dimecres, 20 de gener de 2010

Demanant un taxi


Un fet fatídic s’inicia amb una dona sota la pluja aturant un taxi. Com pot ser que un gest tan simple com aixecar un braç desencadeni una desgràcia? Aquesta és la història d’una mala decisió. Presa en un instant. Just quan diu:

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

I sense donar temps a una resposta penja el mòbil. Baixa de la vorera, veu un cotxe groc que s’acosta i alça el braç. Es fica dins el taxi i li dóna l’adreça.

-Vagi ràpid que faig tard- li ordena.

El conductor li respon amb cara de mala hòstia. Poc després enceten una discussió. El taxista no només no vol córrer sinó que, segons ella, ha agafat el camí més llarg. S’acaloren, les paraules pugen de to. El taxista es gira per cridar-li un improperi.

-Atenció!- crida ella espantada.

Una furgoneta que ha sortit del no res i s’ha creuat el seu davant. El taxista dóna un cop de volant a la desesperada. El cotxe patina per la calçada mullada. El semàfor dels vianants està en verd. Un nen creua el carrer. El xiscle dels neumàtics frenant. Un cop sec i un cos petit que salta sobre el capó i xoca contra el parabrises. El cotxe s’atura i el cos rebota contra el ciment.

A la ciutat quasi tots els atropellaments tenen resultat de mort. Un accident. Un fet tràgic. Un número més en les estadístiques. Si ella no hagués anat amb presses, si no hagués agafat el taxi... Què conforma una decisió i no una altra?

Retrocedim altre cop. Escoltem una mica més de la conversa que ella té just abans de pujar al taxi.

-On ets?- li diu la veu a l’altra banda del telèfon.

-Estava mirant sofàs en una botiga

- I bé?

-I bé, què?

-Que si n’has trobat algun?

-Només estava mirant, per comparar preus i qualitats- respon ella irritada.

-Però si ja n’has mirat a trenta de botigues. Ningú diria que comprar un sofà sigui tan complicat.

-Només em vull assegurar de que comprem el millor possible.

-Ja- diu l’interlocutor amb sarcasme.

-Un sofà ha de durar anys, durant els quals ens hi haurem d’asseure cada dia. És una decisió important.

-D’acord- es rendeix- però vens ja?

-Agafo el metro i en vint minuts sóc aquí.

-Buf, escolta la pel·lícula comença d’aquí a res. No arribaràs a temps.

-Merda!-exclama- Agafo un taxi i arribo en cinc minuts.

Una casualitat. Un fet de la vida. Una decisió que sembla intranscendent i que conjura el destí contra una altra persona, personeta en aquest cas, que res hi té a veure. Després de l’accident, del succés, la noia li explica al policia:

-Feia tard al cinema.

La mirada del jove uniformat sembla recriminatòria.

-Era una pel·lícula molt bona- es justifica ella- Avui era l’últim dia que estava en cartellera.

El policia no respon, però ella sent la veu del seu nòvio una estona abans al telèfon.

-No cal que agafis un taxi, dona. En podem veure una altra- li diu amb to suau.

-No, no, que aquesta només la podem veure avui i és molt bona.

-Ja la veurem en DVD.

-No és el mateix.

-Mira, també fan aquell thriller que et feia gràcia i comença una mica més tard.

-Però l’altra és millor. L’hem de veure.

-Però...

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

Què conforma una decisió i no una altra? El policia no ho pregunta però ho pensa i ella sembla que li llegeixi la ment. Dubta només un instant. Serra les dents i li diu al policia:

-Si el taxista hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon conductor, tot això no hauria passat.

El policia amb cara resignada omple un imprès. Causa de l'accident. Estrés modern, escriu.

dimecres, 13 de gener de 2010

La poma de la Blancaneus





Llegint el blog de l'Elvira i Calaix que parlaven de pomes, m’he recordat de la poma de la Blancaneus. No sé si us heu fixat mai en el lapsus d'aquest conte. Suposo que ja coneixeu la història: tot allò de la madrastra, el mirall, els set nans, la poma enverinada i el Príncep Blau. Bé, doncs, resulta, aquí està la confusió del conte, que quan la Blancaneus va mossegar la poma, no se la va empassar sinó que se li va quedar el tros de fruita travessat a la gola. O sigui que no va morir enverinada sinó escanyada. La poma era màgica, fatídica, embruixada, però no verinosa.

El que poca gent sap és que segueixen existint pomes d’aquestes. Són una varietat molt especial, que produeixen uns pomers plantats en terres sinistres, amb llavors i arrels que han estat prèviament sotmeses a un procés d’encanteri maligne molt complicat. La seva collita és molt minsa i per aconseguir-ne una, t’has de dirigir a alguna de la vintena de bruixes més reputades de l’inframón.

A Catalunya tenim la gran sort d’acollir una d’aquestes bruixes, que amagada en una casa solitària d’un paratge remot de Lleida, del qual no m’està permès revelar-ne ni el nom ni la ubicació, cada deu anys té el privilegi de vendre una i només una, poma assassina. No la ven a qualsevol, com us podeu imaginar. La dificultat de la compra, no és tant el preu, una bona suma, que per raons de bon gust ara no diré, sinó que entre els molts possibles compradors la bruixa ha de creure que ets la persona adequada per endur-te la fruita de la mort.

Jo conec una senyora que ara fa uns anys, es va dirigir justament a l’hivern i com ara, en uns dies de molt fred, cap aquella masia centenària i feréstega per aconseguir-ne una. Es va endinsar a peu, enmig d’una tempesta de neu i vent, per camins que amb prou feines podia seguir, estirant de la mà el seu pobre fill de set anys, que no parava de plorar.

No sé què li devia dir a la bruixa, tot i que suposo que no van ser pas les paraules allò que la va convèncer. Puc imaginar que en contemplar el seu rostre, la bruixa devia descobrir la innocència d’aquella mirada espantada. O potser com nosaltres tantes altres vegades, va veure també la bruixa, un ull morat o algun blau que mal tapava el jersei de coll alt i no li van caldre preguntes per saber que aquella era una dona desesperada. El cas és que va ser aquella dona del meu poble, l’elegida entre molts altres.

Poc dies després, un migdia de febrer, al final del dinar, de postres, ella, el seu home i el nen, van menjar una poma cada un. Tots tres van mossegar la seva fruita al mateix temps, les dents de tots tres es van enfonsar en la dolçor d’una poma madura i saborosa, però només un d’ells es va escanyar. El tros de poma se li va quedar travessat a la gola i va començar a fer senyals desesperades a la dona i el fill perquè l’ajudessin. Però ells només es van mirar i van somriure.

Tot això m’ho va explicar la, aleshores ja, vídua, quan vaig encarregar-me dels papers i impostos de l’herència. Ja ho diuen que els advocats som com confessors. Després de sentir aquella terrible història, que la dona em va relatar en un moment de debilitat, em vaig passar unes quantes nits sense dormir, agobiada per esbrinar si era o no el meu deure moral acudir a la policia. Finalment, vaig arribar a la conclusió que de tota manera, ningú em creuria, així que vaig deixar de preocupar-me. Però segueixo sense poder evitar una esgarrifança que em recorre tot el cos, cada vegada que veig algú mossegar una poma vermella.

dilluns, 11 de gener de 2010

Sense neu altre cop


Per segona vegada (a la tercera podré parlar de tradició) és hivern i jo escric un post per informar-vos que aquí no ha nevat. Aquesta entrada també és per a no publicar una foto de les platges emblanquinades. I per dir-vos, que no esperem (ni volem) que nevi.

Això sí, fa un fred que pela. Així que mentre a mitja Catalunya, els nens no poden anar a escola, els cotxes aparcats al carrer desapareixen sota capes blanques i les carreteres es converteixen en pistes de gel, aquí ens limitem a viure un episodi de moda-hivern.

Això és, que el fet més remarcable dels darrers dies, ha estat descobrir que molts dels meus veïns, qui ho havia de dir, tenen gorres i barrets, bufandes i guants amagats al fons de l’armari, que per fi s’han pogut posar. Però això no és res comparat amb aquells que hi tenen unes quantes bèsties mortes, vull dir, abrics de pells i, ostres, una significativa minoria també hi guarda botes d’aquelles d’anar a la neu, que crec que s’anomenen descansos (els peus no sé, però la vista no descansa gaire veient-les).

Així que vestits de maniquins del Corte Inglés, secció “vamos a esquiar” (dit amb veu nasal), es passegen impunement pels nostres carrers. Caminen convençuts i feliços, trepitjant fort el dur ciment, que la blanca neu brilla per la seva absència, i miren al cel esperançats, potser l’onada de fred durarà un parell de dies més i podré estrenar aquell conjunt d’anorac vermell cridaner amb botes d’esquimal em-bullen-els-peus i bufanda a joc, que em vaig comprar l’any passat per anar un dia a Baqueira, que és un dir perquè vam acabar a la Molina que és més barat.

Fins i tot jo, que sempre m’he caracteritzat per la sobrietat i elegància de la meva indumentària (ejem), he decidit aprofitar aquest desgavell col·lectiu en el vestir per entaforar-me una bufanda verd fosforito a joc amb una gorra del mateix color i amb una bola de llana peluda al capdamunt, o el que és el mateix, damunt del cap, i passejar-me a la vista de tothom, tota orgullosa, amb la meva guarnició estil arbre de nadal.

diumenge, 10 de gener de 2010

Buscant pis II

M’he adonat que hi ha preguntes que oblido fer quan concerto cites per veure pisos. Per exemple, en una de les visites, no se’m va passar pel cap que calgués informar-se de si el lavabo estava tot junt o bé escampat per la casa. Quan després de veure el pis, que digue’m que no era per tirar coets, però tampoc estava malament, innocentment vam dir, “però on és el quarto de bany?”, ens vam quedar de pedra al veure al noi de les finques assenyalant en dues direccions oposades, “el lavabo aquí i la dutxa allà”. I el allà era fora la galeria!

I en un altre, quan aquell venedor tan poc simpàtic, em va informar que era un tercer sense ascensor, jo ràpida i desperta, sabent que els de la capital tenen problemes per comptar les plantes, li vaig dir, “però real?” i ell em va respondre “la casa tiene entresuelo y principal”. Buf, vaig pensar, però vaig acceptar fer la visita. El curiós va ser, descobrir que el venedor s’hauria de dedicar a cultivar patates, suposant que fos capaç de trobar l’hort cada dia, perquè l’entresol i el principal en aquella casa brillaven per la seva absència i el pis era un tercer, tercer, d’aquells que els de poble, anomenem, doncs, tercer. Però la pregunta que no li vaig fer va ser, "però l’escala fa por?” I és que poques vegades he passat tanta ànsia pujant i baixant tres pisos. Em sentia com quan de petita entràvem en finques mig abandonades perquè creiem que hi havia fantasmes i ens moríem de por i al mateix temps ens ho passàvem pipa. Ara que ja m’he fet gran, ja només em moro de por. Però feliç com estic últimament, que penso les coses i patapam les dic, li vaig demanar “i no tenen pensat pintar l’escala?” i es veu que aquesta pregunta a ciutat no es fa, perquè el venedor i un estrany representant de la propietat que l’acompanyava, em van mirar com si hagués preguntat si pensaven posar-hi una estàtua d’en Subirachs, “nena, que això no és la Sagrada Familia”, vaig llegir a la seves cares.

Per sort, ni va haver un que la pregunta oblidada va ser “i aquest pis ens enamorarà?”. Així que aquesta és una història amb final feliç, amb forma de cinquè, importa un bledo si real o no, perquè té ascensor i 70 metres on passarem molt de fred, però ai que bonica és aquesta vista!

dimecres, 6 de gener de 2010

Què faríeu si fóssiu multimilionaris?



Res de minúcies, de m’han tocat 180.000 euros amb un dècim de la grossa de Nadal, parlo en termes grandiloqüents, de fortunes inimaginables, de tants milions que la vostra ment no és capaç de valorar, com quan ens diuen que s’han mort mil persones a l’Índia i tan ens faria que fossin 10.000, perquè més enllà d’una determinada xifra tot esdevé abstracte.

Imagineu-vos que sou en Bill Gates o qualsevol d’aquests, amb tants diners que podeu tenir cases amb més dormitoris que dies té l’any per dormir-hi, que qualsevol caprici per excèntric que sigui està el vostre abast. Podeu comprar la capella Sixtina i posar-vos-la al menjador o podeu viatjar pel tot el món en jet privat, podeu tenir una casa a cada país, podeu viure a Londres, Nova York, Paris o Tegucigalpa, podeu adquirir una illa (això ho va fer l’Onasis, oi?), fer-vos un zoològic al jardí de casa o contractar persones que cada dia facin la mona per vosaltres.

Sigueu valents i digue-me que faríeu convertits en déus totpoderosos que només els cal ordenar per rebre. No s’hi val dir que ho donaríeu tot per fer el món millor. Com tots som bones persones, ja destinem d’avançada un 10% a bones obres, a persones disminuïdes, malalts, pobres i etc. Es tracta de l’altre 90% que ens quedaríem, perquè, oh sí, ens el quedaríem, la gent no renuncia al poder que donen els diners tan fàcilment.

Tampoc si val dir-me que faríeu una vida normal, és que les excentricitats no van amb mi, jo sóc així normal i corrent, perquè sabeu què, estar forrat i fer una vida normal, ja constitueix una excentricitat en sí mateix. La gent us assenyalarien pel carrer i dirien, mira la rata aquesta, que està farcida de calés i agafa l’autobús com si fos una de nosaltres, i fins i tot, és possible que us fotessin fora de l’autobus a espentes. Els rics que fan veure que no ho són, no agraden.

Jo compraria una editorial, no pas per publicar llibres, sinó pel pur plaer de tenir gent que llegís per mi, que buscarien entre els autors vius i morts i m’assenyalarien les obres que val la pena llegir, o millor, encara me les servirien resumides i citarien les millors frases. Així també podria conèixer escriptors, poetes i pensadors. No vull pensar que tal vegada em decebrien i serien uns plastes egocèntrics o uns rarets d’aquests que no obren la boca si no és per demanar una altra ampolla de vi al cambrer (tots els escriptors beuen i fumen, oi?), perquè avui, dia de Reis, estic visitant el terreny dels somnis impossibles, així que tots serien interessants, amb converses altament estimulants i em farien confidències sobre les seves obsessions i preocupacions més profundes.

Desprès, deixaria espai al meu jo més superficial, i tindria un munt de cotxes, quasi tots descapotables, antics o nous de trinca, grans i petits, una col·lecció d’automòbils portadors de felicitat insubstancial, i els conduiria tots jo mateixa, però com els prínceps i infantes de la nostra caduca monarquia, quan arribés al destí, baixaria tranquil·lament del cotxe i deixaria que fossin els guardaespatlles qui l’aparquessin. Perquè una persona d’aquesta gran riquesa viu rodejada de personal de seguretat, de servents, de directors de finances, de secretaris i assessors d’imatge, amb una vida que pot ser tan privada com es vulgui, mentre t’acostumis a que la teva privacitat la segueixin uns quants parells d’ulls pagats per ser discrets.

Us toca a vosaltres.

diumenge, 3 de gener de 2010

I ara què?

-Tinc por.

- I ara. Per què?

- Em passa una cosa molt estranya- fa una pausa i afegeix- Sóc feliç.

- Carai! – rient- Que bé, no? No t’ha de fer por això.

-Però és que sóc feliç, així perquè sí.

-Doncs millor.

-No, en absolut. És perillosíssim.

-Ja ho entenc, tens por de que la felicitat marxi. Et sents fràgil.

-No, no ho has entès. D’això tindria por si alguna cosa o persona em fes feliç, però no és el cas. Sóc feliç sense causa.

-Però tens por de deixar-ho de ser, oi?

-No. Tinc por de que duri. De que aquesta felicitat enganxosa no m’abandoni.

-Em rendeixo, no t’entenc.

-És que la infelicitat és una gran font d’energia. Et força a buscar la felicitat. Ara la meva vida no té objectiu.

Violada. Una història d'amor


Violada. Una història d'amor de Joyce Carol Oates.


Primera frase: “Després que un grup d’individus la violés, l’apallissés, li clavés puntades de peu, i la abandonés a la seva sort en el immund hangar de barques del parc de Rocky Point”.

“Va prendre la decisió en un segon de la seva vida, i aquest segon li va canviar l’existència per sempre més”.

“Com es decideix una vida. Com s’acaba una vida.
Bona sort, mala sort. És pur atzar.”

“... perquè el cor humà desitja que el distreguin i el confonguin. La veritat només és una atracció, i no sempre la més forta”.

Haurien de fer una pel·lícula d’aquest llibre. Una de bona per guanyar oscars o una de dolenta per entretenir-nos les tardes de diumenge mirant la tele. Acostumada com estic a les formes de pensar nord americanes en els mitjans audiovisuals, segurament li perdonaria més fàcilment el seu fals desenllaç d’ull per ull i dent per dent i m’ empassaria sense més que la nostra vida l’escapça el crim i la reconstrueix la justícia, vingui d’on vingui. Però a un llibre, no li puc pas deixar passar. Malgrat que es llegeix com un sospir i que la primera frase colpeix com poques.

divendres, 1 de gener de 2010

Nadal a Roma

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part:
La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part:
Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona)


Jo mateixa li vaig donar la idea, sense adonar-me’n. Estàvem a Roma el dia de Nadal. Portàvem varis dies a la ciutat, gaudint de les seves meravelles, de l’alegria vital dels seus habitants, el caos del seu tràfic i l’elegant decoració nadalenca. Em vaig posar tendra i li vaig dir:


- Creus que avui també ho haurem de fer?

- El què?- Va preguntar ell, despistat.

- Ja ho saps... matar.

Es va posar en guàrdia, com si hagués tocat un tema prohibit.

-I per què no?- va respondre lleugerament agressiu.

-Doncs perquè és Nadal.

-I què? Creus a que ens afecta? No siguis bleda.

Vam quedar-nos silenciosos, fins que jo hi vaig tornar.

-Potser avui hauríem de fer alguna cosa diferent.

-Vols deixar-ho estar d’una vegada.

-Escolta’m un moment, estava pensant que avui, enlloc de matar dos pobres innocents, podríem buscar algú que s’ho mereixés. Saps que vull dir? Així podríem contribuir una mica a fer el món millor.

- I què faràs? Aniràs a la policia i els demanaràs l’adreça d’un psicòpata? No diguis tonteries.

I així va acabar aquella conversa. Però, potser dolguda per com m’havia parlat, una idea es va disparar dins meu. Ni falta que em feia anar a la policia a demanar-los on trobar un assassí: en tenia un al costat.

No se’m va passar pel cap, que ell podia estar pensant el mateix.
-------------------------------------------------------------------------------------------------


Sabia que el meu gran èxit literari, el definitiu, el que em posaria el meu nom entre els grans, al costat de Tolstoi, Shakespeare, Garcia Marquez i tants d’altres, seria pòstum. Ja portava mesos treballant en les meves memòries, menys extenses que les d’en Pujol, però molt més intenses. Només es podrien publicar un cop jo no hi fos, d’altra manera la meva llibertat i potser també la meva vida correrien perill. Quan la vaig conèixer a ella, el meu alter ego, la meva ànima bessona, companya de tribulacions i de pacte inconfessable, de maledicció i benaurança al mateix temps, el primer pensament que em va venir al cap, va ser quina gran secundària seria per la meva novel·la autobiogràfica.

No vaig pensar en matar-la, fins aquell dia a Roma. Era Nadal i es va posar cursi. Volia convertir el nostre pacte pel qual estàvem obligats a servir a la mort cada nit, en una espècie de mala còpia de Dexter. No li podia pas consentir una cosa de tan mal gust. De sobte, com una premonició vaig veure clar quin havia de ser el final del seu personatge: l’havia de matar. Per gelosia, per enveja, per venjança, perquè n’estava fart, per fer un favor al món, perquè cada dia morís algú menys o visqués algú més. Ja acabaria de perfilar els motius més endavant i si calia, després em podria prendre alguna llibertat literària, que tampoc cal que unes memòries siguin fil per randa fidels a la realitat, no siguem estrets de mires. El cas és que quan més aviat me’n desfés millor.

No vaig caure en que ella podria tenir la mateixa idea. Els escriptors no acostumem a considerar la possibilitat de que els nostres personatges pensin pel seu compte.