divendres, 21 de maig de 2010

Forasters vingueren...


Quan van arribar en Pere Domic, la seva dona, l’Amèlia, i els seus tres fills, tots els habitants del poble es van adonar que s’acostava una desgràcia. Els nou vinguts es van instal·lar en l’antiga casa de colònies, coneguda també com Cal Llop Negre, que quedava a la vora mateix del pantà, a una mitja hora caminant per la carretera. Només això ja era suficient mal auguri. El primer que li van preguntar a l’Amèlia, quan comprava a la botiga de queviures del poble, va ser:

-I com és que us esteu a la casa de colònies? Si està en ruïnes...- va deixar caure la Sra Pons, propietària de la botiga, dissimulant un interès morbós.

-L’hem comprada. És una preciositat i ens uns quants mesos l’haurem arreglada- va respondre l’Amèlia, alegre i innocent.- Teníem tantes ganes de marxar de ciutat i aquest poble és ideal.

La paraula ideal va ressonar en les orelles de la Sra. Pons, durant uns quants segons. Ideal, ideal. Quina bestiesa i quina gent més estúpida, va pensar, mentre li responia amb un somriure lleugerament sorneguer:

-I tant, aquí us hi trobareu molt bé.

Ben aviat, tot el poble, grans i petits, homes i dones, van saber que l'estranya familia de ciutat trobava la seva nova llar ideal. Això va provocar no poques bromes i rialles cruels que es van esvair, però, de seguida. S’acostava alguna cosa massa fosca perquè la burla durés gaire.

L’antiga casa de colònies, era, de fet, una masia de pedra i fusta. Havia pertanyut a la família Puigmal, temps ençà, els pagesos més rics no només del poble sinó de tota la comarca. Els Puigmal havien ampliat l’antiga masia, amb pretensions de donar-li un aire més senyorial, i al davant hi havien plantat un jardí de rosers i camèlies. El camí de l’entrada estava escoltat per dues fileres de xiprers podats en forma cilíndrica. També havien fet talar bona part del bosc de pinedes i alzines que l’envoltava, per substituir-lo per roures i acàcies. Tots aquells canvis no van agradar, com és natural, a un poble regit per estrictes i no escrites normes d’austeritat que menystenien qualsevol demostració forassenyada de riquesa o excentricitat. L’enveja és un sentiment molt obscur i provocar-la, una temeritat.

La casa va ser batejada com a Cal Llop Negre, després de la desaparició d’un dels fills dels Puigmal, l’estiu del 1936. El nen només era un nadó i una calorosa nit de primers de juliol la seva mare el va deixar al bressol de l’habitació amb la balconada oberta. Una criada va sentir uns plors i gemecs i va anar a donar un cop d’ull. El seu ensurt va ser enorme en descobrir el bressol buit i taques de sang que conduïen al jardí. En sortir precipitadament a fora, va afirmar haver vist un llop negre fugint amb el nounat entre els ullals. Aquella mateixa nit es va organitzar una batuda d’homes per rastrejar el bosc en busca del nen i el seu ferotge raptor, però no va servir de res. Tant el llop com el nen van desaparèixer sense deixar rastre.

En un altre moment, segurament s'hauria esbrinat alguna cosa més, però la coincidència, poc dies després, amb l’esclat de la guerra va sumir les autoritats en d'altres preocupacions més urgents i es van oblidar dels Puigmal i la seva desgràcia. Més endavant s’haurien de penedir de no haver-se esmerçat prou a resoldre l’enigma d’aquella desaparició, perquè els fets que havien de venir, canviarien per sempre la vida del poble i els seus habitants.

dimecres, 5 de maig de 2010

De palmeres i cocos


Sabieu que a Cuba, cada any moren unes quantes persones esclafades per cocos que cauen de les palmeres? (Bé, cau el coco i alguna cosa més, que de fet, el coco va tot embolicadet dins d’una espècie de closca peluda que he llegit a la viquipèdia que es diu pericarpi fibrós). Us imagineu a Cuba de vacances, ridículament vestits amb uns pantalons curts i una camisa de flors, quan pataplaf, t’aixafa un coco gegant? ... Jo, sí. Sóc així de rara.

Quan m’ho van explicar em va venir al cap aquella vegada, al meu poble, que en anar a buscar el cotxe que havia deixat aparcat al passeig marítim, em vaig trobar una palmera enorme espatarrada contra el terra, just al costat. Un home va sortir de la botiga del davant, per donar-me la bona nova:

-Quina sort que has tingut! La palmera s’ha desplomat i per ben poc no t’ha esclafat el cotxe. Ha estat per un cop de vent- em va informar tot content.

Jo vaig aixecar la vista al cel per donar gràcies a l'omnipotent i omnipresent personatge que diuen que hi habita. Gràcies Senyor per dirigir aquesta feixuga palmera uns centímetres més enllà del meu automòbil, murmurava, quan em vaig adonar que el sol lluïa esplendorós i que ni un núvol creuava el firmament. Umm, què estrany. Em vaig llepar el dit índex, vaig assenyalar al Senyor, una mica mosca, i vaig esperar uns segons.

-No fa gens de vent- li vaig respondre a l’home, mentre continuava amb el dit ensalivat acusadorament alçat.

- Ha estat un tornado- em va respondre ell, engrescat.

Ostres, ara resulta que tinc que donar gràcies al Totpoderòs perquè, sense venir a tomb, ha llançat un tornado contra aquesta pobra palmera i no m’ha destrossat el cotxe de miracle, vaig pensar. Total, que vaig deixar córrer la idea de ser agraïda i vaig arribar a la conclusió que tots els paradisos amaguen un peatge. Envoltats de sol, llum, sorra blanca, palmeres esbeltes i amb un mojito a la mà, no pensem que en qualsevol moment s’aixecarà una ona gegant i ens engolirà, que tremolarà el terra i les cases s’esfondraran, que un tornado s’empassarà un palmera i la deixarà caure sobre el nostre cotxe o un coco triarà el nostre cap com a pista d’aterratge.


Però això no vol dir que els paradisos siguin llocs pitjors que els altres, tot al contrari. Posaré un exemple. Aquest matí a prop de Drassanes, estava a punt d’entrar a un bar a pendre’m un cafè, quan m’he creuat en una espècie de manifestació de treballadors acomiadats, que, convenientment identificats amb uns adhesius al pit, unes poques pancartes, un megàfon i uns quants xiulets, seguien a una dona i li cridaven les següents floretes “Esa que va delante despide a la gente” y “Esa que va delante es una hija de puta”.

Plovisquejava, el dia era fosc i l’espectacle depriment. Però, ei, no tot estava perdut: hi havia una palmera. Així que mirant l’escena, de sobte m’he imaginat a un Déu sindicalista emprenyat, bufant amb força i enviant un tornado directament cap a la palmera, que després de girar una mica sobre ella mateixa, es desploma i fulmina a la dona en qüestió. Pataplaf, una palmera esclafada contra l’humit asfalt i un cos inert a sota.

Que haurien fet els treballadors? Cridar “Esa que la ha chafado la palmera, despide a la gente”? O “Esa que la ha chafado la palmera es una hija de puta” ?

Ho veieu? No em direu que no és mil vegades millor que si t’ha de caure a sobre una palmera o aixafar-te un coco, sigui a la platja amb un sol espaterrant, uns pantalons curts, una camisa de flors i un somriure babau a la cara.

dissabte, 1 de maig de 2010

Històries de Lisboa


Diumenge, dimarts i dijous eren les seves nits. A la menuda taverna li reservaven una cadira en un racó. Arrastrant la seva cama inútil, hi arribava ben d’hora. No es volia perdre ni una cançó. La propietària la saludava amb un somriure i una breu conversa sobre el temps i com anava el negoci. Quan feia bo, el local s’omplia de turistes, en canvi, a l’hivern eren més els portuguesos que si deixaven caure per fer un mos o una cervesa. La propietària preferia els estrangers perquè gastaven més, però a ella li feia ràbia la seva cara de badocs.

Els músics la saludaven alegres i li preguntaven com anava la vida. Ella tenia ben poca cosa per explicar, doncs a banda d’aquelles nits de fados, res trencava la seva monotonia de soledat i mitja pobresa, però orgullosa, responia amb un silenci misteriós o amb una mirada lúgubre. Amb el seu hermetisme protegia un passat buit i un present frustrant. Preferia que li suposessin amors tràgics i patiments terribles, que imaginessin truculentes històries sobre la seva cama esguerrada, que els rumors li forgessin una existència inventada de passió i dolor. Guardava amb cura el secret dels seus cinquanta i llargs anys de llastimosa mediocritat, la vulgar realitat de que la seva cama era un defecte de naixement i el seus grans amors el Cary Grant i el Brad Pitt.

Cap al final de la nit, quan els turistes ja anaven pels postres i se’ls escapava algun badall, era el seu torn. Recollia la crossa, s’aixecava i tant solemne i digna com podia caminava entre les taules per situar-se davant dels músics. Tenia un repertori escàs que no anava més enllà de deu cançons. Només alguna vegada a l’hivern, quan el públic era del país, li semblava que valia la pena arriscar-se amb alguna novetat.

La seva veu potent semblava massa enorme per la petita taverna i el seu lament profund de les penes no viscudes feia trontollar les copes. Amb ella la trista nostàlgia dels fados esdevenia drama i tragèdia i a ningú deixava indiferent. Recollia amb fingida humilitat els aplaudiments i els bravos del seu escàs públic que, en realitat, eren per a ella com gotes d’aigua dolça per a un nàufrag. Sempre sentia recança quan havia de deixar pas a un altre cantant, com si en acabar la seva breu actuació, se li escapés una mica més la vida, li fugís dels dits una darrera oportunitat de quelcom més.

El més trist era quan la propietària anunciava el final de la vetllada i com els altres cantants feia una volta entre les taules intentant vendre alguns dels seus CDs. Amb la crossa a una mà i els compacts a l’altra li resultava difícil mantenir el seu posat superb, però li calien prou els diners com per esforçar-s’hi cada nit.

Quan de matinada els llums s’apagaven i els clients es dispersaven, després de acomiadar-se, tornava cap a casa, arrastrant la cama dolenta pels carrerons foscos i empinats de l’Alfama, fingint-se capficada en els seus records dolorosos, mentre mentalment calculava les hores que faltaven per la pròxima nit a la taverna.