diumenge, 26 de setembre de 2010

¡Que nos pilla el Toro!

Ahir vam veure ¡Que nos pilla el toro! al petit i acollidor teatre-cafè Llantiol (les entrades surten per un mòdic preu de sis euros a atrapalo). Confesso que hi vam anar pel senzill motiu que una de les actrius és amiga de l'Òliba. Ara ja sabeu quines motivacions personals em porten a fer-li publicitat, tot i que podeu confiar en la meva integritat: si no m'haguès agradat no el recomanaria, i per altra banda, la veritat és que a l'amiga en qüestió només la conec de saludar-la un dia al bar on treballa. Sí, en realitat, ella és cambrera i en el seu temps lliure fa teatre... o potser és a l'inrevés... en fi que té dues feines.

De l'espectacle em va flipar que és tot aboslutament improvisat. Sobre una espècie de joc en que algú del públic escull una tarjeta que dóna als actors un escenari o un tema (per exemple, parc infantil) i el presentador demana al col·laborador del públic que digui una frase que d'alguna manera s'ha d'incorporar a l'obra (jo després d'uns segons eterns absolutament en blanc i amb una vintena llarga de parells d'ulls clavats en mi, vaig aconseguir murmurar "se acaba el tiempo"). Amb aquestes condicions els actors respresenten un breu esquetx. Sense temps per pensar, discutir, valorar ni acordar un argument i uns personatges. I tot i així els sortia tan bé, tan rodó i tan divertit que jo, fins al moment que em va tocar a mi, em creia que entre el públic hi havia uns quants infiltrats conxavats amb la companyia de teatre per pendre'ns el pél a la resta.



Fins aquí he complert amb el meu autoimposat paper de bona amiga d'amiga amb pretensions a convertir el blog en una revolucionària nova guia del ocio. I ara el motiu ocult, aquell que corre per l'inconscient i que quan treu el caparró fora, se l'ha d'agafar pels cabells i estirar-lo amb tota la mala llet. I és que em va quedar un estrany regust al sortir del teatre perquè una pregunta insidiosa em rondava pel cap: seria jo capaç de fer una cosa semblant? La resposta evident és no. Un no de dimensions col·losals. Perquè sóc una persona poc espontànea, amb molt sentit del rídicul i si em va costar dir una frase davant de tanta gent observant-me i esperant, imagineu-vos crear del no-res tota una obra de teatre.

El curiós és que no em treu el son no ser capaç de pujar una muntanya o de baixar un barranc, o no tenir ni idea de com es canvia la roda del cotxe, per exemple, però això de no poder improvisar una història i fer riure una mica al públic, em va posar de mal humor. Quina falta d'imaginació! Quina manca de gràcia, de salero, de creativitat...I així unes quantes idees d'aquestes súbtils que sembla que quasi no les hagi pensat, però sí, sí que ho he fet i allà estan, les cabrones, matxacant l'autoestima.


De moment, em puc consolar pensant que a l'hora d'improvisar paranoies sóc única.

divendres, 24 de setembre de 2010

Joe Black o la mort s'agafa vacances.

Veient l’altra dia la peli Joe Black a la tele, em va venir al cap la idea de que passaria si la Mort es declarés en vaga indefinida. Ja ho sé, ja ho sé, no és gaire original, de fet Saramago ja en va escriure un llibre sobre aquest tema. Però tot i així m’atreviré a escriure aquest post.

Seguint amb la peli, resulta que la Mort, un insípid Brad Pitt, decideix prendre un cos humà i agafar-se un merescut descans, després de tants segles o mil•lenis de feina impecable i implacable. I patatam, va el tio i s’enamora. I clar, ja sabeu que en aquest deliciós estat venen ganes de fer moltíssimes coses, però pencar no està entre elles. Així les vacances s’allarguen indefinidament.


Al cap d’uns dies comença a estendre’s l’alarma entre la policia i els funcionaris dels jutjats. El món segueix tan violent com sempre però de forma quasi miraculosa els apunyalats no la dinyen, els tirotejats sobreviuen o els que es tiren al tren acaben fets un nyap però vius contra tot pronòstic Els hospitals estan a petar. Els desnonats no expiren, els malats terminals allarguen la seva lenta agonia, les operacions més inversemblants són un èxit, les medicacions equivocades curen i, ai quin caos, no queden llits lliures. Els ferits s’amunteguen a les urgències i tant és que s’estiguin dos minuts esperant com dos dies, no n’hi ha ni un que estiri la pota. Mentrestant els familiars dels malats s’esperancen o es desesperen perquè el final anunciat no arriba.


A la Xina i als Estats Units estan tips d’intentar executar condemnats a mort sense èxit. Si es que l’hem electrocutat déu cops i el paio ja fa olor a cremat, però no hi ha manera que es mori!, s’exclamen els botxins. Els parents dels condemnats a mort de la Xina, ja pateixen per la factura, perquè enlloc de cobrar-los el preu d’una bala, els en faran pagar uns quants centenars a aquest pas. Al Cel, Déu ha encarregat un ERE per acomiadar el porter- Sant Pere- i uns quants àngels i és que la crisi és d’unes dimensions mai vistes. I a l’altre extrem, a l’Infern, Lucífer és queixa de que amb tan poc material inflamable se li estan apagant les flames.


El món sencer s’ha col•lapsat i, mentrestant, la Mort, tan odiada i denostada temps ençà, segueix de flirteig, aliena al caos que la seva nova situació està provocant. Així van passant, els dies, els mesos, fins i tot els anys. Sembla que els humans ja s’han acostumat a la nova situació. Han deixat estar el tema de les execucions, els caps de govern dels països més poderosos ja s’han reunit en secret i en públic per tractar el tema i han creat una nova institució mundial anomenada Comissió Mundial de la No-Mort, en la qual treballen uns quants enxufats que cobren sous multimilionaris i bàsicament no solucionen res.


Com a bolets han aparegut fundacions i associacions dedicades a crear cases d’acollida per als malferits i malalts que ja fa temps que s’haurien d’haver mort i han sorgit vàries plataformes reivindicatives del dret a no morir dignament. Una monja carmelita ha fet un vídeo a youtube acusant les empreses farmacèutiques de fer un complot contra la Mort, per condemnar-nos a tots a una vida malaltíssa i medicada infinita. Degut a l’augment vertiginós de la població la NASA està accelerant els seus esforços per trobar en algun punt de l’univers un nou planeta habitable. Les funeràries ja han fet totes fallida. En fi, que la vida continua, aquesta vegada literalment.


Però vet aquí, que la núvia de la Mort un bon dia se’n atipa. Mira noi, que estic farta d’aquesta cara de cadàver que fas i de que sempre vagis de negre i que, vaja, resumint, que n’he trobat un altre que em fa més el pes. I clar la Mort, com ens ha passat a tots, s’agafa un cabreig d’allò més terrible. I entre l’emprenyada i la depressió, decideix que no hi ha res a la vida (o la mort, en el seu cas), millor que una bona feina en la qual posar-hi totes les energies per intentar esborrar les ferides sagnants d’un cor maltractat. Amb empenta i mala llet, arrasa el planeta amb huracans, pluges torrencials, tsunamis, bombes terroristes, epidèmies, fam i guerra. I aquesta vegada les persones moren, però moren de veritat, expiren, estiren la pota, traspassen i la dinyen per tot arreu, per centenars i per milers, sense importar edat, ni sexe, riquesa o posició. La Mort arriba implacable per llevar-los la vida tant si els agrada com si no.


Vaja que tot torna a la normalitat.

diumenge, 19 de setembre de 2010

A la ciutat on ara t'estàs

Vaig veure a les notícies que feien una manifestació de zombies a la teva ciutat. Vull dir a la ciutat que ara t'estàs. Em van venir ganes d'escriure't un mail. Però no ho vaig fer. Una trobada de gent guarnits de morts vivents no em va semblar una excusa prou bona.

I l'altre dia em va tornar a passar. Estava veient un documental sobre una cantant punki assassinada quan em vaig adonar que tot havia passat a la ciutat on ara vius. Immediatament em va tornar a passar pel cap la idea d'enviar-te un missatge. Però què t'hauria dit? Que a la teva nova ciutat violen i maten jovenenetes amb una cresta al cap? Que tinguissis compte perquè vius en un lloc molt perillós? Però és que no sóc la teva mare i no et puc escriure cartes per recomanrt-te que no parlis amb estranys, ni preguntar-te si ja menges bé i acomidar-me amb el típic "abriga't molt". A més, per tranquil·litat teva, haig d'afegir que el crim es va cometre fa uns quants anys i que ja han atrapat a l'assassí.

Però tant se val el que jo t'escrigui perquè aquest no és el problema. De fet jo sóc capaç d'escriure sobre qualsevol cosa. La qüestió és què em respondries tu. I el teu email, que mai no hauràs de redactar, em temo, és tan previsible que em sento com si ja l'haguès llegit. Insbustancials informacions sobre l'encant de la ciutat, una breu ressenya dels llocs que has visitat, una aclaparadora aglomeració de paraules ben ordenades, formals i correctes, plenes d'entusiasme i optimisme prou mesurat, farcit amb cares rodonetes que somriuen, treuen la llengua, piquen l'ullet o es sorprenen. Tot plegat innecessari i absurd.

Perquè l'únic que jo desitjo és que no retornis. No vull rebre cap missatge, ni que el teu nom s'esmenti en converses alienes, ni que per un segon m'angoixi la possibilitat de creuar-me amb tu a la sortida del pàrking, a la cua del supermercat o a les escales del metro. Vull que et quedis en aquesta nova ciutat tan llunyana, impossible d'imaginar perquè no hi he estat mai, que hi fixis la teva residència definitiva, que hi facis el que et doni la gana, tot menys tornar.

I això que jo dic és ben possible, perquè com només és una necessitat meva, no em cal pas que la realitat em seguexi. En tinc prou en situar-te en aquesta ciutat inaccessible per sempre més dins el meu cap. I així si algun dia sento el teu nom o et trobo per casualitat, em serà ben igual, perquè només sentiré o veuré el fanstama corporal de la persona que jo vaig conèixer. Bones formes i paraules buides que relliscaran per sobre meu com gotes d'aigua apenes perceptibles. Mentrestant tu seguiràs habitant a la ciutat llunyana on ara t'estàs.


dissabte, 4 de setembre de 2010