diumenge, 27 de juny de 2010

Imaginant





Una parella jove discuteixen al tren. Ell parla més baix i no el puc sentir però es veu que no em perdo gran cosa:

-No dices más que estupideces. Esto es una cosa muy seria y me jode mucho que me respondas con gilipolleces, cariño.- li engega la noia indignada.

La discussió, pel que puc deduir dels trossos de conversa que m’arriben, versa sobre si el noi ha de pagar o no vuitanta euros al mes per una assegurança mèdica privada. La noia presenta la qüestió en termes dramàtics. Sembla que subscriure aquesta assegurança representi la garantia de viure sà i estalvi fins als noranta i escaig, mentre que la temeritat de prescindir-ne el portarà de cap un infaust hospici, a un llit brut de sang i vomitades, amb una suposada infermera que en realitat només ha estudiat per auxiliar administrativa, mirant-lo compassivament i dirigint-se a un home amb bata blanca:

-Què li sembla que hem de fer amb ell, doctor?

-I jo què sé. Jo només sóc cirugià.

-Però bé que és metge...

-Qui? Jo? Què dius! Jo sóc carnisser. Total, tallar, obrir, buidar... tot és el mateix.

Compungits es miren el malalt, fins que el carnisser exclama:

-I si li amputem una cama?

La infermera-administrativa li llança una mirada estupefacta.

-És que les amputacions són la meva especialitat- es justifica ell.

El tren s’atura en una estació i la parella es perd més enllà de les portes del vagó. Un altre passatger, vestit amb trajo i amb una voluminosa cartera sobre els genolls, pren decidit el seu telèfon mòbil per discutir amb el mecànic la reparació d’un cotxe. Acabada la conversa amb el taller, truca a la seva mare i segons sembla propietària del vehicle per explicar-li, peça per peça, les reparacions imprescindibles per motius de seguretat. Pneumàtics, amortidors i molles, han de ser tractats amb urgència. Déu meu, quina cafetera amb rodes, penso. M’imagino una dona de cabells blancs, molt mudada i excessivament maquillada, que fumant un cigarret amb una boquilla de plàstic, es puja dalt d’un cotxe dels anys seixanta, mentre tres homes forçuts empenyen el cotxe, i ella els crida:

-Vinga, vinga! Que faig tard al bingo!

El tren s’atura de nou i aquest cop sóc jo la en descendeixo per mesclar-me amb una multitud dispersa i atabalada, que torna de la feina o de les classes o de visitar a una tieta malalta per anar cap a casa o cap a una altre feina o unes altres classes o a visitar una altra tieta malalta. El metro em porta a casa de l’Òliba, que feliç i somrient em fa pujar al terrat, on una noia rossa i d’ulls blaus em saluda amb accent estranger. No goso preguntar i tu que hi fas aquí, fins que apareix un noi morè amb el cabell llarg recollit en una cua i amb vestimenta lleugerament hippy que l’Òliba, em presenta com en Joan, el cosí d’en Xavi (el veí). Ah, és clar, ara recordo que en Xavi rebia aquesta setmana la visita d’un cosí de València i aquesta noia deu ser la seva xicota. Alleujada perquè ja tothom em quadra, pregunto:

-I quan veu arribar?

-Jo ahir en avió- respon en Joan- I a ella la vaig conèixer a l’autobus i com no tenia on estar-se, la vaig portar cap aquí- afegeix, desmuntant la meva teoria de que són parella.

I tant, i tant, és d’allò més natural conèixer algú a l’autobus i oferir-li que es quedi a passar uns dies a casa del teu cosí... natural, en algun altre planeta on jo no dec haver estat mai, penso esparverada. Ràpidament la meva imaginació paranoica s’imagina la dolça joveneta rossa, que fa cara de no haver trencat mai un plat, llevant-se a mitjanit amb un ganivet de proporcions increïbles a les mans i apunyalant en Xavi i el cosí en un tres i no res.

A soles amb l’Òliba, li pregunto dissimulant el meu esverament:

-Però i aquesta noia, com és que s’està a casa el Xavi?

-És que no tenia enlloc on anar i està millor aquí amb nosaltres que som bona gent, que no pas en qualsevol altre lloc on vés a saber amb qui s’hagués pogut topar.

- Clar i tant. Jo també patia per la pobra noia.- responc aixecant una cella.

De tornada al terrat, m’assabento que ara en Joan està provant d’escriure relats.

-Yo leí uno en el autobus y era muy bueno- es manifesta la noia giri.

Començo a pensar que el viatge aquest en autobus, potser va ser com el vol en avió de la sèrie Perdidos, i vés a saber en quantes realitats paral·leles han estat aquests dos. Abandono el terrat per anar al sopar del grup de teràpia, mentre em pregunto si la meva imaginació és del tot normal.

divendres, 25 de juny de 2010

Las tres velas


Ahir a les 15.45, al Museu Sorolla, una dona de 35 anys, burlant els serveis de seguretat, es va llançar contra un quadro del famós pintor valencià, destrossant la valuosíssima tela amb un ganivet de tallar pernil. Segons fonts policials consultades per aquest diari, la dona volia apunyalar les tres figures femenines retratades per Sorolla, passejant per una platja amb tres velers al fons. El director del Museu, en una roda de premsa improvisada va confirmar als periodistes que les destrosses són irreparables. La dona, que va ser detinguda pocs minuts després de l’atac per membres de l’equip de seguretat del museu, va ser traslladada a la comissària, on després de prestar declaració, va passar a disposició judicial. La jutgessa, Maria del Carmen Sales Marimon, prendrà durant el dia d’avui una decisió sobre les mesures cautelars que s’han d’aplicar a la detinguda. S’espera que després de l’informe del psiquiatre forense, molt probablement la jutgessa ordenarà el seu ingrés en una institució per malalts mentals, com a mesura provisional mentre duri la instrucció del cas. Aquest diari ha pogut tenir accés al contingut del sumari, segons el qual, la imputada hauria declarat davant la jutgessa que les figures del quadro eren avantpassades seves i que estaven interferint en la seva vida actual, de manera que no li havia quedat altre sortida que eliminar-les. Segons les mateixes afirmacions de la detinguda, tot va començar arran de la seva participació en una web anomenada Relats Conjunts, en la que es presentava la famosa obra de Sorolla, com a inspiració per escriure un relat curt. La dona va participar, mitjançant el seu blog, en la citada proposta literària. Reproduïm a continuació, per el seu evident interès periodístic, el text que va escriure l’atacant del quadro i que segueix penjat en el seu blog:

- Per què vas de negre, besàvia?
- Que no ho saps que el meu marit va morir?!
- Però fa molt de temps d’això.
- Vint anys, dos mesos i cinc dies, exactament.
- I no creus que seria hora de deixar el dol?
- Quan mor el teu home, el dol es porta per sempre més.
- Doncs el meu marit va morir fa dos anys i jo només vaig vestir de negre el dia de l’enterrament.
- Vaig jurar ser-li fidel tota la vida i això faré. No hi ha dia que no el recordi i que no l’enyori. El negre del meu vestit és el senyal del meu compromís, del jurament que un dia vaig fer a l’home que sempre estimaré. I tu hauries de portar també el teu marit sempre en el teu cor, sigui quin sigui el color de la teva roba.
- Jo no puc, besàvia.
- I ara, per què?
- Perquè no el vaig estimar mai el meu marit.
- Mala dona! Caurà sobre teu el càstig de Déu, en pots estar segura.

- Àvia, és la mare aquesta que portes en braços?
- Sí. És la meva petita.
- I te l’estimes molt?
- Més que cap altra cosa al món.
- I ets feliç?
- No, no ho sóc. Però ho puc suportar pel bé de la meva filleta.
- I no t’agradaria marxar i deixar-ho tot enrere?
- La meva filla em lliga aquí.
- Jo també estimo el meu fill.
- Però no estàs disposada a sacrificar-te...
- Tinc dret a viure la meva pròpia vida.
- Ets una mala mare! No estimes el teu fill com cal.
- Això no és cert!
- Et tries a tu abans que a ell. No penses en el que és millor per ell.
- Para, àvia, sisplau.
- Te’n penediràs i aleshores ja serà massa tard.

- Tieta, tu que vas ser una dona soltera i independent, em deus entendre.
- Jo també he fet sacrificis.
- Ah sí? Quins?
- El desig, l’amor...
- Estaves enamorada d’un home, tieta?
- No. Jo era com tu. Sospirava secretament per la meva cunyada. L’espiava quan es desvestia per anar a dormir, acaronava les seves galtes quan dormia la migdiada al jardí, tremolava per una paraula seva... i tenia una gelosia terrible del meu germà.
- I li vas dir a ella?
- Això mai! Vaig patir la meva desgràcia en silenci, fingint-me feliç pel bé de la meva família.
- Tenim dret a expressar els nostres sentiments!
- Parla per tu, egoista! Fas mal als altres, ho saps?
- No és la meva intenció.
- L’infern n’és ple de bones intencions
.

dimarts, 15 de juny de 2010

De vocabulari

No m’arboro pas per admetre que el meu català, baldament sigui la meva llengua materna, pateix de manca de vocabulari. En aquesta sendera de reflexió em trobava, quan em va passar pel magí fer una llambregada a algun clàssic de la literatura per si en podia escatir quelcom. D’aquesta guisa, porto uns quants jorns que quan arribo a la llar, afadigada de la feina, llegeixo, o almenys ho provo, Silas Marner de George Eliot, traduïda per Josep Carner. A pleret intento capir aquesta història d’un vell i gasiu teixidor que acerbament malmenat pels seus i bandejat de la seva ciutat nadiua, s’instal·la en uns topants desconeguts on es consagra a la feina i a la gasiveria, malfiant-se de son proïsme, sol i vern, fins que un acte de rapissaria el descomparteix d’allò que li és la saba de la vida: el seu tresor colgat. A l’ensems que aquest trontoll sembla portar-lo a la vora de les timbes de la follia, el mena a la fretura de iniciar una nova existència amb la tramesa per atzar d’un infant de dos anys a la seva llar. No estic segura de xalar amb aquesta lectura i confesso que un pregon capolament m’envaeix cada vetlla, baldament haig d’admetre que ha estat causa d’alguna subtil trasmudança en el meu estil, que espero no us hagi paregut en excés infatuada.