diumenge, 27 de juny de 2010

Imaginant





Una parella jove discuteixen al tren. Ell parla més baix i no el puc sentir però es veu que no em perdo gran cosa:

-No dices más que estupideces. Esto es una cosa muy seria y me jode mucho que me respondas con gilipolleces, cariño.- li engega la noia indignada.

La discussió, pel que puc deduir dels trossos de conversa que m’arriben, versa sobre si el noi ha de pagar o no vuitanta euros al mes per una assegurança mèdica privada. La noia presenta la qüestió en termes dramàtics. Sembla que subscriure aquesta assegurança representi la garantia de viure sà i estalvi fins als noranta i escaig, mentre que la temeritat de prescindir-ne el portarà de cap un infaust hospici, a un llit brut de sang i vomitades, amb una suposada infermera que en realitat només ha estudiat per auxiliar administrativa, mirant-lo compassivament i dirigint-se a un home amb bata blanca:

-Què li sembla que hem de fer amb ell, doctor?

-I jo què sé. Jo només sóc cirugià.

-Però bé que és metge...

-Qui? Jo? Què dius! Jo sóc carnisser. Total, tallar, obrir, buidar... tot és el mateix.

Compungits es miren el malalt, fins que el carnisser exclama:

-I si li amputem una cama?

La infermera-administrativa li llança una mirada estupefacta.

-És que les amputacions són la meva especialitat- es justifica ell.

El tren s’atura en una estació i la parella es perd més enllà de les portes del vagó. Un altre passatger, vestit amb trajo i amb una voluminosa cartera sobre els genolls, pren decidit el seu telèfon mòbil per discutir amb el mecànic la reparació d’un cotxe. Acabada la conversa amb el taller, truca a la seva mare i segons sembla propietària del vehicle per explicar-li, peça per peça, les reparacions imprescindibles per motius de seguretat. Pneumàtics, amortidors i molles, han de ser tractats amb urgència. Déu meu, quina cafetera amb rodes, penso. M’imagino una dona de cabells blancs, molt mudada i excessivament maquillada, que fumant un cigarret amb una boquilla de plàstic, es puja dalt d’un cotxe dels anys seixanta, mentre tres homes forçuts empenyen el cotxe, i ella els crida:

-Vinga, vinga! Que faig tard al bingo!

El tren s’atura de nou i aquest cop sóc jo la en descendeixo per mesclar-me amb una multitud dispersa i atabalada, que torna de la feina o de les classes o de visitar a una tieta malalta per anar cap a casa o cap a una altre feina o unes altres classes o a visitar una altra tieta malalta. El metro em porta a casa de l’Òliba, que feliç i somrient em fa pujar al terrat, on una noia rossa i d’ulls blaus em saluda amb accent estranger. No goso preguntar i tu que hi fas aquí, fins que apareix un noi morè amb el cabell llarg recollit en una cua i amb vestimenta lleugerament hippy que l’Òliba, em presenta com en Joan, el cosí d’en Xavi (el veí). Ah, és clar, ara recordo que en Xavi rebia aquesta setmana la visita d’un cosí de València i aquesta noia deu ser la seva xicota. Alleujada perquè ja tothom em quadra, pregunto:

-I quan veu arribar?

-Jo ahir en avió- respon en Joan- I a ella la vaig conèixer a l’autobus i com no tenia on estar-se, la vaig portar cap aquí- afegeix, desmuntant la meva teoria de que són parella.

I tant, i tant, és d’allò més natural conèixer algú a l’autobus i oferir-li que es quedi a passar uns dies a casa del teu cosí... natural, en algun altre planeta on jo no dec haver estat mai, penso esparverada. Ràpidament la meva imaginació paranoica s’imagina la dolça joveneta rossa, que fa cara de no haver trencat mai un plat, llevant-se a mitjanit amb un ganivet de proporcions increïbles a les mans i apunyalant en Xavi i el cosí en un tres i no res.

A soles amb l’Òliba, li pregunto dissimulant el meu esverament:

-Però i aquesta noia, com és que s’està a casa el Xavi?

-És que no tenia enlloc on anar i està millor aquí amb nosaltres que som bona gent, que no pas en qualsevol altre lloc on vés a saber amb qui s’hagués pogut topar.

- Clar i tant. Jo també patia per la pobra noia.- responc aixecant una cella.

De tornada al terrat, m’assabento que ara en Joan està provant d’escriure relats.

-Yo leí uno en el autobus y era muy bueno- es manifesta la noia giri.

Començo a pensar que el viatge aquest en autobus, potser va ser com el vol en avió de la sèrie Perdidos, i vés a saber en quantes realitats paral·leles han estat aquests dos. Abandono el terrat per anar al sopar del grup de teràpia, mentre em pregunto si la meva imaginació és del tot normal.

6 comentaris:

  1. La imaginació per definició no és normal ;)

    ResponElimina
  2. El teu relat sí que és boníssim. M'ha encantat!

    ResponElimina
  3. No sé si la teva imaginació és del tot normal, però jo de tu no m'hi amoïnaria massa.
    Jo, quan et llegeixo, imagino que un dia escriuré tant bé com tu!

    ResponElimina
  4. Genial! un gran relat amb imaginació! i molt ben escrit...com ja ens tens acostumades

    ResponElimina
  5. S.N. o sigui que per definició no sóc normal?? Bona resposta !!

    Gràcies Kweilan, jo m'ho vaig passar molt bé escrivint-lo :)

    Fanal Blau, jo també voldria fer fotos tan bones com les teves :))

    Gràcies, Elvira, una vegada més :))

    ResponElimina