dimarts, 13 d’abril de 2010

Madrid-Barça (post no apte per culers acèrrims)

Estava jo a la perruqueria feliçment entretinguda mirant les fotos de les filles de la Letizia (com han crescut aquestes nenes!) i escoltant a mitges la conversa entre la noia que porta l’estètica i una senyora francesa a qui li feien la manicura, pensant Déu meu quina senyora més francesa-xominista i quina paciència aquesta noia, quan de sobte vaig sentir a aquesta última quasi cridar:

-Como que usted es del Madrid??!! Pero como se puede ser del Madrid!!

Es veu que en aquest país nostre, està més ben vist ser francesa que ser del Madrid. I és clar, em direu, és que amb el primer s’hi neix i en canvi, el segon s’escull. I tal i com va dir la noia-estètica-culer:

-Pero si el Madrid es muy prepotente!

I tant, vaig pensar, ni punt de comparació amb la gent del Barça que són tots tan humils. Una mica a imatge i “semejanza” del seu president que va manifestar, així com si res, que després de dirigir el Barcelona es sentia preparat per presidir la Generalitat. Què diu aquest home, amb un bagatge com aquest no hauria de rebaixar-se a un càrrec tan insultament fàcil, què carai.

Alguns de vosaltres direu que altres menys experimentats han arribat a càrrecs molt importants. Però, vés per on, ara no tinc ganes de parlar d’aquests altres, sóc així de capritxosa. Així que segueixo amb la meva injusta dissertació.

Per més inri, el no-citat president barcelonista pretén portar-nos cap a la independència. Però no veu aquest bon home que aquesta anormalitat (permeteu-me l’expressió i no us enfadeu gaire) d’un sol país, un únic club, no té futur en una nació lliure i ja autodeterminada? Perquè hi ha algun país on tothom, sense excepció, veneri el mateix club de futbol, ignorant o menyspreant qualsevol altre opció? I què seria el Barça sense el Madrid? És com imaginar Tarragona sense Reus, Sabadell sense Terrassa o Sitges sense Vilanova o fins i tot, Barcelona sense allò que abans en deien la gent “de províncies”, després “de comarques” i ara, amb un deliri de vocabulari políticament correcte, s’ha convertit en “el territori” (és veu que els de ciutat viuen en un núvol). Inclús en el meu petit poble existeixen dos clubs socials i fins no fa gaire, ser d’un o l’altre et definia més que ser pobre o ric, de dretes o d’esquerres.

Jo proposo que de cara a preparar-nos per una futura i per ara incerta, secessió de l’Estat Espanyol, ens hauríem de començar a plantejar democratitzar l’esport patri i tenir una mica més de varietat. Vist que el pobre Espanyol, malgrat tenir una tradició catalana i molts seguidors autòctons dels quals (oh miracle!) n’hi ha un bon grapat que no són fatxes, té poc futur per causa del seu desafortunat nom, caldria que algú inventés un altre gran equip català. Perquè si tal com clamen els sempre humils culers, el Barça és més que un club, jo no em resigno a pertànyer a un país que no sigui més que un club. I ja posats, que fos més que un esport de masses, també estaria bé.

dilluns, 5 d’abril de 2010

D’excursió (en cotxe) pel parc del Garraf


Vam canviar els papers i convertida en improvisada i poc informada guia de la comarca, vam anar en cotxe fins a Port Ginesta per pujar a la Plana Novella en cotxe. De camí ens vam aturar en una Pleta que feia les funcions d’oficina turística, amb un encarregat que no sé com se li dóna la flora i fauna però que em va quedar clar que les persones més aviat li destorbàvem. Passant d’ell, vam aprofitar per saquejar l’oficina i en vam sortir carregades d’uns llibrets gratuïts amb un munt de rutes pels parcs de la província de Barcelona.

Fent una passejada pensada per ciutadans avesats a l’asfalt i al metro, vam poder observar unes quantes plantes, arbustos i arbres degudament identificats amb cartellets: “olivera”, “farigola”, “romaní”, “margalló”. Deu ser una iniciativa del Carod Rovira que l’altre dia en una entrevista a TV·3 va clamar contra l’empobriment del llenguatge que ho resumeix tot en plantes, arbres, peixos, ocells, sense diferenciar. En tot cas li queda molta feina per fer al pobre Carod, perquè ja a la Plana Novella, vaig poder comprovar una vegada més que el turisme massiu ja no identifica esglésies, palaus, monestirs, catedrals, etc sinó que només veu “castillos” vagi on vagi.

Acorant el meu escàs vocabulari, vam donar un tomb pels jardins del palau que ara fa funcions de monestir budista. No vam tenir temps de fer la visita guiada per l’interior, però vam poder comprovar com els monjos budistes ja fa uns anys que estan explorant la vessant més materialista de la seva immaculada espiritualitat i tenen muntat un xiringito que no vegis, amb bar i restaurant i botiga de souvenirs inclosa, tot saltejat d’unes quantes fotos de nens orfes del Katamandú perquè no sigui dit.

De tornada a l’aparcament, mentre ens dedicàvem a l’acte poc rústic de fumar-nos un cigarret recolzades en el descapotable, vam veure un grup de persones que tot just arribaven. Una de les noies era cega i sembla que malgrat no li havien dit, havia endevinat que es dirigien al Garraf. Entusiasmada una altra noia li preguntava “I com ho has sabut?” amb cara d’esperar una resposta de cega de pel·lícula tipus “Pel lleuger flaire de farigola, mesclat amb un toc d’espígol mediterrani dins d’una brisa lleugerament humida de vora el mar” o bé “Perquè per sobre les vostres veus he pogut escoltar el remor de les onades del mar i el cruixir de les rodes del cotxe en passar per sobre el terra porós propi del Garraf”. La resposta de la noia, però, va ser força menys romàntica: “Només se m’ha acudit que potser anàvem al Garraf”. L’acompanyant, que no es resignava a la prosaica realitat, li deixa anar “Aaah, així ets clarivident!”. Ai, és que hi ha gent que malgrat tenir la vista perfectament, no veuen tres dalt d’un burro.

De tornada per la menys transitada i estretíssima carretera d’Olivella, vaig haver de contenir l’entusiasme de la meva copilot que s’hauria quedat a viure a cada masia que vèiem, mentre jo comptava els kilòmetres que faltaven per retornar a la civilització.

diumenge, 4 d’abril de 2010

Coses de ciutat

L’altre dia vam anar a un dels mercats de Gràcia. Era molt tard i la majoria de les parades estaven tancant. Hi havia gent esperant que els donessin la verdura i la fruita passades. Algunes peces estaven podrides però altres tenien cops o estaven massa madures per vendre, però eren comestibles. Una noia jove ens va fulminar amb la mirada. Temia que li féssim la competència i ella, ens va dir amb els ulls, ja portava molta estona esperant. Finalment entre ella i una senyora gran es van repartir el botí desprès de remenar sense manies un cubell d’escombraries. Pobres? Potser només gent que els costa arribar a final de mes o simplement garrepes. La meva guia privilegiada, va afirmar que la dona gran estva farcida de diners.

Fora el mercat, més gent esperava, la majoria immigrants, al voltant d’uns homes que havien recopilat unes poques caixes de menjar “escombraria”. Un dels homes els donava uns sobres de sopa en pols. Semblaven  contents però seguien esperant amb mirades àvides. La meva guia em va explicar que l’home pertanyia a un grup religiós i organitzava la recollida de les verdures inservibles  per la venda, per després donar-ho a famílies necessitades. Jo m’ho mirava, ho reconec, absolutament flipada.

Una vegada més la ciutat em va sorprendre, no precisament pel seu exuberant disseny ni pel seu cosmopolitisme.