diumenge, 26 de setembre de 2010

¡Que nos pilla el Toro!

Ahir vam veure ¡Que nos pilla el toro! al petit i acollidor teatre-cafè Llantiol (les entrades surten per un mòdic preu de sis euros a atrapalo). Confesso que hi vam anar pel senzill motiu que una de les actrius és amiga de l'Òliba. Ara ja sabeu quines motivacions personals em porten a fer-li publicitat, tot i que podeu confiar en la meva integritat: si no m'haguès agradat no el recomanaria, i per altra banda, la veritat és que a l'amiga en qüestió només la conec de saludar-la un dia al bar on treballa. Sí, en realitat, ella és cambrera i en el seu temps lliure fa teatre... o potser és a l'inrevés... en fi que té dues feines.

De l'espectacle em va flipar que és tot aboslutament improvisat. Sobre una espècie de joc en que algú del públic escull una tarjeta que dóna als actors un escenari o un tema (per exemple, parc infantil) i el presentador demana al col·laborador del públic que digui una frase que d'alguna manera s'ha d'incorporar a l'obra (jo després d'uns segons eterns absolutament en blanc i amb una vintena llarga de parells d'ulls clavats en mi, vaig aconseguir murmurar "se acaba el tiempo"). Amb aquestes condicions els actors respresenten un breu esquetx. Sense temps per pensar, discutir, valorar ni acordar un argument i uns personatges. I tot i així els sortia tan bé, tan rodó i tan divertit que jo, fins al moment que em va tocar a mi, em creia que entre el públic hi havia uns quants infiltrats conxavats amb la companyia de teatre per pendre'ns el pél a la resta.



Fins aquí he complert amb el meu autoimposat paper de bona amiga d'amiga amb pretensions a convertir el blog en una revolucionària nova guia del ocio. I ara el motiu ocult, aquell que corre per l'inconscient i que quan treu el caparró fora, se l'ha d'agafar pels cabells i estirar-lo amb tota la mala llet. I és que em va quedar un estrany regust al sortir del teatre perquè una pregunta insidiosa em rondava pel cap: seria jo capaç de fer una cosa semblant? La resposta evident és no. Un no de dimensions col·losals. Perquè sóc una persona poc espontànea, amb molt sentit del rídicul i si em va costar dir una frase davant de tanta gent observant-me i esperant, imagineu-vos crear del no-res tota una obra de teatre.

El curiós és que no em treu el son no ser capaç de pujar una muntanya o de baixar un barranc, o no tenir ni idea de com es canvia la roda del cotxe, per exemple, però això de no poder improvisar una història i fer riure una mica al públic, em va posar de mal humor. Quina falta d'imaginació! Quina manca de gràcia, de salero, de creativitat...I així unes quantes idees d'aquestes súbtils que sembla que quasi no les hagi pensat, però sí, sí que ho he fet i allà estan, les cabrones, matxacant l'autoestima.


De moment, em puc consolar pensant que a l'hora d'improvisar paranoies sóc única.

6 comentaris:

  1. no sé si creure'm això que no saps improvisar... en tot cas el que si saps és fer riure i trobar la punta als contes que ens expliques (i no ho dic pels ganivets...)
    :-)

    ResponElimina
  2. Si tinc gent al voltant mirant-me, creu-me que em bloquejo. Gràcies pel suport :) Un petó

    ResponElimina
  3. No creguis només veient el que escrius i com ho fas ...jo crec que si ets ben capaç d'improvisar-de vegades tenim cops amagats tant amagats que ni els sabem-...si et serveix de consol et diré que durant molts anys jo era hiper tímida i el fet d'haver de parlar en públic m'aterria...ara amb els anys m'he desfet o he aprés a dissimular molt bé la meva timidesa ...cada vegada tinc menys sentit del ridícul i què vols que et digui ara m'ho passo millor...el quid està en imaginar-te que la gent que et mira no hi és....bé hi ha moltes tècniques...felicitats per l'apunt!

    ResponElimina
  4. Bueno, tampoc no ho has provat. Segur que hi ha un munt de coses que ara fas que en algun moment de la teva vida pensaves que era impossible que les fessis. A que sí?

    ResponElimina
  5. A mi m'agraden els teus contes i la teua capacitat d'imaginar.

    ResponElimina
  6. Elvira, jo també he perdut timidesa i sentit del rídicul i s'està millor així, és veritat, però encara me'n queda per donar i per vendre :) Gràcies

    SN, bé tampoc he provat a baixar per un barranc... Però sí hi ha coses impensables fa un temps que ara faig, així que no se sap mai. Gràcies pels ànims,

    Kweilan, moltes gràcies. (m'he comprat Olive Kitteridge, ja et diré si m'agrada)

    ResponElimina