dissabte, 27 de novembre de 2010

Quanta, quanta literatura



Fa cosa de dues setmanes, vaig entrar en una llibreria per passar l’estona. El primer llibre que em va cridar l’atenció va ser La habitación de Emma Donoghue, publicada per Alfaguara. Vaig donar un cop d’ull a la contraportada i a la biografia de l’autora: irlandesa, resident a Canada, guanyadora d’un premi i poca cosa més. No vaig veure enlloc la paraula lesbiana, ni feminista, ni esmentaven els llibres que li ha publicat Egales. Tot ha de ser políticament correcte, perquè una massa de lectors desinformats consumeixin aquest llibre, intueixo, sense contingut homosexual. Em vaig apartar del taulell amb un regust amarg.

Una mica més enllà, en una altra taula, vaig veure Fi de David Monteagudo, traduït al català per no sé qui. Cal traduir al català un llibre originalment escrit en castellà? Ho han fet pensant en els lectors de la Catalunya Nord o els de l'Alguer?

Vaig sortir de la llibreria com si ho fes d’un temple profanat.

Vaig anar a la biblioteca a buscar un llibre d’en Puigpelat, que al final he acabat trobant en una botiga de segona mà d’una curiosa fundació a Gracia. El llibre em va sortir baratíssim. Ara falta llegir-me’l. Però jo estava en la meva visita a la biblioteca, d’on vaig sortir amb un llibre d’en Pessoa El banquer anarquista, que no m’ha interessat gaire i una gruixuda novel·la del escriptor turc Orhan Pamuk titulada Nieve. Per cert, ja li han donat al nobel a aquest home? (ara em podeu dir retreure el comentar sobre els lectors desinformats).

Tampoc és que calgui, vull dir que no ho sé. Jo estic absorta pel llibre i llegeixo aplicada pàgina rere pàgina intentant treure l’entrellat de tant personatge i tants punts de vista diferents. Però potser cal ser turca per comprendre certes coses, com ara que en una ciutat perduda d’Anatòlia les joves es suïcidin perquè no poden estudiar amb un mocador al cap, que un actor de teatre i uns quants militars organitzin un cop militar per impedir una victòria dels islamistes i per perseguir els nacionalistes kurds, que uns i altres matin i torturin a tort i a dret, mentre tot el país, inclosos tots els habitants de la ciutat, ploren emocionats cada tarda amb la telenovel·la mexicana Mariana i mentre el protagonista del llibre escriu poemes i sedueix l’amor de la seva joventut. A vegades voldria cridar-li a l'autor, sisplau diguem qui són els bons i qui els dolents, perquè jo ja no puc més. Però malgrat tot, continuo llegint.

El poeta Ka, protagonista:

La soledad es un problema de orgullo; uno se sumerge vanidosamente en su propio olor. El problema del verdadero poeta es siempre el mismo. Si es feliz durante mucho tiempo se vuelve vulgar. Si es infeliz durante mucho tiempo es incapaz de encontrar en si mismo la fuerza que mantiene viva la poesía… La felicidad y la verdadera poesía solo cohabitan durante un breve plazo. Un tiempo después, o la felicidad vulgariza al poeta y la poesía, o la auténtica poesía imposibilita la felicidad.

Fazil, jove islamista:

-Somos pobres e insignificantes-dijo Fazil con una extraña cólera- Nuestras miserables vidas no ocupan el menor lugar en la historia del mundo. Al final todos los que vivimos en esta pobre ciudad de Kars acabáremos muriéndonos y despareciendo. Nadie nos recordara, a nadie le importaremos. Seguiremos siendo gente insignificante que se asfixia en sus pequeñas y estúpidas peleas tirándose al cuello unos de otros por qué deben llevar las mujeres en la cabeza. Todos se olvidarán de nosotros. Y cuando me doy cuenta de cómo vamos a pasar por este mundo sin dejar huella después de haber llevado unas vidas estúpidas, comprendo con rabia que en la vida lo único que queda es el amor.

Terrorista islàmic al Director de l’Escola de Magisteri que prohibeix el vel islàmic:

Entonces responde a mi pregunta: ¿de qué le va a servir a este país que las jóvenes se descubran la cabeza? Dime una razón que te creas de verdad, que puedas admitir en conciencia, dime por ejemplo, que si se descubren, entonces los europeos las tratarán más como a personas.

Resposta del Director:

Yo también tengo una hija y lleva la cabeza descubierta (…) Me dice “Papá, yo no me atrevería a ir descubierta a una clase en las que todas se cubren, me pondría un pañuelo aunque no quisiera”.

El terrorista li dispara.

Jove nacionalista kurd:

-Lo que voy a decir es muy simple- dijo el apasionado joven- Que lo escriba el periódico de Frankfurt: ¡No somos tontos!¡Sólo somos pobres! Tenemos derecho a que se distingan las dos cosas.

El narrador:

¿Qué es lo que diferencia el amor de la agonía de la espera?

Això és literatura i els seus reptes.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Un dia

En un dia qualsevol passen moltes coses. Per exemple, que arribo tard a la feina i ja ningú no se n'estranya perquè el meu problema amb els llençols ja és de domini públic. També és força normal que jo hi arribi de bon humor, disposada a tenir un bon dia, i en un no res tot s'acabi esguerrant (de tant en tant és a la inversa, per sort).

En un dia d'aquests, encara estic alegre, quan de tornada del registre a fer paperassa, em trobo una clienta que fa molt que no veig. Una senyora francesa, homófoba, racista i antisemita. Em sembla que no em deixo res. Ah sí, vota en Le Pen. Ella de sempre ha sentit un gran apreci per mi que jo no li corresponc. Però, misteris de la ment, m'alegro de veure-la (tots els que es van alegrar de la visita del Papa, queden desautoritzats per criticar-me). A les preguntes protocolàries de com està de salut i si tothom a la familia segueix bé, em respon:

-Sí, sí, todos muy bien- i de sobte es recoda d'una cosa i afageix -Bueno, mi nuera se quedó dormida al volante y chocó contra un camión. Fue un choque tan brutal que no quedó nada del cuerpo.

Fantàstic, sort que tot anava bé, que si no...

Continuem amb el meu dia anodí i de retorn a la feina, una trucada d'un client em fa primer, preocupar-me, després atabalar-me i finalment acabo emprenyada. Tot aquest procés dura unes quantes hores. Jo sóc així, emocionalment tortuguil.

Amb un estat d'ànim una mica estrany, a la tarda marxo cap a la ciutat a veure l'Òliba. Me la trobo prenent un cervesa a casa del veí i em sumo a la petita reunió. Truquen el timbre i apareix el nou company de pis del veí, que ve a recollir les claus per poder-se instal·lar l'endemà. És anglès, alt, moreno, tirant a guapot i força jove. Està a Barcelona fent un màster de no sé què de filologia anglesa (que deu ser l'equivalent a anar a Estambul a fer un màster de castellà? bé, segur que li és molt profitos). Va vestit amb elagància (els anglesos han superat per fi el tòpic de tenir mal gust), modern i sobri al mateix temps. Penso que sembla una mica fora de lloc a Gràcia. Se'l veuria més ubicat al Born, a Ciutat Vella o fins i tot a la insípida Eixample. Bé, jo i el meu descapotable també cantem una mica en el barri dels estudiants i dels okupes, així que millor no dic res més.

La conversa es centra en el tema de les llengues i el noi ens explica que ell ha après castellà gràcies a les baralles a crits que tenia amb una novia italiana i tots els altres ens quedem una mica parats. Us imagineu apendre castellà amb la Raffaella Carrà?

En fi, que seguim la llista de despropòsits i el noi ens informa que la paraula catalana eines, en anglés vol dir forat del cul. Ai, xicot ara sí que l'has cagada pel teu eines, perquè com tornis a sortir en aquest blog ja tens nom. Benvingut Mr. Eines.

I així acaba el relat d'un dia qualsevol.

divendres, 5 de novembre de 2010

Un Vermeer a casa


Gener de 2007

Un home i una dona, conversen en un automòbil que corre per l’autopista.

- T’has fixat en el quadro? El de la noia que llegia...- diu ella pensativa

- Sí, un Vermeer, oi?

- Quina passada tenir un Vermeer a casa.

- No deu ser pas autèntic, dona.

- Jo posaria la mà al foc que és un original- respon ella amb una vehemència exagerada- Tota la casa era de súper luxe. Mai havia vist una cosa així.

- Escolta, tu creus que fem bé?- canvia ell de tema.

Ella rumia uns segons i respon decidida:

- Serà la millor inversió de la nostra vida.

- No em referia a això- diu ell amb un moviment de cap i amb un to lleugerament decebut- Però suposo que ara ja és massa tard per plantejar-se segons quines coses.

- Vinga, no et posis ara moralista, Joan! Fem com tothom. El món funciona d’aquesta manera, nosaltres només ens adaptem a la realitat.

- Quina adaptació més dura! - exclama en ell rient, amb un sobtat canvi d’humor.

- Sí, durissíma- riu ella també.

- Seriosament, quan creus que en treurem?

- El terreny pujarà com a mínim un 150%, després de la requalificació.

- Dos milions?

- I ara! No siguis rata, noi. Seran 5 o 6 pel cap baix.

- Així val la pena pagar-li el que demana, no?

- I és clar! I que es compri un altre Vermeer amb tot el que reculli, si li ve de gust.

- I això del compte a Suïssa, no serà perillòs?

- Ai, home que ets un cagadubtes. Vols tranquilitzar-te i deixar-m’ho tot a mi. Ja veuràs com tot surt bé.

- Mira, nena, un Mercedes- diu en ell amb un mig somriure- Que et sembla si ens comprem un d’aquests?

- Que en feia d’anys que no em deies, nena- respon ella coqueta.

- És que feia anys que no em sentia tan, tan... No sé com definir-ho.

- Com a la cresta d’una ona- l’ajuda ella.

- Sí... Bé potser, no. Em sento en un impossible. Com una bombolla a punt d’explotar.

Relats conjunts