divendres, 25 de juny de 2010

Las tres velas


Ahir a les 15.45, al Museu Sorolla, una dona de 35 anys, burlant els serveis de seguretat, es va llançar contra un quadro del famós pintor valencià, destrossant la valuosíssima tela amb un ganivet de tallar pernil. Segons fonts policials consultades per aquest diari, la dona volia apunyalar les tres figures femenines retratades per Sorolla, passejant per una platja amb tres velers al fons. El director del Museu, en una roda de premsa improvisada va confirmar als periodistes que les destrosses són irreparables. La dona, que va ser detinguda pocs minuts després de l’atac per membres de l’equip de seguretat del museu, va ser traslladada a la comissària, on després de prestar declaració, va passar a disposició judicial. La jutgessa, Maria del Carmen Sales Marimon, prendrà durant el dia d’avui una decisió sobre les mesures cautelars que s’han d’aplicar a la detinguda. S’espera que després de l’informe del psiquiatre forense, molt probablement la jutgessa ordenarà el seu ingrés en una institució per malalts mentals, com a mesura provisional mentre duri la instrucció del cas. Aquest diari ha pogut tenir accés al contingut del sumari, segons el qual, la imputada hauria declarat davant la jutgessa que les figures del quadro eren avantpassades seves i que estaven interferint en la seva vida actual, de manera que no li havia quedat altre sortida que eliminar-les. Segons les mateixes afirmacions de la detinguda, tot va començar arran de la seva participació en una web anomenada Relats Conjunts, en la que es presentava la famosa obra de Sorolla, com a inspiració per escriure un relat curt. La dona va participar, mitjançant el seu blog, en la citada proposta literària. Reproduïm a continuació, per el seu evident interès periodístic, el text que va escriure l’atacant del quadro i que segueix penjat en el seu blog:

- Per què vas de negre, besàvia?
- Que no ho saps que el meu marit va morir?!
- Però fa molt de temps d’això.
- Vint anys, dos mesos i cinc dies, exactament.
- I no creus que seria hora de deixar el dol?
- Quan mor el teu home, el dol es porta per sempre més.
- Doncs el meu marit va morir fa dos anys i jo només vaig vestir de negre el dia de l’enterrament.
- Vaig jurar ser-li fidel tota la vida i això faré. No hi ha dia que no el recordi i que no l’enyori. El negre del meu vestit és el senyal del meu compromís, del jurament que un dia vaig fer a l’home que sempre estimaré. I tu hauries de portar també el teu marit sempre en el teu cor, sigui quin sigui el color de la teva roba.
- Jo no puc, besàvia.
- I ara, per què?
- Perquè no el vaig estimar mai el meu marit.
- Mala dona! Caurà sobre teu el càstig de Déu, en pots estar segura.

- Àvia, és la mare aquesta que portes en braços?
- Sí. És la meva petita.
- I te l’estimes molt?
- Més que cap altra cosa al món.
- I ets feliç?
- No, no ho sóc. Però ho puc suportar pel bé de la meva filleta.
- I no t’agradaria marxar i deixar-ho tot enrere?
- La meva filla em lliga aquí.
- Jo també estimo el meu fill.
- Però no estàs disposada a sacrificar-te...
- Tinc dret a viure la meva pròpia vida.
- Ets una mala mare! No estimes el teu fill com cal.
- Això no és cert!
- Et tries a tu abans que a ell. No penses en el que és millor per ell.
- Para, àvia, sisplau.
- Te’n penediràs i aleshores ja serà massa tard.

- Tieta, tu que vas ser una dona soltera i independent, em deus entendre.
- Jo també he fet sacrificis.
- Ah sí? Quins?
- El desig, l’amor...
- Estaves enamorada d’un home, tieta?
- No. Jo era com tu. Sospirava secretament per la meva cunyada. L’espiava quan es desvestia per anar a dormir, acaronava les seves galtes quan dormia la migdiada al jardí, tremolava per una paraula seva... i tenia una gelosia terrible del meu germà.
- I li vas dir a ella?
- Això mai! Vaig patir la meva desgràcia en silenci, fingint-me feliç pel bé de la meva família.
- Tenim dret a expressar els nostres sentiments!
- Parla per tu, egoista! Fas mal als altres, ho saps?
- No és la meva intenció.
- L’infern n’és ple de bones intencions
.

9 comentaris:

  1. Les àvies de l'época, quina menjada de tarro! Viva les tietes lesbianes!

    ResponElimina
  2. Molt bon relat. Original i ben escrit.

    ResponElimina
  3. Molt bon relat! aplaudiments reals!

    ResponElimina
  4. Llàstima que la tieta hagués de patir en silenci!

    Sempre és un plaer llegir-te.
    Un text molt aconseguit, original i interessant!

    ResponElimina
  5. Moltes gràcies. La veritat que aquesta vegada després de penjar el text, no n'estava del tot satisfeta o potser és que em feia una mica de pudor. No ho sé, en qualsevol cas, aquesta vegada us agreixo especialment els vostres comentaris.

    ResponElimina
  6. a mi també m'ha agradat molt ;-)

    ResponElimina
  7. Felicitats! molt ben aconseguit! No és bo per la salut fingir que som algú que no som.
    I la tieta s'equivocava! expressar els sentiments no és sinònim de fer mal.

    ResponElimina