dilluns, 22 de març de 2010

I va esclatar la guerra

El nostre grup de teràpia camina a passos de gegant cap a l’autodestrucció. I no, no té res a veure amb la senyora argentina que va desaparèixer un bon dia sense deixar rastre. Per no deixar, ni tant sols va quedar una espurna d’enyorança. Jo em pensava que amb aquesta benvinguda absència ja havia arribat la tranquil•litat, però no comptava amb la capacitat natural i inesgotable que tenim les persones per barallar-nos.

Ja portàvem un parell de mals entesos resolts amb sessions força tenses, quan l’altre dia vam descobrir que un dels nostres companys ha superat el seu odi vers als nens: ara ens odia a nosaltres. La darrera sessió se la va passar emmurriat, quasi sense parlar i sense participar, posant-nos a tots ben nerviosos. La raó del seu cabreig és que un dia va perdre jugant a indis. Sí, sí, no faig conya.

Vam fer un exercici de relaxació en el que sobrevolàvem un campament indi i poc a poc ens hi anàvem acostant. “Ara trieu una de les persones de la tribu que esteu veient i que sereu vosaltres” ens va dir el terapeuta. Ja cada un amb el seu personatge i el nom que havíem triat (Riu Tranquil, Toro Sentado, Fletxa Veloç, etc), ens vam asseure en grup, vam elegir un nom de tribu (Peus Vermells) i vam haver d’idear un conflicte. Se’ns va ocórrer una sequera que ens deixava sense aliments. Vam escenificar, com si fos una representació teatral, les baralles entre tots els de la tribu davant l’angoixant situació de falta d’aliment, que bàsicament van consistir en un intercanvi de retrets.

Aleshores els terapeutes es van dir que la solució per la nostra fam era matar a un de nosaltres i menjar-nos-el i que ens havíem de posar d’acord per decidir a qui sacrificar. El ex-odia-nens s’havia auto erigit en jefe de la tribu i no parava de repetir frases tipus “aquí mano jo” i “es fa el que jo dic, que per això sóc el cap”, i clar, no ens va costar gaire posar-nos d’acord per fer-ne carn a la brasa i de passada alliberar-nos de la seva dictadura. Però deu ser veritat que fins i tot els tirans tenen el seu corazoncito, perquè al pobre noi li va doldre tant l’assassinat caníbal que va haver d’anar al lavabo, no sé si per amagar les llàgrimes o la mala hòstia.

Total que aquesta mort figurada li ha desencadenat “un sentiment de desànim amb la vida en general i amb el grup en particular”. Alguna cosa així ens va dir, atenció, ja una setmana després de la mort figurada, però com allò de perquè li diuen amor quan volen dir sexe, no vaig entendre perquè ara d’una pataleta en diuen “desànim”. En fi, que l’ambient al grup es pot tallar amb un ganivet i estem a punt de començar a practicar si no el karate físic, almenys el judo verbal.

dimecres, 3 de març de 2010

El final... potser

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part:
La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part:
Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona)
(Cinquena part: Nadal a Roma)





Cinquanta parells d’ulls clavats en ella, esperant les seves paraules. Unes gotes de suor al front, les mans sobtadament fredes i la seva veu titubejant:

-El personatge de la meva novel·la ignora la fina línea que separa el bé del mal, l’ambició del delicte, l’ego de l’assassinat...

Aixeca el cap dels fulls que llegeix i comprova sorpresa que els assistents l’escolten atents, concentrats, gairebé fervorosos. La seva veu continua més ferma. Poc a poc deixa de llegir i el discurs va fluint dels seus llavis mentre mira directament als ulls admiratius dels oients. El públic riu les seves bromes, somriu amb les ironies, es posa seriós en els moments dramàtics. L’escolten, la segueixen, l’adoren, l’estimen.

Aquesta nit en matarà un d’ells, pensa. Vol veure aquesta mirada de reverència fins a l’últim segon, fins l’instant final, en que l’adoració es transformarà en sorpresa i en pànic en sentir la freda fulla del ganivet penetrar el seu cos.

Arriba el torn de preguntes:

- Com se li va acudir l’argument de la història?- li demana una noia jove amb la cara plena de granets.

- Va ser una nit a Roma. Una nit especial en que alguna cosa va morir i una altra va néixer.

- Quant temps ha dedicat a escriure la novel·la?- pregunta un home gran.

- Poc. Va aparèixer en l’ordinador portàtil quasi com per art de màgia.

- Pensava que tindria tant éxit?- diu un altre.

- Jo no, però un vell amic meu, lamentablement ja mort, estava absolutament convençut que seria una gran obra.

Les seves respostes imprecises i una mica misterioses augmenten la fascinació del públic. Una dona molt elegant i tranquil·la aixeca el braç. En començar a parlar es fa evident que la senyora no participa de l’ambient d’adulació que impregna la llibreria.

-No creu que el final, amb l’assassinat de la noia, l’ànima bessona del protagonista, l’altra assassina que també ha venut la seva ànima, és una mica masclista?

- Perdó?
La pregunta l’ha descol·locat i com un llampec sent retornar la seva passada existència de conferenciant fracassada.

-Sí, masclista- continua la senyora sense pietat- perquè el protagonista menysté les capacitats del sexe femení. Les dones potser som físicament menys fortes però molt més astutes. Em sembla poc creïble que la noia caigui en una trampa tan òbvia.

-Deixi’m que li digui que té tota la raó- somriu irònica la conferenciant, recobrant el domini de la situació- Les dones som més desconfiades i també més maquiavèl·liques. En escriure la novel·la em vaig voler posar en la psique d’un home, per això la vaig narrar en primera persona. I crec que ho vaig aconseguir tant que potser vaig acabar per tenir síndrome d’Estocolm- aquí es senten algunes rialles- Les novel·les són ficció, però crec que a la vida real tot hauria anat d’una altra manera... És clar, que a la vida real, ningú no es ven l’ànima, oi?

dimarts, 2 de març de 2010

Doble assassinat

Podeu llegir un primer final al relat per capítols de La conferenciant escrit per en Josep B.

El meu final ja quasi està a punt i arribarà ben aviat.