diumenge, 31 d’octubre de 2010

Terror sorpresa


T’endinses en un local fosc quan de sobte s’encenen els llums i una quarantena llarga de persones criden:

-Sorpresa!

I, aleshores, només veus cossos, pantalons, faldilles, camises i jerseis, però no cares. Quan intentes acomodar els ulls a la llum, enfocar i asserenar-te, t’adones que tots els presents tenen el teu rostre. Al teu voltant, el teu propi somriure congelat t’envolta, els teus ulls burletes et miren des de tots els racons del bar.

No, no és un malson. És una festa sorpresa, en la que algú ha tingut la brillant idea, de donar-los a tots els convidats, caretes d’una foto teva.

Aquest post està basat en fets reals.

Aquest terrorífic succés va tenir lloc ahir a la nit. La receptora de la sorpresa era una amiga en el seu quaranta aniversari. Jo estava amagada darrera d’una de les caretes, sentint-me força incòmoda. Uns minuts abans de l’entrada de l’homenatjada, l’Òliba i jo ens havíem mirat als ulls, per fer-nos la tendra promesa de que a la nostra futura vida juntes nos faríem mai una cosa semblant.

Però, suposo que tot és qüestió de gustos, perquè la noia de l’aniversari, en contra dels meus pronòstics, no va caure a terra fulminada per un atac de cor a causa del pànic, sinó que va riure feliç i una mica emocionada i va anar traient les caretes als presents, per a donar-nos les gràcies.

Aleshores, va ser quan la festa va deixar de ser una pel·lícula de terror per convertir-se en un thriller titulat “Qui no vol disparar a la pianista?” i és que una amiga sacrificada va posar-se davant del teclat per regalar-nos un seguit de cançons infantils a ritme de marxa fúnebre. Un amic va afirmar que acabar amb la pianista seria un acte heroic i en defensa de la humanitat.

Quan per fi l’aplicada destrossa melodies va decidir abandonar la seva vocació musical per dedicar-se a la barra lliure de vi i a la difícil persecució d’algun tros de pernil, i semblava que la calma havia arribat a la festa, sense previ avís, els organitzadors de l’event van decidir transformar-lo en un comiat de soltera. Van muntar una espècie de concurs dalt d’un escenari i van obligar a la pobra noia dels quaranta tacos a guanyar-se els regals a base d’imitar personatges. Com que tots els imitats eren o bé futbolistes o conegudes personalitats del poble, jo no vaig entendre un borrall del què passava, tret que tot plegat era una pantomima força ridícula. Finalment li van entregar el regal consistent en els diners per fer un viatge a Londres i en aquell moment es va sentir un crit:

-Que las pelas son para el viaje, no para que te operes las tetas!

Ai, que tendres i boniques són les festes sorpresa... I això devien pensar els organitzadors que, impertorbables, van continuar amb el seu guió i ens van obsequiar amb un muntatge en vídeo de fotos divertides de la noia, des de la infantesa, passant per l'adolescència fins l'actualitat. Algunes estava ella sola, altres en grup i unes poques amb el seu nóvio. Mentre uns quants ulls s’omplien de llàgrimes, jo, sempre crítica, pensava que era una mica trampós que no hi hagués cap instantània dels molts anys passats amb dues parelles anteriors. En acabar el vídeo, una amiga es va acostar a la meva germana, que també acaba de fer-ne quaranta, i li va dir innocent:

-Ostres, sorties a moltes de les fotos!

-Sí i ara a qui em digui que estic igual, li clavo una hòstia- li va respondre amb mal humor la meva germana.

Amb una família així, no em cal patir perquè m’organitzin un sarau com aquest, vaig pensar alleujada, està clar que compartim certs valors. I amb aquesta certesa tranquil·litzadora vaig decidir recollir l’Òliba de sota la taula on dormia la mona, encara amb un porro penjant-li dels llavis, per pirar-nos cap a casa.

divendres, 15 d’octubre de 2010

Teràpia galàctica

El dimecres passat vaig començar el nou curs de teràpia de grup, amb un petit disgust i és que el psicòleg ens va advertir de la confidencialitat de tot el que es deia o passava a la teràpia. De fet, ja m’imaginava que anava així: és evident que no es pot anar esbombant a tort i a dret allò que la gent explica en la intimitat d’una teràpia, però fins l’altre dia, m’havia fet la sueca. Ho dic perquè porto ja uns quants posts indiscrets.

El cas és que ara que el terme confidencialitat ha estat expressament esmentat, em sento com si hagués fet un jurament de silenci en el sí d’una germanor universitària rotllo ianki, d’aquelles que a les pel·lícules sempre acaben matant algú. Però, ai, quina mala sort, hi ha un noi que sembla arribat al grup com el pomer al jardí de l’Edèn, que dic jo que si Déu no volia que Adan i Eva mengessin la fruita prohibida, no hauria estat més fàcil plantar l’arbre en un altre lloc? Total que el xicot en qüestió cada dia ens relata unes experiències tàntriques, que són una temptació quasi insuperable. M’hauré de contenir i explicar-vos només que cada vegada que parla d’aquestes curioses experiències, això és sempre que obre la boca, diu coses com “tot això us deu semblar molt estrany” o “us deveu pensar que sóc boig”. Així que el, sempre atent, terapeuta va decidir donar-li un cop de mà i preguntar “A veure, algú es pensa què és boig?”, esperant un no clamorós per resposta, però es va fer un silenci incómode i jo em vaig haver de dominar l’impuls de contestar "I tant! Com una cabra!".

Per sort, no era el meu torn de parlar, sinó el d’un altre company, també repetidor de l’any passat, que es va presentar dient “Yo me llamo J. y este es mi segundo año gestálico” i en copsar la cara astorada d’alguns, va aclarir “... de terapia Gestalt”. Però el mal ja estava fet i des d’aquell moment no vaig poder parar de pensar que érem un grup galàctic.


Acabades les presentacions, ens vam haver de col·locar cada un de nosaltres un antifaç d’aquests que s’utilitzen per dormir i que no et molesti la llum. O sigui que ens vam quedar a les fosques, sense veure tres dalt d'un burro i al ritme de la música ens vam anar movent i ballant, amb el psicòleg animant-nos a lluitar contra el nostre jutge interior, aquell que et diu “no et moguis tant que te la fotràs” o “quina fila més estúpida que deus fer ballant així”. Amb el tam-tam d’una cançó africana ens vam posar tots a picar amb els peus a terra (el veí de sota devia quedar content) per tal de contactar amb la nostra energia i deixar anar tot allò que no volíem del nostre jutge. Però el meu, mira que és llest el cabró, se’n va anar volant per agafar una vista aèria de la situació i contemplant-nos des de dalt, em va murmurar a cau d’orella, “Vaja colla de galàtics de pa sucat amb oli, tots aquí cegatos picant de peus a terra com si perseguissiu escarbats, apa que no seria un bon vídeo per penjar al youtube”.

Ja veieu, jo i el meu jutge interior patim del mateix defecte: som una mica bocamolls (o blogmoll i youtubemoll, respectivament).

dijous, 7 d’octubre de 2010

L'home que no riu

Vet aquí un home que va deixar de riure. No recorda el dia que això va passar, ni en sap la causa. Cap malaltia incurable ha marcat la seva vida, cap tragèdia li ha arrabassat la seva familia (al contrari la seva dona i filla segueixen sanes i estalvies), el banc no li ha embargat la casa, ni l'actual crisis l'ha deixat a l'atur. L'infortuni i la desgràcia no s'han acarnissat amb ell. A la seva vida tot és normal, anar fent com tothom, només que ell no esclata mai a riure. A vegades a la seva cara es pot dibuixar un somriure, però res no li fa prou gràcia, ni acudits, ni bromes, ni comèdies, ni el Polònia, com per obrir la boca i deixar anar una rialla. Ja no recorda ni com es fa ni què es sent. No està deprimit, ni amargat, ni té malt geni. Simplement, no riu. Passa la vida com tots nosaltres. Va a la feina, menja i dorm, besa la seva esposa, abraça la seva filla, toca la guitarra i de tant en tant, sospira. Quasi ningú s'ha adonat de la seva incapacitat. Alguns el qualifiquen de "seriot", altres el troben avorrit, i algun amic comenta que "ha canviat", però la majoria el veuen ben normal. Al cap i a la fi, només els beneits riuen a tota hora.