dimarts, 24 d’agost de 2010

El càmping quatre estrelles




Una parella de mossos d’esquadra es passegen pel càmping. Semblen més fora de lloc que nosaltres mateixes, així que me’ls miro amb curiositat. Acabem de tornar de la piscina. Allà tot estava tranquil. Els més menuts es banyaven a la piscina que no cobria i els adolescents feien tonteries a la gran. Nosaltres, com a quasi tot arreu d’aquell macro càmping quatre estrelles, estàvem una mica desplaçades. Dues dones que es fan petonets no tan discrets com les mirades que ens segueixen.

Faig càbales sobre què pot haver portat la policia a entrar en aquell campament d’harmonia familiar. Un accident, tal vegada. Algú que s’ha cremat amb el foc de gas. Però amb aquelles rulots enormes i super equipades, totes provistes de tendes adjacents que els fan de porxo, i alguns fins i tot amb neveres tan grans com la que tinc jo a casa, tot sembla tan ben organitzat que costa de creure que en aquí hi hagin accidents domèstics. Aquesta gent sembla haver fet això tota la vida. Si em diguessin que no tenen casa i que viuen tot l’any en aquest càmping, m’ho creuria.

Una baralla, potser? Impossible, aquí tothom actua com si es coneguessin de tota la vida. Saluden els seus veïns de parcel·la com si fossin vells amics. Ni idea del que es diuen, perquè la majoria són holandesos, però semblen formar part d’una comunitat pacífica i ben avinguda. Els nens corren amunt i avall amb les seves bicicletes, mentre les seves mares van a la perruqueria del càmping o a la bugaderia o a rentar els plats. Els adolescents s’ajunten amb colles, per anar a la platja (que és al final del càmping) a menjar pizzes que han comprat al restaurant. És un paradís d’harmonia, almenys aparentment.

La policia s’atura unes quantes parcel·les més enllà de la nostra. Un petit grup de gent s’arremolina al seu voltant. Parlen amb ells. Uns grups més petits miren i xiuxiuegen, una mica més apartats. Nosaltres ens en anem a cap a la petita plaça de davant del bar on hi ha muntat un escenari i fan un espectacle de màgia per entretenir la canalla. Comença a fer-se fosc i jo reprimeixo un badall. No tardem gaire en anar a dormir. No és pot dir que les nostres vacances hagin estat plenes de vida nocturna.

L’endemà al matí ens desperta d’hora la llum del sol, que es cola per l’entrada de la tenda que hem deixat oberta perquè entrés la fresca de la nit. No notem res estrany. Ens prenem un cafè al bar, visitem el bany i decidim anar a fer un vol per la platja. Sabem que caminant un parell de quilòmetres per la sorra podem arribar a la desembocadura del riu. Quan ens hi acostem, està ple de policia. Aquesta vegada en passa alguna de grossa, penso, en veure el desplegament. Ens atansem per fer-hi un cop d'ull. No podem veure res, però entre els curiosos hi ha gent ben informada. Ahir va desaparèixer una nena holandesa de dotze anys i avui han trobat el seu cadàver flotant al riu, ens explica una senyora que sembla estar-s’ho passant d’allò més bé.

Se’m posa la pell de gallina. Tornem cap al càmping i ara sí, que tot em sembla diferent. La gent parla en petits grups, els nens ja no corren pels llargs camins de terra, la gent camina amb el cap cot i la mirada baixa. Nosaltres vam arribar ahir, ningú ens coneix i estem en aquell lloc com un pop en un garatge. De sobte les mirades que ahir em semblaven mig curioses mig divertides, aquest matí se'm revelen receloses. Recordo la dita aquella de que tothom és jueu en algun lloc.

Recollim la nostra minúscula tenda i ens posem en marxa. A la sortida del càmping, de nou, la policia. No em sorprenc quan ens aturen. Em tremolen les cames, però almenys els mossos són d’aquí, com nosaltres. Ens pregunten quan vam arribar i cap a on anem. Ens demanen els DNIs. No, no vam sortir del càmping ahir al vespre, responem al seu interrogatori. Sí, viatgem soles. No, no coneixem ningú al càmping. La nostra parcel·la és la 14. Consulten un plànol. Esperem amb la respiració una mica agitada. Jo sé que estàvem a prop de la rulot de la nena desapareguda. Desapareguda. Aquesta no és la paraula. Em costa escriure les correctes: morta, assassinada.

Em pregunto si la vam veure quan encara era viva. Rossa i d'ulls blaus, segur. Prima, bonica i coqueta, imagino. Innocent. Vulnerable. Espero a veure si ens mostren una foto, però no ho fan. Potser no en tenen cap encara. Pregunten per les nostres professions i les nostres adreces. Ens demanen un número de telèfon mòbil i ens deixen marxar. Respiro alleujada, no sé ben bé per què. Estic delerosa per allunyar-me d’aquell lloc i al mateix temps, em costa posar-me en marxa. Em sento culpable, perquè des del mateix moment que vaig arribar al càmping paradisíac, vaig desitjar furtivament que alguna mà negra trenqués aquell miratge de perfecció.

Però com que no tinc poders malèvols m’he hagut de conformar amb fer-lo miques amb aquest relat inventat.

10 comentaris:

  1. Ja s'enyoraven les paraules esperant un relat teu! Com van les vacances? Bon relat com sempre! a més és molt versemblant per desgràcia...

    ResponElimina
  2. Doncs si, ja s'enyorava. Tot i l'atmòsfera dramàtica increscendo... el final... em fa somriure... ;-)

    ResponElimina
  3. Gràcies Elvira. Les vacances passen volant! Sort que al setembre en tornaré a tenir.

    Rita, aquesta era la idea, un bons sustu :))

    Calaix, jo també m'alegro de tornar-te a llegir :))

    ResponElimina
  4. Bon relat i quin descans que m'ha quedat al final.

    ResponElimina
  5. Coses...
    m'has tingut amb el cor ben encongit fins que he acabat de llegir...Convençuda que era una situació real, també em tremolaven les cames a mi i sense mossos.
    Me n'alegro que sigui ficció i no hagueu passat per aquest mal tràngol.
    Què es pot esperar de bo d'un càmping de quatre estrelles? :) Bufff...

    Un petó, noia!
    M'alegro que et quedin vacances!

    ResponElimina
  6. Kweilan, gràcies i per cert, el teu post del viatge a l'India m'ha encantat.

    Fanal, un petó per tu també. A veure si de les meves próximes vacances en surt un relat que no us faci patir tant :))

    ResponElimina
  7. Ostres!! tanta sort que és inventat. La història, desgraciadament, era del tot creïble.

    ResponElimina
  8. Vida, doncs sí, suposo que és creible. Una de les coses que em va sobtar de l'ambient del camping és que tothom semblava molt confiat, com si estiguessin en un oasis on no esdevenen coses dolentes... Gràcies pel comentari :)

    ResponElimina
  9. Molt bo, per un moment he pensat que era veritat, noia ets un crac escrivint. Continua amb les teves històries que són d'allò més distretes.

    ResponElimina