el seu cap ha passat pel seu despatx amb el millor dels seus somriures, en el que es podia endevinar allò que vindria a continuació: una esbroncada de cal Déu. Podríem dir ara que ha estat una total injustícia i un abús imperdonable del seu malèfic superior, però la veritat és que la Marta l’havia cagada.



La Marta té la desgràcia,de tenir un cap que poques vegades alaba els bons resultats i que en canvi es creu en l’obligació “pel bé de l’empresa” de burxar sempre en els defectes dels seus subordinats. Pot ser que a d’altres col·legues, aquest sistema els estimuli, però a la Marta l’ensorra. Li baixa l’autoestima, es bloqueja, i de manera inconscient potència les seves mancances mentre les seves virtuts fan figa, així que ben aviat torna a ficar la pota estrepitosament i de nou el seu jefe la repassa, tornant a posar en marxa la mateixa reacció, en un cercle viciós sense escapatòria. A tot això pot semblar que la Marta tingui un peu fora de la feina més que no pas dintre, però no patiu, el seu cap gaudeix massa de les “xerrades amb finalitat correctiva” que li engega com per prescindir-ne i a més amb el minso sou que paga l’empresa tampoc trobarien ningú millor. Així que sembla que la Marta té feina, errades i renys per llarg.


En aquest estat d’ànim arriba, com deia, la Marta a casa. Espera trobar-hi la seva nòvia, la seva mitja taronja, una font de cònsol i suport, la llum que il·lumina la seva vida. Però es deuen haver fos els ploms, perquè el pis és ben buit. A sobre la taula del menjador, una nota: “He sortit a prendre unes cerveses amb en Joan”. Traduït del llenguatge privat de les parelles al comú dels mortals, diu així: “Fes-te el sopar perquè jo passo. Vindré tard borratxa, fumada i pesada”.



La Marta es deixa caure al sofà disposada a gaudir almenys d'una estona de pau sota la relaxant brisa del l'aire condicionat. Just en aquell moment nota una fiblada a la gola i exclama per a si mateixa:



-Merda d'aire! Tornaré a tenir angines com l'any passat.



Apaga l'aparell i, per oblidar la calor i el mal de coll, es posa a fullejar la guia de Flandès. Contempla les fotografies de les tulipes i molins de vent i no pot evitar que la tristor s'apoderi d'ella. Ja tenen contractat i pagat el viatge per l'agost, però a la Marta, Flandès, les tulipes, els molins, les prostitutes d'Amsterdam i la mare que els va parir a tots plegats no li interessa gens. No ho confessaria mai en públic, però l'únic que li ve de gust aquest estiu és anar a passar uns dies al poble, banyar-se als tolls del riu, estirar-se al sol sobre les pedres com una sargantana , i als vespres sortir a fer unes cerveses amb la colla de l'institut.



La guia de Flandès li rellisca de les mans i com una nina trencada la Marta deixa caure el cap sobre el pit, les llàgrimes li cauen a la falda i uns sanglots trenquen el silenci de l'estança.



(La Jetzabel queda pendent per la Part III)

dimecres, 13 de juliol de 2011

L'estiu i la felicitat. Part I

L’altre dia, com aquell qui no vol la cosa, em vaig assabentar que la felicitat en aquesta vida, o si més no, durant aquest estiu, es fonamenta en quatre punts bàsics i un epíleg. En primer lloc, és imprescindible gaudir del privilegi (vacances i caps de setmana apart) de passar-te vuit o més hores diàries pencant, senzillament perquè això implica que no estàs en la situació oposada, és a dir, a l’atur. Per altra banda, és més que recomanable tenir parella i a ser possible que encara no te’n vulguis separar. En tercera posició, però no menys important que els punts anteriors, trobem l’aire condicionat. Per entendre la seva relació amb la felicitat només cal donar un cop d’ull al termòmetre. El de fora el carrer, clar, que dins a casa ja està tot convenientment climatitzat. En quart lloc, és molt important que s’acostin les (merescudes a causa del punt primer) vacances i tenir planificat un viatge que impliqui com a mínim pujar en un avió low cost i baixar-ne en territori estranger.


Per fer-ho més entenedor posaré uns exemples. Imagina’t que arribes a casa, cansada per un dur però emocionant dia de feina, en el qual has tancat aquell acord amb el pianista finlandès perquè vingui a tocar al teatre que gestiones i el teu cap t’ha felicitat efusivament. Corres directament cap al sofà, on t’espera la teva nòvia, que ha preparat uns sandvitxos i obert una ampolla de vi blanc per sopar, li fas uns quants arrumacos (no entrarem ara en detalls, no siguis porca!) i mentre una brisa suau a 24 graus exactes, procedent de l’últim model inverter, insonor i quasi invisible aparell d’aire, t’acaricia el clatell, li preguntes:


-Ja has comprat la guia de la Provença, amor meu?


Això és felicitat, sí senyor!


I mentrestant en un altre jo teu virtual, et passeges al vespre encara sense dutxar i en pijama, que no t’has tret des de que t'has llevat, perquè total tant hi fa si no has de sortir de casa.Quan et desplomes, més fastiguejada que no pas cansada, en el sofà de casa dels teus pares (ja fa mesos que vas haver de tornar a viure amb ells perquè no podies pagar el lloguer) per fullejar amb un propòsit clarament masoquista una revista de viatges, únicament t’acaricia els timpans la veu de soprano de ta mare que crida:


-Deixa d’una puta vegada aquesta merda revista, que no tens un duro ni per anar a passar el dia a Playa Fels , i obre la finestra que fa un calda insuportable!



Això no és felicitat, és evident. Però donant un tomb al raonament potser podriem imaginar dues situacions iguals en puntuació però ben diferents. Bé, serà en la Part II. Si vols ser feliç aquest estiu no te la perdis!

divendres, 17 de juny de 2011

Juicy Salif



Vaig adquirir el costum de remenar les escombraries quan em vaig quedar a l’atur. Primer només feia una volta pel barri els dies que llançaven els mobles, recollia els que em semblaven en bon estat i els arreglava per tenir-los a casa o regalar-los als amics. Era una manera de mantenir-me ocupat i sentir-me útil. Poc a poc vaig estendre el meu àmbit de recerca fins a deambular per tota la ciutat buscant trastos vells. La meva afició despertava comentaris i somriures condescendents però coneguts i veïns em guardaven les seves andròmines i en algunes botigues em reservaven allò que ja no els servia. Vaig convertir el nostre petit pis en una espècie de taller mal endreçat que treia de polleguera l’Amàlia.

-Ja ni tant sols busques feina! - em va dir un dia, emprenyada- Només omples la casa de porqueria.

-No n’hi ha de feina, prou que ho saps- vaig respondre alçant jo també la veu- I així aconsegueixo diners.

Era una veritat a mitges. Havia començat a revendre a botigues de segona mà moltes de les coses que em trobava i en treia alguns calerons. Però acostumava a reinvertir els guanys en comprar eines i altres estris per poder seguir amb les meves modestes restauracions. De tant en tant, tenia un cop de sort i podia vendre alguna cosa a bon preu, com aquella antiga làmpara amb el peu de bronze, que vaig tardar una setmana en netejar i per la que em van donar dos-cents euros. Les poques vegades que això succeïa, com si m’hagués tocat la loteria, malbaratava els diners convidant els amics a copes, comprant-me roba que no necessitava o qualsevol altra frivolitat. Per unes hores o uns dies, em tornava a sentir com una persona normal, una de les que no els hi cal comptar cada cèntim abans de gastar-lo. L’Amàlia no ho entenia i em repetia que em comportava com un nen petit. Ella també estava tipa de tants estalvis i tantes renúncies i a més, i això ho deia amb un èmfasis especial, es passava el dia pencant com una burra per mantenir-nos a tots dos.

-Jo també treballo!- li cridava enfurismat.

Generalment aquestes baralles acabaven quan jo marxava donant un cop de porta. Trist i enfadat, voltava hores i hores pels carrers foscos remenant la brossa aliena com empès per un deliri. En aquestes ocasions, estava tan fora de mi, que fins i tot, obria els containers i començava a treure’n la porqueria, llençant-la per la vorera, sense important-me la mirada entre espantada i compassiva dels transeünts nocturns. Va ser en una d’aquelles nits de ràbia i compulsió, quan el vaig trobar. En treure una bossa del container, vaig notar que una cosa metàl·lica em punxava la mà. Vaig trencar el plàstic i barrejat amb restes de menjar, en vaig extreure l’estrany artefacte. Me’l vaig quedar mirant, sense saber què era, astorat per la seva brillantor platejada malgrat la brutícia. Assegut en un portal, el vaig col·locar davant meu, per observar-lo millor. Era obvi que era una peça de disseny, esvelta i elegant. Semblava una aranya, amb un cos amb forma de pinya i tres llargues i primes potes que acabaven en punxa. De sobte, vaig comprendre que era quelcom més que un objecte decoratiu: era un exprimidor de fruites. Me’l vaig guardar a la motxilla i vaig alçar-me feliç. Amb la intuïció que acabava de fer una bona troballa, vaig decidir prendre’m la resta de la nit lliure i em vaig encaminar, brut i pudent, cap al bar més cutre i barat del barri, on sabia que no em negarien una cervesa, malgrat el meu aspecte de drapaire. Al cap i a la fi, la resta de clients també eren una bona mostra de les deixalles humanes que la ciutat pot amagar.

A causa de la baralla amb l’Amàlia no havia sopat, i amb l’estomac buit, la cervesa em va pujar com si m’hagués pres un parell de cubates. Una mica marejat vaig decidir tornar a casa. Pel camí vaig tornar a passar pel mateix carrer on havia trobat l’exprimidor i la meva sorpresa va ser majúscula quan hi vaig veure dos cotxes dels mossos d’esquadra i un munt de policies. Uns estranys personatges vestits amb granotes blanques de plàstic, amb guants i mascaretes, es movien per les voreres. En acostar-m’hi vaig poder comprovar que estaven regirant entre la brossa dels contenidors. La policia no deixava passar una filera de curiosos que malgrat tot es resistien a marxar. Em notava tremolar i un calfred em va recórrer l’esquena. Amb un fil de veu li vaig preguntar a una dona que anava vestida amb bata i sabatilles talment com si s’acabés de llevar:

- Escolti, que sap què passa?

- Ai Mare de Déu Santíssima!- va exclamar com si estigués a punt d’esclatar a plorar- Han matat a una dona.

-A on? Al carrer?

- No, i ara! A casa seva. La veïna del número 12, quart segona, la dona del metge, aquella rossa, que sempre anava tant posada -em parlava com si jo l’hagués de conèixer per força, així que vaig assentir amb el cap- Una mica estirada la veritat, però era bona mossa i ara... ai Mare de Déu Santíssima!

-Diuen que l’han colpejat i apunyalat. Ai, Mare de ...

Aquest cop no la vaig deixar acabar:

-Si l’han mort a casa seva, què fan aquests?- vaig preguntar assenyalant un dels homes de blanc.

La veïna em va fer un gest amb la mà com per indicar-me que el que m’anava a explicar era alt secret:

-Jo crec que busquen l’arma del crim- em va xiuxiuejar.

Poc va faltar perquè caigués desmaiat allà mateix. Les cames em van fer figa i vaig haver de recolzar-me en la pobra senyora, que es va desempallegar de la meva abraçada bruscament. Es va allunyar de mi, murmurant alguna cosa sobre els borratxos i on aniria a parar el barri. Vaig girar cua i em vaig apressar cap a casa. L’Amàlia dormia quan vaig arribar, així que vaig poder estudiar l’exprimidor sense que em molestés. A la llum de la cuina, vaig poder veure que tenia taques vermelles a les potes. Estaven seques i per molt que me les mirava i les rascava amb les ungles, m’era impossible saber si era sang o simplement tomàquet o qualsevol altre porqueria que se li havia enganxat mentre era a la brossa. En canvi, no em van caldre més que uns minuts per adonar-me que estava fet de plata autèntica.

Vaig engegar l’ordinador amb la primera idea de buscar a internet si existia algun producte que em permetés saber si allò era sang humana, com feien a CSI. Però quasi sense adonar-me’n em vaig posar a rastrejar quin podia ser el valor d’aquell exprimidor tan curiós. Em vaig quedar amb els ulls com a plats mirant la pantalla quan va aparèixer el preu que en demanaven. Allò era una autèntica peça de col·leccionista! Era la resposta a tants mesos d’arrastrar mobles vells pels carrers, tantes hores netejant, pintant i encerant, tanta incomprensió, tantes mirades de menyspreu, tanta frustració... Per fi, la meva recompensa. I qui ho deia que era l’arma d’un crim? , em vaig preguntar furiós. Per què no podia ser una casualitat? Per què no podien haver matat la dona amb un ganivet de cuina o amb una agulla de cosir llana? O amb unes tisores, com a la pel·lícula aquella del Hitchcock?

Vaig mirar pensatiu, l’exprimidor, em vaig posar dret d’una revolada, me’l vaig emportar de nou a la cuina i el vaig netejar amb furor fins que no va quedar ni el més petit rastre de les taques vermelles.

Totalment esgotat, en acabar, el vaig desar a l’armari, darrera d’unes olles i me’n vaig anar a dormir. Al cap d’unes poques hores, em vaig despertar sobresaltat i amarat de suor. En els meus somnis m’havia passejat per un pis laberíntic, on tot, absolutament tot, el terra, les parets, els mobles, la cuina era d’un blanc immaculat i glacial, banyat d’una llum tan brillant que feria la vista. Buscava la sortida amb desesper, per acabar sempre retornant a una sala d’estar igual de nívia que la resta. Però la darrera vegada en entrar-hi hi veia sobre una taula resplendent, un bassal, no gaire més gran que una taca, d’un estrany líquid platejat. Empès per una atracció insuperable m’hi atansava i allargava la mà per sucar-hi els dits. El fluid era enganxós i en alçar la mà s’estenia com si fos una pasta, formant una forma a l’aire, que creixia i es solidificava. Davant meu es formava, com per art de màgia, l’exprimidor en forma d’aranya. Astorat, l’agafava i just en aquell moment l’estrèpit d’un cop de porta darrera meu, em feia girar-me bruscament. L’objecte sortia disparat amb una força incontrolable per anar a clavar-se amb fúria en l’abdomen d’una dona rossa que de peu dret s’estava al mig de l’estança. La dona xisclava de dolor, queia a càmera lenta i la sang vermella fluïa del seu cos, transmutant en roig tot el que abans era blanc.

El costat dret del llit era buit: l’Amàlia ja havia marxat a la feina. Em vaig llevar confús i nerviós. Amb una tassa de cafè ben fort em vaig asseure el sofà i vaig buscar un canal de notícies a la televisió. Vaig escoltar impertèrrit la nova xifra d’aturats, vaig badallar amb les imatges de la guerra de Líbia i ja se’m tancaven els ulls amb la fumera d’un volcà islandès, quan el presentador, amb veu monòtona, va dir:

Un assassinat brutal va trasbalsar ahir a la nit, el barceloní barri de Gràcia. Una dona de 36 anys va ser trobada morta al menjador de casa seva, presumptament víctima d’un lladre que la va colpejar i apunyalar fins a la mort. El cos el va descobrir el seu marit, metge de professió, en tornar a casa cap al voltant d’un quart de dotze de la nit, després d’atendre una urgència. La casa tenia evidències de violència i varis objectes de valor havien desaparegut, entre ells un exprimidor del dissenyador Philippe Starck de l’any 1.990, considerat una peça única. L’arma del crim no ha estat trobada, malgrat que la policia treballa amb la hipòtesis que el presumpte assassí, en veure’s sorprès enmig del robatori, hauria utilitzat algun estri de la pròpia casa com a arma improvisada per llevar-li la vida a la víctima. No hi ha encara cap sospitós, motiu pel qual les autoritats policials sol·liciten la col·laboració ciutadana i encoratgen a qualsevol veí o transeünt casual que pogués haver vist o sentit quelcom a trucar al 90188920. La parella eren molt coneguts i estimats al barri, que avui afronta commocionat...”




Vaig apagar el televisor neguitós. Em vaig dirigir cap a la cuina i en obrir l’armari i apartar les olles, vaig haver de palpar amb les mans per comprovar atònit el buit i em vaig haver de fregar els ulls incrèdul per allò que els meus ulls no veien. L’exprimidor havia desaparegut!

L’angoixa i el cansament em vencien. De sobte, se’m va passar pel cap que tot plegat podia haver estat una al·lucinació. Potser la nit passada havia estat lleugerament diferent del que jo recordava. Tip de re-buscar a les escombraries sense cap resultat, potser havia anat al bar a prendrem una cervesa, o fins i tot dues. Amb les hores de dejuni em sentiria borratxo i en retornar tambalejant cap a casa i m’havia topat amb la policia acordonant l’escenari del crim. M’havien explicat què havia passat i algú m’havia parlat del valuós exprimidor aranya. Sí, n’ estava quasi segur, casi podia sentir la veu de la senyora de la bata dient “els hi ha robat un aparatu de fer sucs que val molt quartos”. Jo no l’havia trobat mai la cosa aquella, tot havia estat producte de l’estrès, de l’alcohol i l'esgotament. Podia respirar tranquil, tot estava en ordre. Buf, quin descans.

En aquell moment es va obrir la porta de casa i l’Amàlia va entrar visiblement alterada. Portava una bossa de plàstic a la mà i dirigint-se cap a mi en va extreure l’exprimidor:

-Es pot saber com arribat això a casa?- em va preguntar en un to entre alarmat i amenaçant.

Merda! La realitat paral·lela s’acabava d’esvair tan ràpidament com havia arribat. Com que jo no responia, l’Amàlia va continuar:

- Ha anat d’un pèl que no el porto a la botiga de segona mà! Sort que no l’he ensenyat a ningú! - es movia per la cuina presa d’una gran agitació- He llegit la notícia del robatori al diari del metro i de poc no em moro! No sabia on collons posar la bossa. He passat una por horrorosa.

- I per què l’has agafat?- vaig preguntar molest.

-A tu per què et sembla? Es veu d’un hora lluny que aquesta cosa val una pasta i volia evitar que llancessis els diners com fas sempre.- i va afegir contraatacant- Com coi ha arribat a les teves mans?


I aleshores, vaig cometre l’error del que m’hauria de penedir tota la vida. Li podia haver explicat la veritat a l’Amàlia i demanar-li ajuda. Hauríem pogut decidir plegats què fer. Però no suportava la manera com em tractava. Em sentia com un nen estúpid al que la seva mare reprèn per una entremaliadura i em vaig rebel·lar.

- L’exprimidor és meu i només meu. No tenies cap dret a agafar-lo. No saps quan m’ha costat aconseguir-lo, tot el que he hagut de fer per arribar fins aquí.

Em referia a la feina de drapaire, restaurador, venedor de trastos vells, que havia estat fent durant mesos, tractant de donar sentit a la meva vida d’aturat inservible, però vaig pronunciar les paraules amb ràbia i, una espurna de sospita es va encendre en la mirada de l’Amàlia.

-Aquella dona assassinada...- va murmurar confusa.

Adonant-me del malentès, vaig avançar cap a ella amb els braços estesos, però ella es va pensar que volia agredir-la i va retrocedir presa del pànic.

- Ajuda! Déu meu, ajuda! – va cridar fora de sí.

-Calla! Calla!- vaig perdre els nervis.


- Policia! Que vingui la policia!

Jo només volia calmar-la, volia que m’escoltés. El que va seguir és una taca fosca, un espai buit en el meu cervell. Només recordo l’Amàlia estesa a terra, inert, amb l’exprimidor al bell mig de la cara i una de les potes sanguinolenta clavada en la cavitat ocular esquerra, allà on abans hi havia un preciós ull verd.

diumenge, 29 de maig de 2011

A Plaça Catalunya passen coses estranyes

Ja fa dies que diuen a la televisió i als diaris que en aquesta plaça s'estan produint una sèrie de fenòmens rars. Primer la van ocupar una sèrie de gent, majoritariament joves, que no paraven de cridar, i dir a tort i a dret que estaven indignats. Això sí quan es calmaven una mica, deien que la plaça els agradava molt, fins al punt que ja s'havien muntat un hortet, una biblioteca i una zona per nens.


El divendres per sorpresa, però, van aparèixer uns tios vestits com els dolents de la guerra de les galaxies, dirigits, segons diuen, per un tal Felip Puig, que no és de la familia de les colònies, sino el cap d'una empresa de neteja.









A la tarda, els joves van tornar a la Plaça Catalunya, més plena, més indignada i més neta que mai. L'Òliba hi era i va fer les fotos que heu vist.<

Finalment, jo avui he trobat un moment aquest migdia per anar a comprovar que està passant en aquest indret de la ciutat. Es veu que el missatge del tal Felip Puig, el senyor aquell que li agrada tant netejar, ha calat entre els misteriosos ocupants:





Després m'he trobat amb alguns missatges enigmàtics i amb una mirada més sorpresa que la meva.






Però, mireu, al final he vist una pintada que he entès, llàstima que algú ha confós culés amb aris.


diumenge, 15 de maig de 2011

Reflexions eurovisives

Ho reconec, malgrat que no està de moda i que queda hortera, m’encanta el festival d’Eurovisió. No en sóc pas una fanàtica, però si estic a casa i me’l creuo fent zapping, m’hi quedo enganxada tota la nit. I això precisament és el que em va passar ahir.

El trobo un festival fascinant i molt formatiu: s’aprèn un munt de geografia (situar en un mapa els 25 països participants d’aquest any ja era tot un repte) i les votacions són un autèntic tractat de geopolítica. Es poden posar a prova els coneixements sobre un país amb les prediccions dels seus vots, perquè pràcticament tots premien els seus veïns o països culturalment afins. No era difícil intuir que Espanya rascaria vots (quasi els únics) de França i Portugal, que el Regne Unit votaria Irlanda o que les repúbliques bàltiques es votarien entre elles, per exemple. Votar els veïns és un tòpic del festival, però amb tant país de menys de vint anys cal fer un esforç mental per reconstruir el mapa d’Europa.

A alguns el vot geosimpàtic els pot semblar natural i d’altres indignant, segons si un és pragmàtic o idealista, però al cap i a la fi s’ha de reconèixer que els que ocupen els primers llocs recullen vots de tot arreu i no només de països amics. Això sí, hi ha vots que gelen la sang, com Sèrbia donant 12 punts a Bòsnia. Quantes vegades els hauran de votar per fer-se perdonar un genocidi? I el més inversemblant de tot, Bòsnia retornar-los el premi. Voldrà això dir que han oblidat els crims?

M'estic llegint Nits de glaç de Janine Matillon, una novel·la duríssima sobre les guerres de Bòsnia i Croàcia. Fugint de Sarajevo, la protagonista, una noia mig croata mig bosnio-musulmana, veu com els soldats serbis enterren els cadàvers dels musulmans degollats en fosses comuns junt amb cossos de porcs morts i exclama:

- Més val que t’enterrin amb els porcs que amb un serbi.

Ara es veu que anava ben errada. La frase hauria d’haver estat:

- Més val que t’enterrin amb els porcs que votar Sèrbia a Eurovisió.

Tornant a temes més frívols, la cançó d’Espanya, com sempre demostrant que Spain is diferent i és que la rumba de la gallega Lucía Pérez era com un pop en un garatge. Però què faria el festival sense la nostra inestimable participació? Sense nosaltres faltaria, sens dubte, el punt extravagant. I algú dirà: nosaltres? I ja hi he pensat, però és que si Catalunya fos independent només canviaria una cosa: hi hauria dos punts extravagants. Per què? Doncs perquè mentre els altres canten en anglès, aquí només ens plantegem si Espanya hauria de participar amb un tema en català, gallec o basc (llegiu els comentaris arrel del representant francès que va interpretar un tema, quasi operístic, en cors). I no és una crítica, almenys no necessàriament: saber ser diferent, a vegades, és una prova d’autoestima.





Però al final va guanyar allò de “A Roma, fes com els romans” i Azerbaijan amb una cançó de compositor suec, per suposat cantada en la llengua internacional del pop, per una parella estil Albano i Romina, però amb versió suportable, es va alçar amb una inesperada victòria i els estupefactes televidents ens en vam anar al llit amb un parell de dubtes: on deu estar Azerbaijan i a quina ciutat ha dit la cantant que ens esperen l’any que ve.









(Aquesta va guanyar l'any passat)

dimecres, 4 de maig de 2011

Una imatge, mil paraules





Torna el concurs d'un bloc de contes, relats i pensaments que a més estrena nova categoria.


Jo no faltaré a la cita. I vosaltres?


dilluns, 25 d’abril de 2011

Gràcia



Del barri de Gràcia sempre s’ha dit que és “com un poble”. Durant anys vaig haver de suportar aquest tòpic, i fins i tot repetir-lo (per la meva incapacitat de dissentir) sense estar-hi en absolut d’acord. A mi Gràcia em semblava el súmmum del cosmopolitisme en la seva pitjor versió.


La meva germana gran sempre ha tingut una inexplicable debilitat per Gràcia. Inclús hi va tenir un pis durant uns anys. Jo, que seguia les seves opinions com si fossin dogmes, em veia incapaç de dir-li que els ionquis habituals de la plaça del Diamant o de la Plaça del Sol em feien por. Tampoc m’atrevia a manifestar que el barri em semblava lleig (i ho és sens dubte, amb les úniques excepcions de la plaça de la Virreina i Gran de Gràcia). D’aquesta manera em vaig auto obligar a “estimar” Gràcia i acudir fidelment cada agost a les seves festes, malgrat que les aglomeracions de gent i les llargues cues per anar al lavabo se’m feien insuportables.


Quan vaig conèixer l’Òliba, el fet que fos de Gràcia i visqués al bell mig del barri, digue’m que no va ser el que més em va atraure d’ella. A mi em semblava que el meu pis al Paral·lel estava tant o millor situat que el seu. Poc a poc, però, amb l’Òliba com a guia, vaig començar a conèixer millor el barri. Des de petites i antigues bodegues on encara fan un vermut casolà a botigues de segona mà i restaurants senzills vaig començar a congraciar-me amb aquesta part de la ciutat. Sola o amb ella he recorregut els seus mercats, sempre bulliciosos i engrescats, els seus cellers amb vins d'ofeta i d'elit i les seves més estrambòtiques botigues de productes d’arreu del món.


A Gràcia, una mica com al meu poble, cada cap de setmana és una festa, tantes són les activitats lúdiques, musicals, gastronòmiques, populars o esportives que s’hi celebren. Com avui que una banda de jazz formada per joves i nens tocava a la Virreina mentre una curiosa multitud de ballarins afeccionats feia piruetes per la plaça. Tot un espectacle. En contra del que seria d’esperar, en aquest any llarg que portem juntes, només un cop hem anat al cinemes Verdi (un dels millors de Barcelona i que jo pensava que era del poc que valia la pena de Gràcia) ni tampoc hem freqüentat els locals moderns i de disseny que abans feien les meves delícies ( jo buscava el Born de Gràcia). I haig de reconèixer que no els enyoro. No sempre l’encertem, he de ser sincera. Ahir vam sopar en un turc perfectament oblidable, per exemple. Però avui ens hem posat morades de vi de la casa a La Llesca al carrer Terol, on per un preu més que raonable et post polir un entrecot que es desfà a la boca. Sense més. Però menys tampoc.


M’he adonat que Gràcia és efectivament com un poble, en el sentit que constitueix un barri autònom, on pots trobar de tot, inclòs entreteniment, i en el qual pots viure com si la resta de Barcelona, no existís. Per altra banda, situat en ple centre de la ciutat aglutina molts dels problemes del cosmopolitisme: pobresa, drogoaddicció, violència, indiferència. En els seus carrers es forgen també les més radicals reaccions a aquests mals moderns: el moviment okupa, els temuts grups antiglobalització que destrossen mobiliari urbà com qui es pren un cafè amb llet, l'independentisme violent, l’extrema esquerra... Està clar que Gràcia, en aquest aspecte, no s’assembla a cap poble, on normalment aquestes tensions queden amagades darrera una pau social fonamentada en el què diran.

Potser per això resulta tan pintoresc que en aquest ambient de reivindicació i revolta permanent, dues àvies es saludin pel carrer Astúries, alienes a tot el que esdevé al seu voltant, amb un alegre:

- Que has baixat a Barcelona avui?




divendres, 15 d’abril de 2011

Excuses per un post



Llegir Eduardo Punset és com enfilar-se per una pendent d’idees sorprenents, de tal manera que en algun moment, em sobrevé el vertigen d’estar-me allunyant massa de la terra ferma composta de certeses que potser no n’eren tant, però què carai, semblaven una base prou sòlida.

Aquestes són algunes de les idees que m’han cridat l’atenció:

Afirma Punset sense despentinar-se, al menys no més que de costum, que potser els extraterrestres (o millor dit, altres éssers vius desconeguts) no viuen en d’altres planetes sinó aquí mateix no gaire lluny nostre, sota terra per exemple. No és una broma.

Està demostrat que els homes tenen tota la vida una edat mental de dotze anys mentre que les dones abandonen la infantesa a l’adolescència per a seguir un procés de creixement o maduresa que no acabava mai.

Les persones ens consta reconèixer els nostres errors perquè d’una manera sistemàtica el cervell recull amb màxima eficiència aquelles dades que verifiquen la premissa de la que partim (que no ens hem equivocat) i menysté les que se’n aparten. Les nostres ments tendeixen a la consonància. No explica Punset quin problema tenim els que sempre donem per descomptat que alguna cosa haurem fet per espifiar-la.

Formar part d’una minoria és una sort, perquè les nostres societats dediquen grans esforços a reconèixer drets i ajudar les persones que les conformen, mentre que els mals de les grans majories passen desapercebuts i són constantment ignorats per governs, institucions, empreses i mitjans de comunicacions. Així, si ets estrepitosament pobre, rebràs més ajudes que si només ets un pobre dins de la mitjana. O com em passa a mi, que ara que tot el poble és coneixedor de la meva tendència sexual minoritària, tinc ganes de penjar-me un cartell que digui: "Ja podeu deixar tots de somriure'm i saludar-me efusivament, ja sé que no teniu prejudicis".

Les generacions han de morir perquè les persones joves pugin substituir els seus coneixements i prejudicis. Si no fos així no podríem avançar. El problema ve quan els joves no cumpleixen la seva part del tracte i els pobres vells es moren per no res. O potser és culpa dels més grans que s'entossudeixen en allò de que tot segueixi igual fins i tot quan ells no hi siguin. Aquí em faig un embolic.

El subconscient i el passat influeixen de manera determinant en les decisions que prenem. I si no que li preguntin a Obama per què no envaeix Líbia (el comentari és meu).

Els psicòpates abundaven entre els alts executius de les empreses dels anys noranta.

La compassió, l’empatia i l’amor, com qualsevol altra destresa humana, necessiten entrenament, pràctica.

La selecció natural ha perpetuat les persones optimistes per sobre de les pessimistes. Segons un estudi, als Estats Units, la única professió en la qual ser pessimista és un avantatge és l’advocacia. (aquest ha estat un cop baix, Punset).

La comunicació serveix per tractar d’intuir què pensen o senten els altres. Explicar allò que nosaltres pensem no és tan important i encara menys intentar convèncer als altres.

I només vaig per la meitat del llibre. Això promet.

dijous, 14 d’abril de 2011

Un matí impossible

Resulta que vaig escriure un relat (de ficció) per participar en el concurs del metro, vull dir de TMB, però com és habitual en mi vaig posar-me en marxa molt tard i al final una sèrie d'aconteixements desgraciats s'han confabulat contra meu i m'ha estat impossible enviar-lo a temps (avui a les 10h acabava el termini). Així que reciclo i el penjo aquí, tot i que avui tornar-me'l a llegir he pensat que ben mirat potser el text no fa massa per mi. Per cert, quan l'hagueu llegit contesteu una petita pregunta i proveu una cosa (si voleu).


Cada matí (sí, el títol, ja és poc original)


Cada matí la mateixa cara, adormida i vulnerable, somiadora i fatigada. No m’era possible sostreure’m al seu encís. La buscava només pujar al vagó, sempre el mateix i a la mateixa hora, amb la precisió d’un rellotge suís. La contemplava durant tres parades que em semblaven eternes perquè mirant-la el temps s’aturava i paradoxalment, quan s’aixecava, una mica maldestre i amb posat despistat, per baixar i perdre’s per l’andana, el pocs minuts compartits em retornaven amb tota cruesa i amb la inevitable sensació de que havien estat injustament breus.

Fins que un dia em va sorprendre sotjant-la i amb els ulls mig clucs, com si acabés de llevar-se, em va retornar la mirada i un somriure tímid se li va dibuixar als llavis. Al matí següent vaig advertir que ella també em buscava movent el cap entre la gent. Estava asseguda i al seient del costat hi havia deixat la bossa. Quan m’hi vaig acostar, va retirar-la amb un moviment invitador. Les nostres cuixes es tocaven lleument. La seva mà reposava temptadora sobre el genoll i sense pensar-m’ho, la vaig prendre en la meva i li vaig estrènyer provant de dir-li tantes coses amb aquella carícia! Entre els meus dits vaig percebre el calor del seu cos i el fred tacte de l’or de la seva aliança.

No la vaig besar fins una setmana després. Ella estava dreta, recolzada a la porta del metro i un grup de joves col•legials riallers i mal educats em van empènyer cap a ella. Li tenia agafades les mans i amb l’estrebada les vaig deixar anar per aferrar-me a la seva cintura i no perdre l’equilibri. Els nostres llavis eren tan a prop que el petó va semblar el més natural.

En arribar a la seva parada ella va baixar, no sense abans, besar-me de nou. Com una parella que s’acomiada. Però nosaltres no ho érem. No ens veuríem després a casa ni dormiríem en el mateix llit.

Vaig maleir la meva indecisió. Demà la seguiré, vaig pensar, baixaré amb ella del metro i si cal aniré amb ella a treballar, sabré el seu nom, on viu, què li agrada menjar per esmorzar i si ronca quan dorm.

Però l’endemà no era en el vagó a l’hora de sempre, ni tampoc al dia següent ni a l’altre ni a l’altre ni el que ve després ni el dia que ja vaig perdre el compte de quants dies feia que l’esperava.

I aleshores les suposicions: era casada, li va fer por, no ens coneixíem, era una bestiesa...


Pregunta: de quin sexe us heu imaginat que era el/la narrador/a ?

Suggeriment: proveu a llegir-lo amb el sexe canviat. Funciona?


En fi, és una imitació d'un estil de personatge sense gènere que he après llegint Jeannette Winterson.

dissabte, 9 d’abril de 2011

El ram de flors


Basat en una idea original de Volar de nit és perillós


Un timbre més, una altra porta, l’enèsim ram per entregar. Apareix una dona morena i atractiva.

-Però si no és el meu aniversari!- exclama.

-I quants en faria si ho fos?- respon ell somrient. Una altra vegada se li ha escapat una broma inoportuna.- Perdoni, és un retorn.

-Un què?

-La destinatària no les ha volgut i les ha fet tornar.

-Però jo no he enviat flors a ningú.

De sobte l’espurna d’una idea li brilla als ulls i la sospita li enterboleix el rostre. Decidida, pren el ram de roses de las mans del noi, el deixa sobre el moble del rebedor i n’extreu la targeta. Un nom de dona desconegut, una cal·ligrafia que li és familiar i al final just després del “t’estimo”, la signatura del seu marit. Fa un pas enrere i es tambaleja marejada.

-Es troba, bé?- demana preocupat el noi, agafant-la pel braç en un moviment instintiu.

Ella es redreça, recobra el domini de si mateixa i com si res no hagués passat, es gira cap a ell, somrient, suplicant i coqueta.

Mitja hora més tard, per la mateixa porta, inanimat testimoni de l’incident, entra el marit. Després de quinze anys de casat, ha perdut el costum de cridar la seva dona en arribar a casa i, fins i tot, de saludar. Desa les claus sobre el moble del rebedor. No hi ha cap ram. Caminant pel passadís es treu la jaqueta i ja està apunt de descalçar-se, quan veu la seva dona i el noi, despullats al llit. Al seu llit. Al seu llit de matrimoni. Sense importar-los embrutar els caríssims llençols de seda. Es queda paralitzat. La seva dona aixeca el cap per damunt de l’espatlla del noi i el mira als ulls. No s’espanta, ni es sorprèn. Li clava la mirada i desafiant besa el coll del seu amant. El marit gira sobre si mateix i desapareix del llindar del dormitori. Tanca la porta de la casa amb un cop i això alerta, per fi, al noi, que es gira sobresaltat.

-Què ha estat això?

-El meu marit que ha marxat- respon ella, freda.

El noi la mira atònit però ella sembla absent. Es vesteix ràpidament, mentre ella es queda estesa al llit com si estigués inconscient. Té ganes de marxar d’aquella casa, però en l’últim segon, un dubte el reté:

-Oh sabies, oi? Vull dir que vindria.

-Sí

-Així doncs, m’has utilitzat per venjar-te?

La dona surt del seu esmorteïment, s’incorpora i li llança una mirada indignada:

-Els homes i el vostre etern egocentrisme! Sempre vosaltres! Només pots pensar que t’he utilitzat per ferir un altre home. Doncs t’equivoques. No m’interessa gens la venjança.

El noi es torna a asseure al llit, descoratjat. Ella sospira, li posa la mà sobre l’espatlla i li diu amb to conciliador:

- No m’agrada fer el paper de víctima.

dissabte, 26 de març de 2011

Nanda i les joves llatines

Dissabte i Sant Josep. Un dia de primavera abans de temps. Volíem anar als encants però feiem tard a la nostra cita amb la Nanda. La Nanda és una amiga alemanya de l’Òliba que ens havia convidat a dinar al seu pis del Poble Nou. Deu rondar els cinquanta cinc i és una persona tranquil·la i amable. Des del primer dia que la vaig conèixer em va caure bé, sobretot perquè malgrat la seves conviccions d’extrema esquerra, de lluita feminista i lèsbica i d’ecologista militant, no fa mai discursos grandiloqüents. No sabria dir si la seva actitud mostra tolerància o només cansament.

Em va agradar el seu pis ampli i lluminós, malgrat la cuina atrotinada. Com sempre que vaig a casa d’algu per primer cop, me’n vaig anar directa a investigar els prestatges plens de llibres. És com donar un cop d’ull al rere fons d’una persona. Digue’m què llegeixes i et diré qui ets. Doncs bé, no hi van haver sorpreses: la majoria dels llibres eren en alemany però Che Guevara és igual en tots els idiomes. Em va agradar veure que els pocs llibres en castellà eren simples novel·les. Una espurna d’aquesta nova Nanda que prefereix passar una bona estona llegint una història que no pas trencar-se el cap mirant de revoltar el món per fer-lo millor.

Com sempre vaig fer també un parell de visites al lavabo, perquè sóc com la protagonista de L'elegància de l'eriçó: una mica incontinent. No va sonar música clàssica en tirar de la cadena, sinó que no va passar res i jo em vaig quedar com un estaquirot mirant el water, suplicant amb la mirada, vinga va una mica d’aigua, sisplau. Però res. Vaig haver d’informar la Nanda del meu fracàs amb el seu sistema d’aigües i em va respondre tota seria que el lavabo no tenia aigua a propòsit, per estalviar. I tot seguit va agafar un cubell d’aigua bruta de la cuina i va desaparèixer pel passadís camí de l’excusat. Qualsevol li confessa a la Nanda que mínim un cop al mes omplo la banyera a vessar d’aigua ben calenta i m’hi submergeixo durant una bona estona. Bé potser la Nanda que llegeix novel·les ho entendria, però amb fa por topar-me amb la Nanda Che Guevara del lavabo sec.

Després del dinar vàrem anar a fer un tomb per la platja del Bogatell. Com que feia sol, el passeig estava ple de gom a gom, i es veien cues interminables de famílies senceres davant dels restaurants per aconseguir una taula, malgrat que ja eren quasi les quatre. Vaig fer broma dient que jo aquella hora i sense dinar, ja m’hauria cruspit els nens. Com a bona alemanya la Nanda no va entendre l’acudit així que em vaig disculpar amb un avergonyit, “és humor català”.

Ens vam comprar uns cafès en got de plàstic i ens el vam anar a prendre a la platja, estirades sobre la sorra-terra artificial del litoral barceloní. Com va dir un amic gironí: de tot en diuen platja avui en dia. Mentre érem allà estirades fent el manta, de sobte un brogit de joves rialles femenines ens va fer aixecar el cap i ens vàrem trobar davant la sorprenent visió d’una desena de jovenetes vestides amb uns ridículs vestits blancs de festa molt escotats i que amb prou feines els tapaven mitja cuixa. En mig de totes elles, una noia amb un horrorós vestit llarg de princesa de color rosa. Un parell d’homes càmera en mà els donaven ordres i les filmaven.

L’Òliba, salvadora, ens va recatar a la Nanda i a mi del nostre estupor i ens va explicar que entre els llatins americans és típic fer una gran celebració pel 15è aniversari de les nenes, perquè simbolitza que deixen la infància per esdevenir dones i d’aquí al matrimoni i als fills només és un pim pam. La festa en aquest cas era en honor de la noia del vestit rosa i les altres eren les seves amigues que feien de “dames d’honor”. A mi em va semblar que si a mi em pintessin un panorama tan depriment vers al futur, potser també voldria fer una festassa, rotllo carpe diem que en castellà es diu que nos quiten lo bailado.

Els homes de la càmera ordenaven, sense pietat, a les pobres noies, corre amunt i avall per la platja, formar rotllanes i altres estupideses semblants. L’Òliba es divertia cridant-los frases d’ànim. Tot d’una, es va trencar la màgia del moment quan a una de les noies se li va escapar un “parecemos gilipollas!”. Aleshores vaig pensar que la integració als costums i mentalitat del país d’acollida, pot esdevenir un problema quotidià per les segones generacions d’immigrants. La noia del parecemos gilipollas es debatia entre una tradició del seu país d’origen i del seu entorn més pròxim i la crua visió de tota aquella parida que, com la jove catalana que era, no podia evitar.

Després vaig pensar que només una ment tan rebuscada com la meva podia extreure tantes conclusions d’una simple frase. Aleshores vaig decidir donar-me un descans i cloure els ulls deixant que el sol m’escalfes la cara. Crec que em vaig adormir. Bona nit i bona sort a totes les joves llatino americanes i gràcies a la Nanda per un esplèndid dinar. Punt i final (per avui).

divendres, 4 de març de 2011

De la Rive gauche als ocells morts

Ahir amb el grup del taller de literatura vam anar al teatre a veure La Rive Gauche. L’obra malgrat una trama una mica fluixa, és divertida i entretinguda. Les protagonistes són dos personatges reals, dues dones, parella per cert, que tenien una per davant de l’altra les dues llibreries més famoses de París als anys vint: l’una pels llibres francesos i l’altre pels de llengua anglesa. A l’obra apareixen o es fa referència a varis autors famosos de l’època, per lo que és especialment atractiva per un públic lletraferit. Gertrude Stein i James Joyce hi surten retratats sense pietat. D’aquest últim en diuen fins a la sacietat que és una sangonera i que voleu que us digui, no venen gaire ganes de llegir-lo amb la presentació que fan de la seva personalitat egocèntrica i egoista.

Això m’ha portat ha pensar, una vegada més, en la relació entre vida i obra. Jo sóc poc partidària de conèixer la vida dels escriptors que llegeixo, per un temor a sortir-ne decebuda, per una banda i per evitar les interferències que això provoca, per altra. M’explico: si es sap massa de la vida d’un autor es corre el risc de llegir la seva obra, buscant les referències a personatges reals que el varen inspirar i a les seves motivacions vitals, perdent així la possibilitat de que l’obra, amb independència de les cuites personals de l’escriptor, se’ns presenti fresca i lliure per ser interpretada d’acord amb la nostra pròpia visió de la mateixa sense imposicions exteriors.

Respecte a la primera de les meves pors, això és la decepció amb el capteniment de l’autor, el problema seria la meva incapacitat per a superar la impressió que em produeixen certs fets. Ja sé que existeix la molt difosa teoria de que vida i obra no tenen res a veure i un perfecte fill de sa mare pot ser el més brillant dels artistes, però, no puc evitar-ho: a mi no em convenç. Jo m’apunto a la tesis de Margarit de què no és possible creure ni un sol dels mots d’amor dels escrits per Neruda, després de saber que va rebutjar la seva pròpia filla perquè tenia una greu malaltia que li afectava al cervell. Aquest home ens ha de parlar d’amor? Impossible!

“Els poemes l'oculten com el vent
cobreix de fullaraca un ocell mort”

La pregunta és: quants ocells morts s’amaguen darrera el que ens venen com a grans obres?

dilluns, 28 de febrer de 2011

Un conte de ratolins


Els ratolins s’enfilen des del jardí del darrera, creuen el safareig i entren al pis per la balconada oberta. Es passegen impunes per la cuina, corren pels fogons i degusten les restes del formatge menorquí. Intrèpids s’aventuren pel passadís per arribar-se fins al saló i fer un cop d’ull a la tele nova, enorme i absurda. Escalen les cortines i llisquen per la fina superfície de bufets i taules.

Escapen a les mirades i viuen en les foscors de la nostra llar. A les nits, assalten el llit per tastar la dolçor dels nostres cossos. Rastregen les nostres olors i beuen els nostres líquids corporals a la seva desembocadura més íntima. Són als nostres malsons però, com els fantasmes, desapareixen quan obrim els ulls. Creixen i es multipliquen entre les rialles de l’Òliba i el meu pànic. Els declarem la guerra i omplim la casa de verí i trampes assassines. Els seus cossos inerts, els caparrons escapçats ens donen el bon dia i m’amarguen el primer cafè.

El terror m’oprimeix el pit, em paralitza les passes i m’agita les vetlles insomnes. Superar-ho es converteix en una obsessió. Per aniquilar la por cal travessar moltes vegades el túnel del terror, fins que et coneixes cada ensurt.

I així arriba el dia en que li puc dir a l’Òliba: “Ja no tinc por.” Ho hem de celebrar. He preparat un sopar exquisit: una ampolla de vi negre de Toro per acompanyar uns deliciosos ratolins estofats. “Òliba, què et passa? Estàs molt pàl·lida”.

dijous, 10 de febrer de 2011

Anticicló de merda



Un anticicló terrible visita les nostres terres. Fa sol arreu, menys a la capital, on un núvol de merda, amb perdó, cobreix de gris el cel. I ara es veu que això és notícia. Deu ser que abans els cels de la nostra estimada ciutat comtal, com en diuen als telenotícies, eren clars i diàfans a tota hora, de gener a desembre, cap d’any inclòs. Però és que resulta que a més del malefici de l’anticicló i dels milions de milions de partícules contaminats que s’han instal·lat a casa nostra i que fan tossir a tort i a dret a tota una sèrie de gent que, diguem-ho clar, sempre han estat tossidors de mena, això repercuteix en la nostra velocitat d’urbanites estressats i per culpa de l’anticicló no podem arribar a casa dos minuts i trenta set segons abans. Ai quin drama!

Esperonats per uns comicis que es prometen avorrits, apareixen unes senyores i uns senyors, alcaldesses, alcaldes i alcaldables dels pobles i ciutats del país, que ens plantegen el següent dilema còsmic: hem de mantenir gossos orfes o tenir cura de la nostra gent gran? I és clar, com a tota pregunta llançada a l’arena mediàtica amb mala baba, ells ja en tenen la resposta: barra lliure d’eutanàsia canina pels ajuntaments. Però posats a ser pràctics no seria millor directament acabar també amb tots els avis i polir-nos els quartos? Un comentari cínic, i tant. Perdoneu-me, m'he deixat endur per la rauxa. En canvi, que assenyada la proposta dels nostres batlles.


Però no us preocupeu, que els ciutadans del nostre país no ens deixem enganyar per aquestes notícies que pretenen distreure'ns dels problemes reals, en aquests difícils temps que ens ha tocat viure. I ara! El conjunt de la ciutadania fent un esforç majúscul per sobreposar-nos al baix nivell del debat polític, fem tertúlia de carrer i debatem la qüestió primera i última de la nostra humil existència: la llei antitabac. Mai s’havia vist que la gent comentés tant, a un volum tan ensordidor i amb uns gestos tan eloqüents una mesura estatal.


Però, amb una mica de bona voluntat i un xic d’imaginació, tot plegat té solució. A mi se m’ha acudit que podrien fer amb el tabac com amb la velocitat: unes mesures variables. Així els dies d’anticicló i boirina d’un gris sospitós, donat que l’aire del carrer ja és pur verí, doncs tant per tant, podrien deixar fumar als bars. En agraïment per la generositat estatal de deixar-nos contaminar de portes endintre, tots els fumadors podríem adoptar un gos. I pels corredors de fórmula 1 frustrats que els agrada que el seu cotxe no talli sinó voli per sobre d’una escuma de merda tòxica, doncs enlloc de multar-los que facin unes quantes hores comunitàries de servei a la gent gran.


No em direu que no era fàcil d’ arreglar tot plegat. Ai, és que aquests polítics s’ofeguen en un got d’aigua.

dijous, 3 de febrer de 2011

El desembarcament de Normandia


El capità Stone es va estremir quan el brigada Watts va pronunciar el seu nom. Va pressentir que el motiu dels malsons de les darreres nits, de la inexplicable sensació de fatalisme que l’havia envaït feia dies (si és que enmig d’una guerra es pot parlar de tal cosa) esdevenia realitat per boca d’aquell noiet espigat i amb la cara encara plena d’acne. Va escoltar el comunicat amb expressió de pòquer i va acomiadar el jove Watts amb tanta indiferència com li va ser possible. Un cop lliure de la mirada del brigada, va deixar anar un expressiu “Merda!” i un cop de puny sobre la taula. Tal i com li havia estat ordenat per mitjà del soldat, es va dirigir cap a l’oficina del general, més atemorit i neguitós del que mai hauria estat disposat a admetre.

En arribar-hi el secretari del general Wellman, el va fer esperar uns insuportables cinc minuts. El capità Stone suat i amb el cor desbocat, es va posar a pensar en la seva vida abans de la guerra. Era contable en una fàbrica de sabates, estava casat i tenia dos fills petits. Una existència voluntàriament anodina. Havia escollit deliberadament una forma de vida en que el pitjor ensurt era un compte que no quadrava o una malifeta del seu petit, en John, que era una mica entremaliat. La guerra havia fet miques el seu fràgil fortí de seguretat i previsibilitat.

Quan va entrar a l’ampli despatx, el general Wellman llegia uns informes amb aire concentrat, com si el capità fos una visita inesperada, malgrat que ell mateix l’havia fet cridar.

-Ah, sí, Stone, volia parlar amb vostè -va comentar sense gairebé mirar-se’l -A veure.. sí,.. aquí tinc el seu expedient. Un magnífic full de serveis, sens dubte.

Aixecant per fi la mirada, el general el va observar i adoptant un aire solemne es va posar dret.

-Com vostè ja sabrà, l’entrada dels Estats Units en el conflicte ha donat un tomb inesperat a la guerra . Tinc el gran orgull de fer-li saber que l’exèrcit aliat està preparant una gran ofensiva sobre França. No cal que li digui que aquesta és una informació del tot confidencial.

I coneguda per tothom, va pensar el capità, mentre responia amb un automàtic:

- Pot confiar en la meva absoluta discreció, senyor.

- Comprendrà que no li puc revelar els detalls de l’operació, però és imminent un desembarcament del nostre exèrcit a la costa francesa. Les nostres millors tropes hi participaran, entre elles el seu destacament.

La pausa va obligar novament al capità Stone a contestar :

-A les seves ordres, senyor.

- Sí, és clar. Però a més volia comunicar-li personalment que vostè i els seus homes seran els primers a trepitjar el continent. Sobre vostès recaurà la responsabilitat d’entrar en combat en primer lloc i de prendre les primeres posicions. És un gran honor, capità, que li sigui encomanada aquesta missió. La nació i sa Majestat compten amb vostè.

Els nervis del capità Stone es van afluixar com si fos un globus desinflat. Acabava de rebre la seva sentència de mort. Els primers a trepitjar les platges franceses, serien carn de canó per les bateries alemanyes. Els abatrien amb tanta facilitat com un home pot esclafar una formiga. Els més afortunats rebrien una medalla al valor a títol pòstum i tots plegats engrossirien les xifres de baixes que, després de tants anys de guerra, havien perdut tota capacitat de commoure. Els plorarien només una salva de trets i una Union Jack. El capità va sentir el quasi incontenible impuls d’agenollar-se , per demanar-li pietat a aquell home que l’enviava a una mort segura. “Sóc un simple contable. Tinc dona i fills, per Déu!” hauria volgut implorar. Amb un esforç incommensurable va reprimir el seu clam patètic.

- Serà un honor servir a sa Majestat, senyor- va respondre dolorosament.

I mentre les paraules sortien de la seva boca va sentir una onada d’odi cap el general, el seu botxí. Aquell home a qui el seu país havia acollit generosament malgrat el seu paganisme, ara el sacrificava sense cap mirament i a sobre s’atrevia a fer-ho en nom del Rei.

Va sortir del despatx amb les cames tremolant, no ja de por com en entrar-hi, sinó de ràbia.

-Maleït jueu!- va murmurar entre dents, mentre tancava la porta darrera seu.

dissabte, 29 de gener de 2011

El pozo de la soledad


No és gens estrany que les lesbianes que ens agrada llegir passem una etapa de diguem-ne lectura temàtica. La meva va durar quasi dos anys. Però, al contrari que moltes de les meves amigues que afirmen haver “devorat” tots els títols d’Egales (editorial especialitzada en temàtica lèsbica), jo, potser perquè vaig topar amb unes quantes novel·les d’aquesta editorial senzillament infumables, em vaig dedicar a investigar per altres camins. I la veritat, vaig tenir ben poc èxit. Ja havia llegit Orlando de Virgina Woolf i Les bostanianes de Henry James (que no m'havia agradat gens). Vaig començar El bosque de la Noche de Djurna Barnes i al cap d’unes poques pàgines em vaig rendir a l’evidència que no entenia res. Em vaig avorrir amb Lucía Echevarria i sus cuerpos celestes y únicament vaig tenir un respir amb la magnífica Carol de Patricia Highsmith i les delicioses novel·les de Sarah Waters.

Un dels llibres que durant aquella etapa, va caure en les meves mans va ser El pozo de la soledad de Radclyffe Hall. El vaig començar emocionada: per fi un clàssic lèsbic. La novel·la publicada al 1928, va afrontar un judici per obscenitat que la va convertir en proscrita d’Anglaterra fins al 1948, cosa que no va impedir, sinó segurament ajudar, a la seva ràpida difusió per França i Estats Units, convertint-se en un referent per a moltes dones, que per primera vegada van comprendre que no eren les úniques ni estaven soles.

Suposo que jo mateixa buscava recolzament i orientació en aquest llibre, però els anys no passen en va i allò que podia ser revelador al 1928, al segle XXI va esdevenir carregant. Jutgeu vosaltres mateixes:

(després de llegir un llibre de Krafft-Ebbing sobre les teories congènites de la homosexualitat, que pren de la llibreria del seu pare,la protagonista exclama, dirigint-se al seu pare ja difunt:)

"-Lo sabías! Lo supiste desde siempre pero no me lo dijiste por piedad. Oh padre y hay tantos como yo, millares de seres despreciados, que no tienen derecho a amar, que no tienen derecho a reclamar compasión, porque estan tarados, fea y monstruosamente mutilados! Que crueldad la de Dios, que permite que nazcamos con esa lacra!"

(I quan esclata la primer guerra mundial)

"Se horrorizaba al contemplar lo grotesco de su condición; en esa hora de magnífico esfuerzo nacional, ella no era más que una especie de monstruo abandonado en tierra de nadie."

I tant, la lectura d’aquest llibre anima a qualsevol en les seves hores més baixes. No us sorprendrà, doncs, que us digui que farta de tant melodrama vaig abandonar la seva lectura i poc després la lectura lèsbica en general.

Però vet aquí que la casualitat i les ganes d’escriure m’han portat a un taller de literatura lèsbica, la professora del qual la setmana passada va dedicar més d’una hora a parlar d’aquesta novel·la i la seva autora. Salvant les crítiques de melodramàtica, antiquada i conservadora, en va fer una aferrissada defensa, comprant-la amb Oscar Wilde o Virginia Woolf i reclamant, dins de les corrents de pensament de l’època, la seva aportació a fer visible la homosexualitat femenina i a defensar, si més no, el dret de les lesbianes a viure amb dignitat en tant que criatures de Déu.

Fustigada per aquesta sessió de lesbianisme militant, he reprès la lectura de la novel·la i començat a apreciar la seva prosa elegant, la seva valentia en parlar de la homosexualitat sense ambigüitats, la seva lluita contra la societat i el seu, encara que petit, punt d’esperança:

"Ya no se sentían hambrientas proscritas, indeseadas, faltas de amor, despreciadas por el mundo. Eran amantes que paseaban por la viña de la vida degustando los dulces racimos de la vid. El amor las había elevado dotándolas de alas de fuego, infundiéndoles valor, tornándolas fuertes invencibles. Nada les faltaba, porque amaban, y la tierra misma les entregaba toda su abundancia. La tierra, al responder al contacto con sus cuerpos rebosantes de salud y enardecidos, se tornaba viva. Nada les faltaba porque amaban."

Fins i tot és possible, trobar-hi reflexions que avui segueixen vigents i pràcticament qualsevol homosexual encara es pot reconèixer en algun moment de la seva vida, quan la protagonista expressa el seu cansament dels enganys i les mentides necessaris per amagar la seva sexualitat.

Haig d’agrair a la professora del taller haver-me retrobat, en un moment més equilibrat de la meva vida, amb aquesta magnífica lectura. Però convida a la reflexió que després de la llarga dissertació de la professora bramant contra el machisme i homofòbia que han condemnat aquesta novel·la clàssica a un oblit immerescut, al preguntar a les participants qui l’havia llegit, de dotze parells de mans, només dues (una meva) es van alçar. I això malgrat que el llibre estava entre la bibliografia imprescindible del curs. Potser hem de deixar de mirar fora, oblidar aquest món, que ja no és tan hostil, per preguntar-nos sobre nosaltres mateixes.