dimarts, 28 de desembre de 2010

Un matí de feina

Entre abrets amb boles a l’entrada de les botigues, Papa Noels penjats als balcons, que no se sap si pujen, baixen o es suiciden, llums de Nadal esperpèntiques com cada any, camino cap a casa uns clients. Quan hi arribo miro l’hora en el mòbil i neguitosa em resisteixo a tocar al timbre. Dono un parell de voltes per la petita plaça, miro l’aparador d’una botiga de Movistar. Torno a consultar el rellotge i finalment em decideixo a pujar al pis. M’obre la porta l’Arnau i amb un somriure més voluntariós que espontani, em diu que passi, que la notària ja està llegint l’escriptura. La germana de l’Arnau, que és un parell d’anys més gran que jo i la recordo de quan totes dues estudiàvem als escolapis, s’aixeca per deixar-me seure en una butaca petita. La notària està asseguda al meu costat i llegeix impertorbable, paraules sèries, castellanes i pomposes que sonen més estranyes que mai en aquest petit menjador decorat a l’estil de fa quaranta anys. La senyora que ha de firmar l’herència del seu difunt marit, no sembla escoltar-la. Té un aire absent i un aspecte ridícul embotida en roba de dormir, una bata d’un blau estrident i unes sabatilles fúcsies. Quan la notària acaba de llegir, la vídua malalta col•loca els papers sobre un llibre d’Astérix que té a la falda i signa amb indiferència. La notària marxa i jo em quedo uns minuts que dedico a explicar-los quin són els passos que seguirem per tramitar l’herència. L’Arnau i la seva germana posen interès i fan preguntes. La seva mare, calla. Piquen a la porta i apareixen els fills de l’Arnau, els néts de la senyora malalta, acompanyats d’una dona de mitjana edat que no conec. Parlo encara breument amb l’Arnau i m’aixeco per acomiadar-me. La seva germana que acaba de tornar a entrar a l’habitació, s’eixuga les llàgrimes. Educada li dono la mà a la senyora vídua i li dic:

-Adéu i encantada de conèixer-la.

Sóc conscient que és una manera de parlar perquè ens haurem creuat pel carrer un milió de vegades i la veritat, no estic pas “encantada” d’haver-la conegut. De fet el que m’agradaria és preguntar-li: “És difícil morir-se?”. Però no ho faig, òbviament. Sé del cert que no me la tornaré a creuar pel carrer. Potser aniré al seu funeral, no n’estic segura, ens hem conegut molt tard.

Surto de la casa contenta de no haver-m’hi estat gaire estona. Fora, al carrer, encara és Nadal.

dijous, 9 de desembre de 2010

L'Òliba

Aquest matí els paletes han començat el sarau que no eren ni dos quarts de vuit. I a mi que em desperta el caminar d’una formiga dos pisos més amunt! M’he llevat feta una fúria, he sortit al balcó i els he deixat anar quatre fresques. Quan estic enfadada no controlo gaire les meves paraules, per això quan he tornat el llit, li he demanat a la Coses:

-No he estat molt borde, no?

Ha mig obert un ull, m’ha abraçat i ha murmurat alguna cosa inintel·ligible. No estic segura ni de que s’hagi arribat a despertar. No sé com m’ho faig per acabar sempre amb parelles que dormen com marmotes.

Finalment resignada a l’evidència que no podria tornar a agafar el son, m’he llevat a fer cafè. La casa estava gelada, com sempre. He obert la finestra perquè entrés una mica d’aire calent. No és gens estrany que faci més fred a dins a casa que a fora. Xarrupant una tassa plena de llet d’arròs i amb només un rajolí de cafè, he fet un mot encreuat. Com sempre m’he quedat a unes cinc paraules d’acabar-lo. Després la Coses el rematarà, amb aquella cara tota seria que fa quan es concentra.

He sortit a comprar tabac i a xerrar una estona amb la Laia, la noia de l’estanc. Sempre que té temps m’explica els ets i uts del seu divorci. Fa deu anys que està separada però fins ara no han fet els papers o, millor dit, fins ara no s’han tirat els advocats pel cap. Diu que ella n’ha sortit guanyadora, però intueixo que si no fos així tampoc no ho reconeixeria. És igual, a mi m’agrada anar a fer unes canyes amb ella i parlar dels vells amics. Però avui estava enfeinada venent loteria i amb prou feines m'ha saludat amb un cop de cap i el seu sempitern somriure.

Les cigarretes han pujat: 30 cèntims el paquet. Sort que la Coses està decidida a que deixem de fumar per any nou. També serà per aquestes dates quan ens n’ anirem a viure juntes. “Anar a viure juntes”. Quina expressió més curiosa, com si marxéssim de viatge o ens traslladéssim a l’altra punta del país. El fet és que no anirem enlloc i ningú no es traslladarà, de moment. Viurem juntes a casa de totes dues, una mica aquí i una mica allà i quan comprem una casa a la muntanya, una altra mica més enllà.

He baixat per Gran de Gràcia per entrar a la perfumeria de sempre. Hi vaig dia sí dia no, per provar la mateixa colònia. La dependenta ja fa temps que s’ha adonat que no tinc la més mínima intenció de comprar-la i em somriu divertida. Deixar-me fer deu ser la seva petita venjança contra l’empresa. Si és que al final, encara m’haurà de donar les gràcies.

He baixat rabent cap a fer unes gestions i de tornada he pujat per Torrent de l’Olla. Davant de la biblioteca, just a sobre de l’enorme bústia on es poden retornar llibres quan la biblioteca és tancada, un noi havia aprofitat per abandonar-hi una pila de novel·les velles. Els he donat un cop d’ull. Altres persones s’han acostat a mirar i aviat estàvem tots una mica ansiosos, com un grup d’addictes a les rebaixes remenant calces de saldo al Corte Inglés. Haig de reconèixer que no sabia gaire el que em feia: les lletres no són per mi. Finalment n’he agafat un parell que m'han semblat en bon estat, per si a la Coses2 li agraden.

De tornada a casa, o Narnia com en diu la Coses en referència al fred que hi fa, he parat a comprar un parell de croissants i no m’he pogut resistir a entrar a una de les botiges de segona mà del barri. Em podria passar hores en aquests llocs. Són plens de petites i delicades coses que la gent s’han tret de sobre, bojos per la necessitat de comprar coses noves que en uns pocs anys també llençaran per poder-ne comprar d’altres. I en cap moment no en gaudeixen. Per un euro he comprat un pot de te xinès, que em sembla una autèntica ganga. L’amo de la botiga m’ha dit amb to escèptic i sacsejant el cap:

- No et pensis que és de ceràmica autèntica, eh?... segur que ha sortit d’una d’aquestes botigues dels xinos...

Tampoc em penso que vostè hagi fet un curs de màrqueting, eh?, m’ha vingut de gust dir-li, però m’he recordat que quan m’enfado puc ser molt borde i ho he deixat estar.

Quan he arribat a casa, ja devien ser les onze passades, però la Coses2 encara portava el pijama i s’estava amb una tassa de cafè a les mans i embolicada amb una manta, asseguda davant de l’ordinador.

-Que fas?- li he preguntat.

-Esperar que arribis i m’inspiris un post- ha contestat picant-me l’ullet.

Em pregunto que devia voler dir.