dilluns, 15 de febrer de 2010

En venda


Pou, patí, jardí i bigues de fusta. Un llit tou i un rosari penjat a la paret. Déu vos guard, diu a l’entrada. A vegades la imatge del sant portàtil que toca uns dies a cada veí i quan et canses de mirar-lo, tanques les seves portes de fusta, de casa de nines. Les escales difícils, el terra inclinat. La teulada sobre els nostres caps. El misteri de la sitja de raïm. El retrat dels besavis, tan guapos que costa de creure, cabells rojos i rossos, ulls verds verds i blaus que s’amaguen darrera tons sèpia.

Margarites que apretarien a córrer si tinguessin cames, en sentir les nostres veus infantils contant m’estima, no m’estima. Un petit gronxador. La riera al cap de vall del carrer i l’enorme garrofer que anomenàvem nostre només perquè hi jugàvem.

Dinars llargs de festa major, de sopa, carn d’olla, canelons i sarsuela. Carrers sense asfaltar i cotxes amb pedres a les rodes perquè no llisquin pendent avall. Cadires als portals i veïnes que ens saluden. Veus andaluses barrejades amb accents catalans que diuen antes, per favor, naltrus, aiga i fesoletes.

Figues i panellets. Castanyes i síndries. Cistelles cobertes amb fulles verdes. I raïm, sempre raïm. Preat i odiat. Qui no sap en aquesta terra quan és la verema? Terres de vi pobre i collites a repartir amb l’amo. Diumenges de missa, palmes i palmons, mones de pasqua amb ous durs. Fred i sol, estufes de butà i mànegues d’aigua per dutxes improvisades.

I ara diners. Quant ens pagareu per la nostra casa? Quant ens donareu pels nostres records? Per quin preu deixarem enrere un passat de sòbries renúncies, fe senzilla i pobresa amb gust d’amor? La casa de la meva àvia es ven. Algú la vol?

Avui m'han fet un regal


El meu post De llocs robats ha quedat finalista als premis d'Un bloc de contes, relats i pensaments.


Moltes gràcies a tots!




dimecres, 10 de febrer de 2010

L'exercici de la llei

A la meva universitat van fer una prova pilot per fer pràctiques en bufets d’advocats. La idea era superar el clàssic problema de les facultats del nostre país que només ofereixen una preparació teòrica. Les pràctiques no consistien de fet en treballar, sinó senzillament en acompanyar un advocat en el seu dia a dia, per veure judicis, assistir a reunions amb clients o viure en directe una negociació. A mi i a dos companys més ens va tocar un noi jove amb qui de seguida vam establir una relació alegre i fluida. Era tan diferent als professors distants i superiors de la universitat, que ens vam sentir molt afortunats de poder aprendre amb aquell advocat divertit que ens tractava com iguals i que no tenia problema a prendre’s una cervesa amb nosaltres al final del dia. Però a la meva inicial felicitat aviat li van començar a sortir esquerdes.


Els primers dies ja vaig poder constatar que aquell noi era com una espècie de caixa registradora. Quan rebia un client nou no parava cap atenció al problema que li exposava, únicament li interessava quants diners en podia treure. Ens resumia els casos en xifres d’honoraris i a vegades deia coses com “un plet molt suculent, llàstima que no hi ha cap possibilitat de guanyar”. Òbviament tots els litigis es cobraven per endavant. La clau de l’ofici semblava consistir en satisfer al client al principi, per més esbojarrades i absurdes que fossin les seves pretensions (“si home té tota la raó”, “no hi ha dret”, “una injustícia i tant” els deia amb cinisme) amb la intenció de treure-li una provisió de fons el més elevada possible per després embarcar-lo en un procediment llarg, tediós i condemnat al fracàs.


Les negociacions dels contractes eren, en canvi, lleugerament més nobles, doncs enlloc d’enredar el seu propi client, l’advocat només tenia com objectiu estafar a la part contrària mitjançant clàusules indesxifrables, confoses o manifestament il·legals. A sobre sempre intentava que fos precisament l’altra part qui pagués els honoraris. Una cosa així com cornut i pagar el beure.


Però l’experiència més desagradable encara estava per arribar. Els meus companys i jo esperàvem amb ànsia poder assistir a un judici. Quan finalment va arribar el dia d’acompanyar el nostre mentor, vam quedar per trobar-nos als jutjats. Ens va sorprendre trobar el jove advocat, habitualment extrovertit i alegre, en un estat d’ànim apagat i apàtic. Estava, fins i tot, una mica pàl·lid. Silenciosos vam esperar una bona estona al passadís fins que una oficial del jutjat ens va comunicar que en uns minuts ja entraríem a la sala. Aleshores, el noi ens va indicar amb un cop de cap que el seguíssim. Darrera seu ens vam ficar dins els lavabos i desprès de comprovar que no hi havia ningú més, ens va dir en to misteriós: “Ara veureu com es fa per aconseguir l’actitud adequada per un judici”. Va demanar a un dels meus companys que vigilés la porta per si venia algú i es va treure de la butxaca un sobre de pols blanca, la va buidar sobre el màrmol de la pica i amb la targeta de crèdit la va ordenar formant unes ratlles. Ens vam quedar tots tres allà, plantats, mirant bocabadats com esnifava la cocaïna sense dir ni una paraula. “Apa, ja està! Som-hi!”, va quasi cridar l’advocat, que semblava haver tornat de cop a la vida.


Durant el judici, un tema civil aparentment sense massa importància, l’advocat va demostrar una gran agressivitat, va interrogar els testimonis com si aquella fos una causa de vida o mort, va interrompre constantment a l’altra part amb el propòsit de fer-los posar nerviosos i va fer un al·legat final dur, sense estalviar-se acusacions desmesurades. Els clients, asseguts al nostre costat, somreien satisfets amb el show que estava desplegant el seu lletrat. I de fet, era molt convincent, de manera que calia força sentit comú i serenitat sumats a alguns coneixements de dret, per adonar-se que tot plegat només era fum.

Habitualment els dies de les pràctiques, feia una bona part del trajecte de tornada a casa amb els meus companys, parlant animadament de tot el que havíem après. Aquell dia, en canvi, ens vam separar ràpid amb algun pretext i no vam comentar res del que havia passat. Jo crec que tots tres frisàvem per quedar-nos sols amb els nostres pensaments.

No tinc ni idea d'on els van portar les seves reflexions, però jo em vaig adonar amb tristesa que fer-se gran volia dir assumir decisions irreversibles i vaig enyorar el temps de la infantesa, quan els adults et pregunten allò de “què vols ser de gran?” i pots canviar la resposta cada dia si et ve de gust.