dimarts, 28 de desembre de 2010

Un matí de feina

Entre abrets amb boles a l’entrada de les botigues, Papa Noels penjats als balcons, que no se sap si pujen, baixen o es suiciden, llums de Nadal esperpèntiques com cada any, camino cap a casa uns clients. Quan hi arribo miro l’hora en el mòbil i neguitosa em resisteixo a tocar al timbre. Dono un parell de voltes per la petita plaça, miro l’aparador d’una botiga de Movistar. Torno a consultar el rellotge i finalment em decideixo a pujar al pis. M’obre la porta l’Arnau i amb un somriure més voluntariós que espontani, em diu que passi, que la notària ja està llegint l’escriptura. La germana de l’Arnau, que és un parell d’anys més gran que jo i la recordo de quan totes dues estudiàvem als escolapis, s’aixeca per deixar-me seure en una butaca petita. La notària està asseguda al meu costat i llegeix impertorbable, paraules sèries, castellanes i pomposes que sonen més estranyes que mai en aquest petit menjador decorat a l’estil de fa quaranta anys. La senyora que ha de firmar l’herència del seu difunt marit, no sembla escoltar-la. Té un aire absent i un aspecte ridícul embotida en roba de dormir, una bata d’un blau estrident i unes sabatilles fúcsies. Quan la notària acaba de llegir, la vídua malalta col•loca els papers sobre un llibre d’Astérix que té a la falda i signa amb indiferència. La notària marxa i jo em quedo uns minuts que dedico a explicar-los quin són els passos que seguirem per tramitar l’herència. L’Arnau i la seva germana posen interès i fan preguntes. La seva mare, calla. Piquen a la porta i apareixen els fills de l’Arnau, els néts de la senyora malalta, acompanyats d’una dona de mitjana edat que no conec. Parlo encara breument amb l’Arnau i m’aixeco per acomiadar-me. La seva germana que acaba de tornar a entrar a l’habitació, s’eixuga les llàgrimes. Educada li dono la mà a la senyora vídua i li dic:

-Adéu i encantada de conèixer-la.

Sóc conscient que és una manera de parlar perquè ens haurem creuat pel carrer un milió de vegades i la veritat, no estic pas “encantada” d’haver-la conegut. De fet el que m’agradaria és preguntar-li: “És difícil morir-se?”. Però no ho faig, òbviament. Sé del cert que no me la tornaré a creuar pel carrer. Potser aniré al seu funeral, no n’estic segura, ens hem conegut molt tard.

Surto de la casa contenta de no haver-m’hi estat gaire estona. Fora, al carrer, encara és Nadal.

3 comentaris:

  1. Quantes histories es deuen amagar darrere d'aquestes formalitats pomposes....? quants drames? quantes comèdies?

    ResponElimina
  2. És un contrast molt fort entre el que vius a casa d'aquesta gent i la ciutat que t'espera fora.

    ResponElimina
  3. Elfreelang, si per les notaries passen moltes situacions curioses, t'asseguro que els despatxos dels advocats són un aténtic teatre de la vida.

    Kweilan, el contrast és entre la realitat i la farsa del Nadal.

    ResponElimina