diumenge, 31 d’octubre de 2010

Terror sorpresa


T’endinses en un local fosc quan de sobte s’encenen els llums i una quarantena llarga de persones criden:

-Sorpresa!

I, aleshores, només veus cossos, pantalons, faldilles, camises i jerseis, però no cares. Quan intentes acomodar els ulls a la llum, enfocar i asserenar-te, t’adones que tots els presents tenen el teu rostre. Al teu voltant, el teu propi somriure congelat t’envolta, els teus ulls burletes et miren des de tots els racons del bar.

No, no és un malson. És una festa sorpresa, en la que algú ha tingut la brillant idea, de donar-los a tots els convidats, caretes d’una foto teva.

Aquest post està basat en fets reals.

Aquest terrorífic succés va tenir lloc ahir a la nit. La receptora de la sorpresa era una amiga en el seu quaranta aniversari. Jo estava amagada darrera d’una de les caretes, sentint-me força incòmoda. Uns minuts abans de l’entrada de l’homenatjada, l’Òliba i jo ens havíem mirat als ulls, per fer-nos la tendra promesa de que a la nostra futura vida juntes nos faríem mai una cosa semblant.

Però, suposo que tot és qüestió de gustos, perquè la noia de l’aniversari, en contra dels meus pronòstics, no va caure a terra fulminada per un atac de cor a causa del pànic, sinó que va riure feliç i una mica emocionada i va anar traient les caretes als presents, per a donar-nos les gràcies.

Aleshores, va ser quan la festa va deixar de ser una pel·lícula de terror per convertir-se en un thriller titulat “Qui no vol disparar a la pianista?” i és que una amiga sacrificada va posar-se davant del teclat per regalar-nos un seguit de cançons infantils a ritme de marxa fúnebre. Un amic va afirmar que acabar amb la pianista seria un acte heroic i en defensa de la humanitat.

Quan per fi l’aplicada destrossa melodies va decidir abandonar la seva vocació musical per dedicar-se a la barra lliure de vi i a la difícil persecució d’algun tros de pernil, i semblava que la calma havia arribat a la festa, sense previ avís, els organitzadors de l’event van decidir transformar-lo en un comiat de soltera. Van muntar una espècie de concurs dalt d’un escenari i van obligar a la pobra noia dels quaranta tacos a guanyar-se els regals a base d’imitar personatges. Com que tots els imitats eren o bé futbolistes o conegudes personalitats del poble, jo no vaig entendre un borrall del què passava, tret que tot plegat era una pantomima força ridícula. Finalment li van entregar el regal consistent en els diners per fer un viatge a Londres i en aquell moment es va sentir un crit:

-Que las pelas son para el viaje, no para que te operes las tetas!

Ai, que tendres i boniques són les festes sorpresa... I això devien pensar els organitzadors que, impertorbables, van continuar amb el seu guió i ens van obsequiar amb un muntatge en vídeo de fotos divertides de la noia, des de la infantesa, passant per l'adolescència fins l'actualitat. Algunes estava ella sola, altres en grup i unes poques amb el seu nóvio. Mentre uns quants ulls s’omplien de llàgrimes, jo, sempre crítica, pensava que era una mica trampós que no hi hagués cap instantània dels molts anys passats amb dues parelles anteriors. En acabar el vídeo, una amiga es va acostar a la meva germana, que també acaba de fer-ne quaranta, i li va dir innocent:

-Ostres, sorties a moltes de les fotos!

-Sí i ara a qui em digui que estic igual, li clavo una hòstia- li va respondre amb mal humor la meva germana.

Amb una família així, no em cal patir perquè m’organitzin un sarau com aquest, vaig pensar alleujada, està clar que compartim certs valors. I amb aquesta certesa tranquil·litzadora vaig decidir recollir l’Òliba de sota la taula on dormia la mona, encara amb un porro penjant-li dels llavis, per pirar-nos cap a casa.

5 comentaris:

  1. Els teus pensaments i els meus s'haguessin assemblat una barbaritat. Jo crec que directament hagués passat de la festeta.
    La sort és que tornar a casa després d'una nit com aquesta és un gran i gran plaer! :)

    ResponElimina
  2. A mi sempre m'han causat un terror inexplicable aquestes fetes sorpresa! no m'imagino pas girar-me i veure tot de caretes amb la meva imatge....crec que m'haurien d'internar! Molt bona narració amb ironia de la bona!

    ResponElimina
  3. Jajajaja a mi també m'ho van fer, posar-se caretes de mi però vaig riure molt. A més anven embolicats amb un llençol i havia d'endevinar qui eren. Però després tot va transcórrer amb normalitat...la resta de fets terrorífics se'ls van estalviar.
    (ai, no entenc per què no em deixa firmar amb el meu nom...)

    ResponElimina
  4. Marta, terrorífic però que molt terrorífic :)

    Filadora, m'alegra saber que no sóc l'única que no gaudeix de les festes sorpresa.

    Elfreelang, m'agrada el canvi de nom! Jo tampoc m'ho podia imaginar fins dissabte passat. Brrrr quin yuyu.

    S.N. de fet a la noia de l'aniversari tot plegat també li va agradar molt. Cada persona som diferents!

    ResponElimina