divendres, 24 de setembre de 2010

Joe Black o la mort s'agafa vacances.

Veient l’altra dia la peli Joe Black a la tele, em va venir al cap la idea de que passaria si la Mort es declarés en vaga indefinida. Ja ho sé, ja ho sé, no és gaire original, de fet Saramago ja en va escriure un llibre sobre aquest tema. Però tot i així m’atreviré a escriure aquest post.

Seguint amb la peli, resulta que la Mort, un insípid Brad Pitt, decideix prendre un cos humà i agafar-se un merescut descans, després de tants segles o mil•lenis de feina impecable i implacable. I patatam, va el tio i s’enamora. I clar, ja sabeu que en aquest deliciós estat venen ganes de fer moltíssimes coses, però pencar no està entre elles. Així les vacances s’allarguen indefinidament.


Al cap d’uns dies comença a estendre’s l’alarma entre la policia i els funcionaris dels jutjats. El món segueix tan violent com sempre però de forma quasi miraculosa els apunyalats no la dinyen, els tirotejats sobreviuen o els que es tiren al tren acaben fets un nyap però vius contra tot pronòstic Els hospitals estan a petar. Els desnonats no expiren, els malats terminals allarguen la seva lenta agonia, les operacions més inversemblants són un èxit, les medicacions equivocades curen i, ai quin caos, no queden llits lliures. Els ferits s’amunteguen a les urgències i tant és que s’estiguin dos minuts esperant com dos dies, no n’hi ha ni un que estiri la pota. Mentrestant els familiars dels malats s’esperancen o es desesperen perquè el final anunciat no arriba.


A la Xina i als Estats Units estan tips d’intentar executar condemnats a mort sense èxit. Si es que l’hem electrocutat déu cops i el paio ja fa olor a cremat, però no hi ha manera que es mori!, s’exclamen els botxins. Els parents dels condemnats a mort de la Xina, ja pateixen per la factura, perquè enlloc de cobrar-los el preu d’una bala, els en faran pagar uns quants centenars a aquest pas. Al Cel, Déu ha encarregat un ERE per acomiadar el porter- Sant Pere- i uns quants àngels i és que la crisi és d’unes dimensions mai vistes. I a l’altre extrem, a l’Infern, Lucífer és queixa de que amb tan poc material inflamable se li estan apagant les flames.


El món sencer s’ha col•lapsat i, mentrestant, la Mort, tan odiada i denostada temps ençà, segueix de flirteig, aliena al caos que la seva nova situació està provocant. Així van passant, els dies, els mesos, fins i tot els anys. Sembla que els humans ja s’han acostumat a la nova situació. Han deixat estar el tema de les execucions, els caps de govern dels països més poderosos ja s’han reunit en secret i en públic per tractar el tema i han creat una nova institució mundial anomenada Comissió Mundial de la No-Mort, en la qual treballen uns quants enxufats que cobren sous multimilionaris i bàsicament no solucionen res.


Com a bolets han aparegut fundacions i associacions dedicades a crear cases d’acollida per als malferits i malalts que ja fa temps que s’haurien d’haver mort i han sorgit vàries plataformes reivindicatives del dret a no morir dignament. Una monja carmelita ha fet un vídeo a youtube acusant les empreses farmacèutiques de fer un complot contra la Mort, per condemnar-nos a tots a una vida malaltíssa i medicada infinita. Degut a l’augment vertiginós de la població la NASA està accelerant els seus esforços per trobar en algun punt de l’univers un nou planeta habitable. Les funeràries ja han fet totes fallida. En fi, que la vida continua, aquesta vegada literalment.


Però vet aquí, que la núvia de la Mort un bon dia se’n atipa. Mira noi, que estic farta d’aquesta cara de cadàver que fas i de que sempre vagis de negre i que, vaja, resumint, que n’he trobat un altre que em fa més el pes. I clar la Mort, com ens ha passat a tots, s’agafa un cabreig d’allò més terrible. I entre l’emprenyada i la depressió, decideix que no hi ha res a la vida (o la mort, en el seu cas), millor que una bona feina en la qual posar-hi totes les energies per intentar esborrar les ferides sagnants d’un cor maltractat. Amb empenta i mala llet, arrasa el planeta amb huracans, pluges torrencials, tsunamis, bombes terroristes, epidèmies, fam i guerra. I aquesta vegada les persones moren, però moren de veritat, expiren, estiren la pota, traspassen i la dinyen per tot arreu, per centenars i per milers, sense importar edat, ni sexe, riquesa o posició. La Mort arriba implacable per llevar-los la vida tant si els agrada com si no.


Vaja que tot torna a la normalitat.

3 comentaris:

  1. Si és que al final...les coses cauen pel seu propi pes...

    ResponElimina
  2. Bufa! totes les coses tenen la cara i la creu....un post de mort! que m'ha agradat i m'ha fet pensar....vaga indefinida potser no però si el senyor o senyora mort fes unes vacances curtes....?

    ResponElimina
  3. S.N. sí per algunes coses no cal capficar-se...

    Elvira FR, no sé si t'ha passat mai, però jo a vegades no tinc ni idea de per què escric sobre un determinat tema i no sobre un altre, així que no sé massa què respondre. No sé si el món seria millor si morís menys gent.Suposo que hi hauria menys dolor, tot i que no n'estic segura...

    ResponElimina