dissabte, 27 de novembre de 2010

Quanta, quanta literatura



Fa cosa de dues setmanes, vaig entrar en una llibreria per passar l’estona. El primer llibre que em va cridar l’atenció va ser La habitación de Emma Donoghue, publicada per Alfaguara. Vaig donar un cop d’ull a la contraportada i a la biografia de l’autora: irlandesa, resident a Canada, guanyadora d’un premi i poca cosa més. No vaig veure enlloc la paraula lesbiana, ni feminista, ni esmentaven els llibres que li ha publicat Egales. Tot ha de ser políticament correcte, perquè una massa de lectors desinformats consumeixin aquest llibre, intueixo, sense contingut homosexual. Em vaig apartar del taulell amb un regust amarg.

Una mica més enllà, en una altra taula, vaig veure Fi de David Monteagudo, traduït al català per no sé qui. Cal traduir al català un llibre originalment escrit en castellà? Ho han fet pensant en els lectors de la Catalunya Nord o els de l'Alguer?

Vaig sortir de la llibreria com si ho fes d’un temple profanat.

Vaig anar a la biblioteca a buscar un llibre d’en Puigpelat, que al final he acabat trobant en una botiga de segona mà d’una curiosa fundació a Gracia. El llibre em va sortir baratíssim. Ara falta llegir-me’l. Però jo estava en la meva visita a la biblioteca, d’on vaig sortir amb un llibre d’en Pessoa El banquer anarquista, que no m’ha interessat gaire i una gruixuda novel·la del escriptor turc Orhan Pamuk titulada Nieve. Per cert, ja li han donat al nobel a aquest home? (ara em podeu dir retreure el comentar sobre els lectors desinformats).

Tampoc és que calgui, vull dir que no ho sé. Jo estic absorta pel llibre i llegeixo aplicada pàgina rere pàgina intentant treure l’entrellat de tant personatge i tants punts de vista diferents. Però potser cal ser turca per comprendre certes coses, com ara que en una ciutat perduda d’Anatòlia les joves es suïcidin perquè no poden estudiar amb un mocador al cap, que un actor de teatre i uns quants militars organitzin un cop militar per impedir una victòria dels islamistes i per perseguir els nacionalistes kurds, que uns i altres matin i torturin a tort i a dret, mentre tot el país, inclosos tots els habitants de la ciutat, ploren emocionats cada tarda amb la telenovel·la mexicana Mariana i mentre el protagonista del llibre escriu poemes i sedueix l’amor de la seva joventut. A vegades voldria cridar-li a l'autor, sisplau diguem qui són els bons i qui els dolents, perquè jo ja no puc més. Però malgrat tot, continuo llegint.

El poeta Ka, protagonista:

La soledad es un problema de orgullo; uno se sumerge vanidosamente en su propio olor. El problema del verdadero poeta es siempre el mismo. Si es feliz durante mucho tiempo se vuelve vulgar. Si es infeliz durante mucho tiempo es incapaz de encontrar en si mismo la fuerza que mantiene viva la poesía… La felicidad y la verdadera poesía solo cohabitan durante un breve plazo. Un tiempo después, o la felicidad vulgariza al poeta y la poesía, o la auténtica poesía imposibilita la felicidad.

Fazil, jove islamista:

-Somos pobres e insignificantes-dijo Fazil con una extraña cólera- Nuestras miserables vidas no ocupan el menor lugar en la historia del mundo. Al final todos los que vivimos en esta pobre ciudad de Kars acabáremos muriéndonos y despareciendo. Nadie nos recordara, a nadie le importaremos. Seguiremos siendo gente insignificante que se asfixia en sus pequeñas y estúpidas peleas tirándose al cuello unos de otros por qué deben llevar las mujeres en la cabeza. Todos se olvidarán de nosotros. Y cuando me doy cuenta de cómo vamos a pasar por este mundo sin dejar huella después de haber llevado unas vidas estúpidas, comprendo con rabia que en la vida lo único que queda es el amor.

Terrorista islàmic al Director de l’Escola de Magisteri que prohibeix el vel islàmic:

Entonces responde a mi pregunta: ¿de qué le va a servir a este país que las jóvenes se descubran la cabeza? Dime una razón que te creas de verdad, que puedas admitir en conciencia, dime por ejemplo, que si se descubren, entonces los europeos las tratarán más como a personas.

Resposta del Director:

Yo también tengo una hija y lleva la cabeza descubierta (…) Me dice “Papá, yo no me atrevería a ir descubierta a una clase en las que todas se cubren, me pondría un pañuelo aunque no quisiera”.

El terrorista li dispara.

Jove nacionalista kurd:

-Lo que voy a decir es muy simple- dijo el apasionado joven- Que lo escriba el periódico de Frankfurt: ¡No somos tontos!¡Sólo somos pobres! Tenemos derecho a que se distingan las dos cosas.

El narrador:

¿Qué es lo que diferencia el amor de la agonía de la espera?

Això és literatura i els seus reptes.

4 comentaris:

  1. Això mateix dic quanta quanta literatura i que segueixi...posant-nos reptes....magnific post! per cer a mi el banquer anarquista em va agradar ves a saber si té a veure amb la crisi !

    ResponElimina
  2. Elfreelang, gràcies per comentar el post. A mi em sembla que m'ha quedat una mica espes, però agraeixo els teus elogis.
    Es cert que amb la crisi tornen algunes lectures, es veu que ara Marx ven més que mai!

    ResponElimina
  3. Excel.lent apunt que ens fa reflexionar. El de Nieve el vaig llegir precisament perquè li havien donat el Nobel i em va agradar però reconec que hi ha moments que costa posar-te en la pell dels personatges.

    ResponElimina
  4. Gràcies Kweilan, sobretot per aclarir-me això del Nobel :)

    ResponElimina