dimarts, 6 de juliol de 2010

Saturn devorant un fill


Hivern de 1940, en un poble del Pirineu.

Els protagonistes.

El capità Negre. Un oficial de l’exèrcit franquista. Negre pel color del seu uniforme, pels seus ulls brillants, per la foscor de la seva ànima.

En Blau i en Verd. Dos detinguts acusats de col·laborar amb els maquis. No n’hi ha proves, però això és igual. En Blau i en Verd són germans. En Blau és pastor i en Verd és pagès. El primer sempre pensa en el blau del cel i el segon, en el verd dels seus camps.

El senyor Blanc. El pare d’en Blau i en Verd. Blanc pel color dels seus cabells, per la camisa que vesteix, per la puresa del seu cor.

La mare d’en Blau i el Verd i esposa del senyor Blanc és morta ja fa temps. El seu color és igual.

La història.

El senyor Blanc encorbat pel pes dels anys, pels disgustos viscuts, per les males collites, les sequeres i les riuades, els temps de guerra i un llarg etcètera que ens remuntaria a històries que ara no venen el cas, va a veure el capità Negre per suplicar-li clemència pel seus fills.

-Són l’únic que tinc en aquest món- li diu angoixat- Ja sóc massa gran per treballar. Si ells em falten, qui tindrà cura de mi, un pobre vell?

El capità Negre, reflexiona. Ell també tenia un pare, el general Groc, que va morir en una altra guerra, enmig d’un desert de sol groc ardent i sorra daurada.

-El comprenc senyor Blanc- diu el capità fosc, amb una guspira que li brilla als ulls- Farem un tracte. Com que no vull privar-lo de la seva única font de recursos, ergo la seva infame prole, li deixaré quedar-se amb un dels seus fills. Però haurà de triar vostè. Elegeixi’n un i jo l’alliberaré per manca de proves. Així seré caritatiu. L’altre, serà ajusticiat demà al matí, a trenc d’alba, culpable de col·laborar amb els rebels, vull dir, jueus, separatistes, maçons, traïdors a la pàtria, etc, vostè ja m’entén. Així donaré exemple al poble i la meva reputació negra com una nit sense lluna, quedarà intacta, vostè ja m’entén.

-Entendre’l, capità, allò que es diu entendre’l, no sé si l’entenc, però és ben clar, diàfan fins i tot, que això que em demana, no ho puc fer.

-Vostè mateix senyor Blanc, però si no accedeix a escollir un dels seus fills, demà, a trenc d’alba, els executaré a tots dos!- brama emprenyat el capità de nom obscur.

El senyor Blanc, sembla ara el senyor pàl·lid i tremola com una fulla. Pensa en el seu fill petit, en Blau, sempre amb el cap als núvols, i en el seu hereu, en Verd, responsable i pràctic. Si tingués seny, el senyor Blanc hauria de triar en Verd, que ja se sap, que els pastors no són mai a casa, sempre amunt i avall amb les maleïdes cabres. Però ai, el seny és un desertor de les situacions dramàtiques, així que el senyor Blanc, que sent debilitat pel seu fill petit, quasi sense esma, murmura:

- Deixi en llibertat en Blau i que Déu em perdoni.

Demà al matí, a trenc d’alba, els és usurpada als galls l’exclusiva de cantar la sortida del sol, per l’aterridor espetec dels fusells, que desperta tot els habitants del poble, excepte el senyor Blanc, que ha passat tota la nit del color del seu nom. Una estona després algú truca a la seva porta.

-Blau, Blau, fill meu !! –exclama l’ancià, mentre corre a obrir. Quasi s’abalança sobre el nou vingut però s’atura en sec.

-Hola, pare. No t’alegres de veure’m?

-I en Blau?- balbuceja el vell.

- En Blau és mort. Per cert, el capità Negre, em va explicar la vostra conversa. Va afegir que ell tampoc havia estat mai el preferit del seu pare, un tal general Groc, que va morir en un desert arrebossat de sorra groga fins a les celles. Després, el capità em va picar l’ullet.

El senyor Blanc i el seu fill Verd, es miren amb un esguard negre com una nit sense lluna.