dissabte, 13 de novembre de 2010

Un dia

En un dia qualsevol passen moltes coses. Per exemple, que arribo tard a la feina i ja ningú no se n'estranya perquè el meu problema amb els llençols ja és de domini públic. També és força normal que jo hi arribi de bon humor, disposada a tenir un bon dia, i en un no res tot s'acabi esguerrant (de tant en tant és a la inversa, per sort).

En un dia d'aquests, encara estic alegre, quan de tornada del registre a fer paperassa, em trobo una clienta que fa molt que no veig. Una senyora francesa, homófoba, racista i antisemita. Em sembla que no em deixo res. Ah sí, vota en Le Pen. Ella de sempre ha sentit un gran apreci per mi que jo no li corresponc. Però, misteris de la ment, m'alegro de veure-la (tots els que es van alegrar de la visita del Papa, queden desautoritzats per criticar-me). A les preguntes protocolàries de com està de salut i si tothom a la familia segueix bé, em respon:

-Sí, sí, todos muy bien- i de sobte es recoda d'una cosa i afageix -Bueno, mi nuera se quedó dormida al volante y chocó contra un camión. Fue un choque tan brutal que no quedó nada del cuerpo.

Fantàstic, sort que tot anava bé, que si no...

Continuem amb el meu dia anodí i de retorn a la feina, una trucada d'un client em fa primer, preocupar-me, després atabalar-me i finalment acabo emprenyada. Tot aquest procés dura unes quantes hores. Jo sóc així, emocionalment tortuguil.

Amb un estat d'ànim una mica estrany, a la tarda marxo cap a la ciutat a veure l'Òliba. Me la trobo prenent un cervesa a casa del veí i em sumo a la petita reunió. Truquen el timbre i apareix el nou company de pis del veí, que ve a recollir les claus per poder-se instal·lar l'endemà. És anglès, alt, moreno, tirant a guapot i força jove. Està a Barcelona fent un màster de no sé què de filologia anglesa (que deu ser l'equivalent a anar a Estambul a fer un màster de castellà? bé, segur que li és molt profitos). Va vestit amb elagància (els anglesos han superat per fi el tòpic de tenir mal gust), modern i sobri al mateix temps. Penso que sembla una mica fora de lloc a Gràcia. Se'l veuria més ubicat al Born, a Ciutat Vella o fins i tot a la insípida Eixample. Bé, jo i el meu descapotable també cantem una mica en el barri dels estudiants i dels okupes, així que millor no dic res més.

La conversa es centra en el tema de les llengues i el noi ens explica que ell ha après castellà gràcies a les baralles a crits que tenia amb una novia italiana i tots els altres ens quedem una mica parats. Us imagineu apendre castellà amb la Raffaella Carrà?

En fi, que seguim la llista de despropòsits i el noi ens informa que la paraula catalana eines, en anglés vol dir forat del cul. Ai, xicot ara sí que l'has cagada pel teu eines, perquè com tornis a sortir en aquest blog ja tens nom. Benvingut Mr. Eines.

I així acaba el relat d'un dia qualsevol.

11 comentaris:

  1. Sisplau!: d'aquest, blog, fes-ne un "Estimat diari, avui...". A mi, com a mínim, m'alegraries (una mica més) els matins!

    ResponElimina
  2. Marlene, m'alegro molt de que passis per aquí! Doncs, pensaré seriosament en la teva petició perquè treure-li punta als dies anodins a mi també em fa sentir alegre :)

    ResponElimina
  3. Jo no arribo tard a la feina, però "no por mucho madrugar amanece más temprano": a vegades arribo massa d'hora i tot i això no m'estalvia maldecaps. La feina és feina.

    ResponElimina
  4. La feina és feina, però fa temps que tinc la impressió que les persones ja no som persones sinó màquines d'exigir. Crec que arribar tard és la meva forma de rebel·lar-me.

    ResponElimina
  5. M'ha agradat molt la manera d'escriure i explicar el teu dia! no sé si fer una tesi sobre la psicopatologia de la senyora que a sobre vota a Le pen o quedar-me amb Mr forat del dallonsis...m'agradaria sentir com deu parlar el castellà, ben mirat m'agradaria saber parlar hongarès....aniré a veure què tal a la universitat de Pequin ....

    ResponElimina
  6. Així que la que anava a tota hòstia amb el descapotable per Gran de Gràcia, eres tu? ÔÔ

    Segueixo dient que m'encanta com escrius i no em faria pas res llegir-te més sovint! :)
    Una abraçada!

    ResponElimina
  7. Elfreelang,(com em costa acostumar-me al teu nom nou!) t'hauràs de buscar un nòvio japonès amb qui barallar-te per apendre xinès i poder anar a Pekin a estudiar hungarès !!

    Ai, Fanal, jo era la que els cotxes pitaven perquè no aconseguia aparcar a un lloc reservat per minusvàlids!
    Faré el que pugui per escriure més sovint, ho prometo :))

    ResponElimina
  8. Aquest dia teu ha estat superentretingut de llegir.

    ResponElimina
  9. "Jo sóc així, emocionalment tortuguil", "tortuguil"? M'agrada!

    Amb la senyora francesa he flipat, molt apreci a la nora no és que tingués, no?

    Rebel·lar-se o morir!

    ResponElimina
  10. De fet, la senyor francesa va dir literalment que ho sentia pel seu fill i néts, deixant entendre que a ella li havia relliscat força.
    Se li ha de reconeixer almenys la sinceritat.
    Gràcies!

    ResponElimina