dissabte, 1 de gener de 2011

Qué pena de vida o queixar-se és alemany

Estem a les dates de fer recompte de l’any passat i próposits pel próxim. Ara ja fa dos anys que vaig començar aquest blog i puc constatar que el 2010 he escrit molt menys que el primer any. És degut, suposo, en bona part, a cirmcumstàncies personals que fan que disposi de menys temps per escriure o potser, més sincerament, que fan que no vulgui dedicar-hi tanta energia. Per altra banda, ja fa un temps que em pregunto si els temes s’estan esgotant. Per exemple, ja vaig escriure sobre el Nadal i els sopars d'empresa al 2008 i al 2009, l'amor i sobretot el desamor ja no lluiexen tan atractrius com abans, la mort ha estat un tema recurrent fins al punt que ja cansa, les sessions de teràpia de grup ja no es poden exprimir més. I així amb tantes altres coses. No viatjo cada setmana, no tinc una vida plena d’emocions, ni conec gent nova i interessant cada dia.

Fa un parell de setmanes vaig conèixer el cosí de l’Òliba que és periodista i ha escrit un llibre sobre un viatge per l’Amazones. Va viure cinc anys a Brasil i després de dos anys a Madrid, ara se n’hi torna a anar. Allà farà de reporter per alguns diaris, en especial per les seves revistes dominicals i també escriurà articles per a una coneguda publicació de viatges. Malgrat que s’establirà a Sao Paulo, viatjarà sovint per el centre i el sud d’Amèrica. Li encarregaran reportatges sobre temes d’actualitat o per aprofundir en qüestions d’aquelles que habitualment passen d’esquitllentes per les notícies. Podrà entrevistar artistes i polítics, anònims lluitadors pels drets humans i foscos guerrillers, víctimes i traficants, apassionats defensors dels medi ambient i freds caps d’empreses. I clar, no s’haurà de preocupar per la manca de temes sobre els quals escriure. Quan vulgui publicar un altre llibre, el seu problema serà escollir alguna de les vivències que més l’han emocionat o marcat, triar-ne una d’entre tantes experiències extraordinàries. Ben bé el pol oposat del meu.

Em puc consolar pensant que jo no sóc periodista i que tinc la sort que a mi la realitat no em limita, però ara mateix em sembla un tros de fusta molt petit per la tempesta que m'agita.


M’hauré de conformar amb seguir intentant treure-li suc a les sessions de teràpia, els clients en situacions complicades, els matalassos que cauen al mig de l’autopista (aquest post encara està per escriure) i altres petites minúcies. Mare de Déu, que dolenta és l'enveja!




PD. Per cert, el títol fa referència a que els alemanys diuen de si mateixos que són un país de queixiques. Qui ho havia de dir que un dia escriuria que em sento alemanya.

4 comentaris:

  1. Sempre se li pot treure punta a tot, les anomenades coses no importants potser ho són i molt per qui escriu o per qui llegeix...cada dia és una petita aventura...jo no em canviaria pas pel periodista, viatjar m'estressa ...sense anar lluny passejant per les rambles de bcn pots viure una estirada de bossa o la cursa d'un turista alemany o italià darrere d'un carterista....No està gens malament sentir-se alemanya! almenys queixiques o no estan millor que aquí ....bon any coses2!

    ResponElimina
  2. Elfreelang, doncs hauré d'anar més sovint a les Rambles! La veritat és que jo quan viatjo trobo a faltar tornar a casa meva als vespres. Bon any, per tu també!

    ResponElimina
  3. Bon any! No et deixis impressionar. No cal buscar aventures lluny. L'aventura som nosaltres. Molta felicitat per aquest any que comença.

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Marta, intentaré buscar aventures fetes a casa :))

    ResponElimina