diumenge, 19 de setembre de 2010

A la ciutat on ara t'estàs

Vaig veure a les notícies que feien una manifestació de zombies a la teva ciutat. Vull dir a la ciutat que ara t'estàs. Em van venir ganes d'escriure't un mail. Però no ho vaig fer. Una trobada de gent guarnits de morts vivents no em va semblar una excusa prou bona.

I l'altre dia em va tornar a passar. Estava veient un documental sobre una cantant punki assassinada quan em vaig adonar que tot havia passat a la ciutat on ara vius. Immediatament em va tornar a passar pel cap la idea d'enviar-te un missatge. Però què t'hauria dit? Que a la teva nova ciutat violen i maten jovenenetes amb una cresta al cap? Que tinguissis compte perquè vius en un lloc molt perillós? Però és que no sóc la teva mare i no et puc escriure cartes per recomanrt-te que no parlis amb estranys, ni preguntar-te si ja menges bé i acomidar-me amb el típic "abriga't molt". A més, per tranquil·litat teva, haig d'afegir que el crim es va cometre fa uns quants anys i que ja han atrapat a l'assassí.

Però tant se val el que jo t'escrigui perquè aquest no és el problema. De fet jo sóc capaç d'escriure sobre qualsevol cosa. La qüestió és què em respondries tu. I el teu email, que mai no hauràs de redactar, em temo, és tan previsible que em sento com si ja l'haguès llegit. Insbustancials informacions sobre l'encant de la ciutat, una breu ressenya dels llocs que has visitat, una aclaparadora aglomeració de paraules ben ordenades, formals i correctes, plenes d'entusiasme i optimisme prou mesurat, farcit amb cares rodonetes que somriuen, treuen la llengua, piquen l'ullet o es sorprenen. Tot plegat innecessari i absurd.

Perquè l'únic que jo desitjo és que no retornis. No vull rebre cap missatge, ni que el teu nom s'esmenti en converses alienes, ni que per un segon m'angoixi la possibilitat de creuar-me amb tu a la sortida del pàrking, a la cua del supermercat o a les escales del metro. Vull que et quedis en aquesta nova ciutat tan llunyana, impossible d'imaginar perquè no hi he estat mai, que hi fixis la teva residència definitiva, que hi facis el que et doni la gana, tot menys tornar.

I això que jo dic és ben possible, perquè com només és una necessitat meva, no em cal pas que la realitat em seguexi. En tinc prou en situar-te en aquesta ciutat inaccessible per sempre més dins el meu cap. I així si algun dia sento el teu nom o et trobo per casualitat, em serà ben igual, perquè només sentiré o veuré el fanstama corporal de la persona que jo vaig conèixer. Bones formes i paraules buides que relliscaran per sobre meu com gotes d'aigua apenes perceptibles. Mentrestant tu seguiràs habitant a la ciutat llunyana on ara t'estàs.


5 comentaris:

  1. Una bona manera d'oblidar... M'ha agradat!

    ResponElimina
  2. Ara sí que has tornat de debò ....un escrit rodó i molt significatiu tant si és pura literatura i la mínima comparació amb la realitat és pura coincidència ( dues vegades la paraula pura ai! redundant i amb tuf de moralina però no era sinònim de simple, mera...) vaja que com sempre se't felicita pel teu estil narratiu que atrapa! i al capdavall és una bona arma pensar la persona de la qual no volem sentir ni el nom en una ciutat molt llunyana...

    ResponElimina
  3. La distància de vegades és una putada però de vegades va bé...i sovint les dues coses alhora.

    ResponElimina
  4. Jo també et felicito per aquest relat punyent, però delicadament ben escrit, de la necessitat d'enterrar i foragitar records no plaents.

    Que tinguis una molt bona setmana a la ciutat on vius ara!

    ResponElimina
  5. Rita, ja et diré si dóna resultat..

    Elvira FR doncs aquesta vegada és "pura" realitat Gràcies

    S.N. quan et distancies d'algú, que això vagi acompanyat de distància geogràfica és una benedicció perquè tot es més fàcil

    Fanal Blau, gràcies, espero que tu també tinguis una bona setmana siguis on siguis.

    ResponElimina