dimecres, 25 d’agost de 2010

Crítiques gastronòmiques: Espai Menorca

- Òliba, he pensat que podríem escriure un blog plegades...
- Ehhhh?!- cara d’incredulitat i estupor.
- Si mira, he pensat que podríem compartir un blog sobre alguna matèria que ens interessi a les dues...
- Sobre plantes! –exclama entusiasmada.
- Bé, jo més aviat pensava en pel·lícules, llibres, restaurants...
- Ahh... – fa un posat desil·lusionat- Doncs, no.
- Com?
- Que no.
- I si...
- Que no.
- Vale.

Pràctica que és una, vaig decidir començar el blog jo sola. Però quan m’hi anava a posar, em va fer pal tot això d’escollir una plantilla, omplir els links, etc, així que he pensat introduir-ho en aquest mateix blog.

Per començar descriure el meu perfil:

Hola, sóc Coses2, també coneguda com Empaná, Patosilla, Marmota i Osito de Goma. Sóc gèminis, mentre espero que els meus pares em confessin que sóc adoptada i que vaig néixer un 30 de febrer. Les meves aficions són per aquest ordre, dormir, escriure i llegir. M’agrada el cine i no massa el teatre. Passo dels concerts, massa gent. No sé si m’agrada cuinar i menjo com una llima. Sóc despistada i desordenada. El meu propòsit a la vida és arribar a caminar amb les espatlles rectes, la panxa encongida i el cap amunt... no sé si ho aconseguiré.

I ara comencem, primera crítica: Restaurant l’Espai Menorqui.

Preparant les nostres pròximes vacances a l’illa balear (que no hi anem per amor boig a Menorca, ni tant sols per efecte de l’anunci de l’ Estrella Damm, sinó per la pragmàtica raó que l’estada ens surt gratuïta) vam decidir sopar un dia en el citat restaurant per tal d’ambientar-nos.

La veritat que ambient, allò que es diu ambient, doncs poca cosa, perquè el restaurant estava més buit que l’illa del seu nom a l’hivern. La segona decepció va ser comprovar que el cambrer, un tio plasta, però que molt plasta, no tenia accent menorquí. Com que en els restaurants italians quan els cambrers tenen accent d’aquest país llatí, jo sempre sospito que són catalans a qui han donat un CD per aprendre a parlar amb accent italià, vaig atribuir la manca de parla menorquina en el local a dos possibles causes: a) (improbable) honestedat dels promotors del negoci, i b) (molt probable) inexistència de CDs amb accent menorquí.

Amb accent o sense, vaig decidir posar a prova els coneixements sobre Menorca del cambrer i amb aire intel·lectual vaig deixar caure:

- És veritat que la salsa maionesa és originària de Maó?

El cambrer va arrufar el nas, es va encongir d’espatlles i amb un, ara sí, inconfusible accent argentí va dir:

- Che... no sé. Este... es que jo soy de Ciutadella.

Així doncs, vam demanar patates braves, especialitat de la casa (i de la meitat dels bars de Barcelona) samfaina i albergínies farcides. Aquestes últimes, però, no van arribar mai a la taula, doncs el cuiner va considerar que era millor que tastéssim la sèpia. Traduït això volia dir, que, opció a) se’ls havien acabat les albergínies, o, opció b) la sèpia estava perillosament apunt de caducar i se la volien treure de sobre. Decidida a descartar aquesta darrera possibilitat i pensant en la nostra salut, qual gos de Baskerville vaig enfonsar el nas en la sèpia rastrejant l’olor a podrit. Estava tota concentrada ensumant, quan vaig sentir la veu de l’Òliba, en un to entre avergonyit i irritat, que deia:

-Patosilla, t’ha caigut el nas dins el meu plat. Vols fer el favor de treure’l !!

Vaig aixecar el cap com si hi tingués una molla. Em sentia com si m’haguessin enxampat fent una dolenteria i just en aquell moment el cambrer es va atansar cap a nosaltres preguntant:

-Todo bien?

De sobte es va quedar mirant-me la cara esgarrifat. Vaig sentir l’Òliba que em murmurava:

-Coses, que tens una pota de sèpia penjant del forat del nas.

I jo dissimulant, vaig somriure al cambrer i el més digna possible, amb el tros de peix ballant-me sota el nas, vaig dir-li:

-Sí, todo perfecto. Es que en Ibiza tomamos la sèpia esnifada, sabe... Gracias.

El cambrer va girar cua i l’Òliba em va arrencar la pota de sèpia de la fosa nassal amb brusquedat, mentre deia amb un sospir:

-Alguna cosa em diu que en aquest restaurant, no hi tornarem...

9 comentaris:

  1. Veus...amb aquest post, després de l'ensurt, ja m'has fet riure.

    Seguiré atentament les teves crítiques gastronòmiques per saber on no he d'anar. Pel que expliques aquest restaurantet ben bé que estava "especialitzat" en gastronomía menorquina...però vés...devíen passar una "mala-ratxa". Les patates braves són mundialment conegudes amb DO Menorquí! :)

    Tinc un company de feina argentí que porta quinze dies parlant de la "caldereta" que es cruspirà quan marxi a Menorca la setmana entrant.
    Jo no aniré a Menorca, però ell, com bon argentí, s'ha assessorat (via internés) dels restaurants, dels preus, de les comparatives, fins i tot ha entrat en fòrums de caldaretàires...Ha arribat un moment que no sabia si fer-li "un bufidu". Això sí, coses, si tornes a Menorca, fes-me un truc i li demano un llistat de llocs amb garanties! :)

    Sincerament, vols dir que no hauries de fer-li cas a l'Òliba i obrir un blog de plantes?

    Però segueix escrivint, eh?

    Una abraçada!

    ResponElimina
  2. jajajaja he rigut de gust!! visca Menorca!!! ;-)

    ResponElimina
  3. Ja, ja, ja, no m'ho crec això de la pota penjant del nas però m'ha fet riure. Menorca...és com Mallorca fa 30 anys. Jo li trobo un encant molt molt especial. Serà perquè som illenca.
    I això que els cambrers siguin argentins és d'allò més natural...fa temps que sé que si hi ha un lloc on no pots parlar català és en els bars i restaurants :(

    ResponElimina
  4. M'he petat de riure, que bona falta ens fa, molt bona! m'imaginava el tros de sèpia penjant del nas i l'accent argentí menorquí del cambrer....molt bo! jajajaja

    ResponElimina
  5. Fanal Blau, la veritat es que a Menorca encara no hi he anat (marxo la setmana vinent) així que potser sí que necessitaré el llistat de restaurants :)) No puc obrir un bloc de plantes, no en sé prou :(

    Calaix, :)) m'alegro que t'ho hagis passat bé.

    Vida, fas bé de no creure't res del que escric. Illenca? D'on?

    Elvira, benvingut el riure, no?, que en temps de crisi és una de les poques coses que ens queden que no costa diners!

    ResponElimina
  6. Jo també he rigut un munt!!! m'ha encantat!

    ResponElimina
  7. És bonissim...m'he fet una bona rialla amb la teva propi descripció i amb la història del restaurant.

    ResponElimina
  8. Gràcies anònim o anònima pels teus comentaris i benvingut/da :)

    ResponElimina