dimecres, 25 d’agost de 2010

Crítiques gastronòmiques: Espai Menorca

- Òliba, he pensat que podríem escriure un blog plegades...
- Ehhhh?!- cara d’incredulitat i estupor.
- Si mira, he pensat que podríem compartir un blog sobre alguna matèria que ens interessi a les dues...
- Sobre plantes! –exclama entusiasmada.
- Bé, jo més aviat pensava en pel·lícules, llibres, restaurants...
- Ahh... – fa un posat desil·lusionat- Doncs, no.
- Com?
- Que no.
- I si...
- Que no.
- Vale.

Pràctica que és una, vaig decidir començar el blog jo sola. Però quan m’hi anava a posar, em va fer pal tot això d’escollir una plantilla, omplir els links, etc, així que he pensat introduir-ho en aquest mateix blog.

Per començar descriure el meu perfil:

Hola, sóc Coses2, també coneguda com Empaná, Patosilla, Marmota i Osito de Goma. Sóc gèminis, mentre espero que els meus pares em confessin que sóc adoptada i que vaig néixer un 30 de febrer. Les meves aficions són per aquest ordre, dormir, escriure i llegir. M’agrada el cine i no massa el teatre. Passo dels concerts, massa gent. No sé si m’agrada cuinar i menjo com una llima. Sóc despistada i desordenada. El meu propòsit a la vida és arribar a caminar amb les espatlles rectes, la panxa encongida i el cap amunt... no sé si ho aconseguiré.

I ara comencem, primera crítica: Restaurant l’Espai Menorqui.

Preparant les nostres pròximes vacances a l’illa balear (que no hi anem per amor boig a Menorca, ni tant sols per efecte de l’anunci de l’ Estrella Damm, sinó per la pragmàtica raó que l’estada ens surt gratuïta) vam decidir sopar un dia en el citat restaurant per tal d’ambientar-nos.

La veritat que ambient, allò que es diu ambient, doncs poca cosa, perquè el restaurant estava més buit que l’illa del seu nom a l’hivern. La segona decepció va ser comprovar que el cambrer, un tio plasta, però que molt plasta, no tenia accent menorquí. Com que en els restaurants italians quan els cambrers tenen accent d’aquest país llatí, jo sempre sospito que són catalans a qui han donat un CD per aprendre a parlar amb accent italià, vaig atribuir la manca de parla menorquina en el local a dos possibles causes: a) (improbable) honestedat dels promotors del negoci, i b) (molt probable) inexistència de CDs amb accent menorquí.

Amb accent o sense, vaig decidir posar a prova els coneixements sobre Menorca del cambrer i amb aire intel·lectual vaig deixar caure:

- És veritat que la salsa maionesa és originària de Maó?

El cambrer va arrufar el nas, es va encongir d’espatlles i amb un, ara sí, inconfusible accent argentí va dir:

- Che... no sé. Este... es que jo soy de Ciutadella.

Així doncs, vam demanar patates braves, especialitat de la casa (i de la meitat dels bars de Barcelona) samfaina i albergínies farcides. Aquestes últimes, però, no van arribar mai a la taula, doncs el cuiner va considerar que era millor que tastéssim la sèpia. Traduït això volia dir, que, opció a) se’ls havien acabat les albergínies, o, opció b) la sèpia estava perillosament apunt de caducar i se la volien treure de sobre. Decidida a descartar aquesta darrera possibilitat i pensant en la nostra salut, qual gos de Baskerville vaig enfonsar el nas en la sèpia rastrejant l’olor a podrit. Estava tota concentrada ensumant, quan vaig sentir la veu de l’Òliba, en un to entre avergonyit i irritat, que deia:

-Patosilla, t’ha caigut el nas dins el meu plat. Vols fer el favor de treure’l !!

Vaig aixecar el cap com si hi tingués una molla. Em sentia com si m’haguessin enxampat fent una dolenteria i just en aquell moment el cambrer es va atansar cap a nosaltres preguntant:

-Todo bien?

De sobte es va quedar mirant-me la cara esgarrifat. Vaig sentir l’Òliba que em murmurava:

-Coses, que tens una pota de sèpia penjant del forat del nas.

I jo dissimulant, vaig somriure al cambrer i el més digna possible, amb el tros de peix ballant-me sota el nas, vaig dir-li:

-Sí, todo perfecto. Es que en Ibiza tomamos la sèpia esnifada, sabe... Gracias.

El cambrer va girar cua i l’Òliba em va arrencar la pota de sèpia de la fosa nassal amb brusquedat, mentre deia amb un sospir:

-Alguna cosa em diu que en aquest restaurant, no hi tornarem...

dimarts, 24 d’agost de 2010

El càmping quatre estrelles




Una parella de mossos d’esquadra es passegen pel càmping. Semblen més fora de lloc que nosaltres mateixes, així que me’ls miro amb curiositat. Acabem de tornar de la piscina. Allà tot estava tranquil. Els més menuts es banyaven a la piscina que no cobria i els adolescents feien tonteries a la gran. Nosaltres, com a quasi tot arreu d’aquell macro càmping quatre estrelles, estàvem una mica desplaçades. Dues dones que es fan petonets no tan discrets com les mirades que ens segueixen.

Faig càbales sobre què pot haver portat la policia a entrar en aquell campament d’harmonia familiar. Un accident, tal vegada. Algú que s’ha cremat amb el foc de gas. Però amb aquelles rulots enormes i super equipades, totes provistes de tendes adjacents que els fan de porxo, i alguns fins i tot amb neveres tan grans com la que tinc jo a casa, tot sembla tan ben organitzat que costa de creure que en aquí hi hagin accidents domèstics. Aquesta gent sembla haver fet això tota la vida. Si em diguessin que no tenen casa i que viuen tot l’any en aquest càmping, m’ho creuria.

Una baralla, potser? Impossible, aquí tothom actua com si es coneguessin de tota la vida. Saluden els seus veïns de parcel·la com si fossin vells amics. Ni idea del que es diuen, perquè la majoria són holandesos, però semblen formar part d’una comunitat pacífica i ben avinguda. Els nens corren amunt i avall amb les seves bicicletes, mentre les seves mares van a la perruqueria del càmping o a la bugaderia o a rentar els plats. Els adolescents s’ajunten amb colles, per anar a la platja (que és al final del càmping) a menjar pizzes que han comprat al restaurant. És un paradís d’harmonia, almenys aparentment.

La policia s’atura unes quantes parcel·les més enllà de la nostra. Un petit grup de gent s’arremolina al seu voltant. Parlen amb ells. Uns grups més petits miren i xiuxiuegen, una mica més apartats. Nosaltres ens en anem a cap a la petita plaça de davant del bar on hi ha muntat un escenari i fan un espectacle de màgia per entretenir la canalla. Comença a fer-se fosc i jo reprimeixo un badall. No tardem gaire en anar a dormir. No és pot dir que les nostres vacances hagin estat plenes de vida nocturna.

L’endemà al matí ens desperta d’hora la llum del sol, que es cola per l’entrada de la tenda que hem deixat oberta perquè entrés la fresca de la nit. No notem res estrany. Ens prenem un cafè al bar, visitem el bany i decidim anar a fer un vol per la platja. Sabem que caminant un parell de quilòmetres per la sorra podem arribar a la desembocadura del riu. Quan ens hi acostem, està ple de policia. Aquesta vegada en passa alguna de grossa, penso, en veure el desplegament. Ens atansem per fer-hi un cop d'ull. No podem veure res, però entre els curiosos hi ha gent ben informada. Ahir va desaparèixer una nena holandesa de dotze anys i avui han trobat el seu cadàver flotant al riu, ens explica una senyora que sembla estar-s’ho passant d’allò més bé.

Se’m posa la pell de gallina. Tornem cap al càmping i ara sí, que tot em sembla diferent. La gent parla en petits grups, els nens ja no corren pels llargs camins de terra, la gent camina amb el cap cot i la mirada baixa. Nosaltres vam arribar ahir, ningú ens coneix i estem en aquell lloc com un pop en un garatge. De sobte les mirades que ahir em semblaven mig curioses mig divertides, aquest matí se'm revelen receloses. Recordo la dita aquella de que tothom és jueu en algun lloc.

Recollim la nostra minúscula tenda i ens posem en marxa. A la sortida del càmping, de nou, la policia. No em sorprenc quan ens aturen. Em tremolen les cames, però almenys els mossos són d’aquí, com nosaltres. Ens pregunten quan vam arribar i cap a on anem. Ens demanen els DNIs. No, no vam sortir del càmping ahir al vespre, responem al seu interrogatori. Sí, viatgem soles. No, no coneixem ningú al càmping. La nostra parcel·la és la 14. Consulten un plànol. Esperem amb la respiració una mica agitada. Jo sé que estàvem a prop de la rulot de la nena desapareguda. Desapareguda. Aquesta no és la paraula. Em costa escriure les correctes: morta, assassinada.

Em pregunto si la vam veure quan encara era viva. Rossa i d'ulls blaus, segur. Prima, bonica i coqueta, imagino. Innocent. Vulnerable. Espero a veure si ens mostren una foto, però no ho fan. Potser no en tenen cap encara. Pregunten per les nostres professions i les nostres adreces. Ens demanen un número de telèfon mòbil i ens deixen marxar. Respiro alleujada, no sé ben bé per què. Estic delerosa per allunyar-me d’aquell lloc i al mateix temps, em costa posar-me en marxa. Em sento culpable, perquè des del mateix moment que vaig arribar al càmping paradisíac, vaig desitjar furtivament que alguna mà negra trenqués aquell miratge de perfecció.

Però com que no tinc poders malèvols m’he hagut de conformar amb fer-lo miques amb aquest relat inventat.