dijous, 7 d’octubre de 2010

L'home que no riu

Vet aquí un home que va deixar de riure. No recorda el dia que això va passar, ni en sap la causa. Cap malaltia incurable ha marcat la seva vida, cap tragèdia li ha arrabassat la seva familia (al contrari la seva dona i filla segueixen sanes i estalvies), el banc no li ha embargat la casa, ni l'actual crisis l'ha deixat a l'atur. L'infortuni i la desgràcia no s'han acarnissat amb ell. A la seva vida tot és normal, anar fent com tothom, només que ell no esclata mai a riure. A vegades a la seva cara es pot dibuixar un somriure, però res no li fa prou gràcia, ni acudits, ni bromes, ni comèdies, ni el Polònia, com per obrir la boca i deixar anar una rialla. Ja no recorda ni com es fa ni què es sent. No està deprimit, ni amargat, ni té malt geni. Simplement, no riu. Passa la vida com tots nosaltres. Va a la feina, menja i dorm, besa la seva esposa, abraça la seva filla, toca la guitarra i de tant en tant, sospira. Quasi ningú s'ha adonat de la seva incapacitat. Alguns el qualifiquen de "seriot", altres el troben avorrit, i algun amic comenta que "ha canviat", però la majoria el veuen ben normal. Al cap i a la fi, només els beneits riuen a tota hora.

9 comentaris:

  1. Un text que fa reflexionar. De vegades no sabem valorar el que tenim.

    ResponElimina
  2. Jo crec que si me n'adonaria; de fet, sovint me n'adono de les persones que riuen poc.
    No sempre ric, però procuro riure tant com puc (clar que no sempre és fàcil). Però el riure és guaridor com una de les millors medecines o pocions màgiques.

    Vols dir que el propòsit d'aquest home és "no arrugar-se"?
    Vaig tenir, no fa masa anys, una companya de feina, que podria ajustar-se a aquesta descripció. Era de la meva edat i no passava mai de l'esbossar un somriure. Jo feia conya i deia que no m'estranyava gens que no tingués ni una punyetera arruga (i no havia passat pel quiròfan). Riure com un beneit i a cor que vols, té les seves conseqüències! Així estic d'arrugadeta... :)

    Com sempre, un text fantàstic!

    ResponElimina
  3. Gran tragèdia no poder riure ...que res et faci gràcia....impactant escrit!

    ResponElimina
  4. Jo ric molt però en alguns moments i sobretot, en companyia d'alguna gent (a qui podria qualificar de poc espontànies, potser) em sento com l'home del text: no em fan prou gràcia, simplement i em treuen les ganes de riure. No m'encomanen quan expliquen alguna cosa suposadament "graciosa".
    I mira que ric i ric amb el Polònia i l'APM?, eh?

    ResponElimina
  5. Beneits els beneits que riuen a tota hora. Molts voldriem riure més del que riem cada dia.

    ResponElimina
  6. Sí Kweilan, no saber ser feliços amb tot el que tenim és desgraciadament un fet cotidià.

    Fanal Blau, no hi havia pensat en aquesta possibiliatat de no voler arrugar-se. De fet ho trobo una idea genial, vull dir per un relat, que a mi m'és ben igual arrugar-me si és de tant riure :)

    Elvira, fixat en la cara que fan la gent al metro i veuràs que tot plegat la gran tragèdia de la nostra societat "moderna" és que riem molt poc.

    S.N. tots som a vegades l'home del text, ara bé ser-ho sempre és terrible. Gràcies i riu de gust.

    Anònim, doncs sí, quan més beneit millor!

    ResponElimina
  7. Pedrolo deia a "Balanç fins la matinada" que riure no és sinònim d'alegria, no és precisament el mateix. I Baudelaire no ho considerava de savis. Si aquest senyor no pot riure però és feliç, millor per ell.

    ResponElimina
  8. Helena, vols dir que és possible?
    Gràcies pel comentari

    ResponElimina
  9. N'hi ha que riuen molt i no són gens feliços, és com pretendre de ser feliç perquè vas borratxo. No és el mateix.

    ResponElimina