dissabte, 1 de maig de 2010

Històries de Lisboa


Diumenge, dimarts i dijous eren les seves nits. A la menuda taverna li reservaven una cadira en un racó. Arrastrant la seva cama inútil, hi arribava ben d’hora. No es volia perdre ni una cançó. La propietària la saludava amb un somriure i una breu conversa sobre el temps i com anava el negoci. Quan feia bo, el local s’omplia de turistes, en canvi, a l’hivern eren més els portuguesos que si deixaven caure per fer un mos o una cervesa. La propietària preferia els estrangers perquè gastaven més, però a ella li feia ràbia la seva cara de badocs.

Els músics la saludaven alegres i li preguntaven com anava la vida. Ella tenia ben poca cosa per explicar, doncs a banda d’aquelles nits de fados, res trencava la seva monotonia de soledat i mitja pobresa, però orgullosa, responia amb un silenci misteriós o amb una mirada lúgubre. Amb el seu hermetisme protegia un passat buit i un present frustrant. Preferia que li suposessin amors tràgics i patiments terribles, que imaginessin truculentes històries sobre la seva cama esguerrada, que els rumors li forgessin una existència inventada de passió i dolor. Guardava amb cura el secret dels seus cinquanta i llargs anys de llastimosa mediocritat, la vulgar realitat de que la seva cama era un defecte de naixement i el seus grans amors el Cary Grant i el Brad Pitt.

Cap al final de la nit, quan els turistes ja anaven pels postres i se’ls escapava algun badall, era el seu torn. Recollia la crossa, s’aixecava i tant solemne i digna com podia caminava entre les taules per situar-se davant dels músics. Tenia un repertori escàs que no anava més enllà de deu cançons. Només alguna vegada a l’hivern, quan el públic era del país, li semblava que valia la pena arriscar-se amb alguna novetat.

La seva veu potent semblava massa enorme per la petita taverna i el seu lament profund de les penes no viscudes feia trontollar les copes. Amb ella la trista nostàlgia dels fados esdevenia drama i tragèdia i a ningú deixava indiferent. Recollia amb fingida humilitat els aplaudiments i els bravos del seu escàs públic que, en realitat, eren per a ella com gotes d’aigua dolça per a un nàufrag. Sempre sentia recança quan havia de deixar pas a un altre cantant, com si en acabar la seva breu actuació, se li escapés una mica més la vida, li fugís dels dits una darrera oportunitat de quelcom més.

El més trist era quan la propietària anunciava el final de la vetllada i com els altres cantants feia una volta entre les taules intentant vendre alguns dels seus CDs. Amb la crossa a una mà i els compacts a l’altra li resultava difícil mantenir el seu posat superb, però li calien prou els diners com per esforçar-s’hi cada nit.

Quan de matinada els llums s’apagaven i els clients es dispersaven, després de acomiadar-se, tornava cap a casa, arrastrant la cama dolenta pels carrerons foscos i empinats de l’Alfama, fingint-se capficada en els seus records dolorosos, mentre mentalment calculava les hores que faltaven per la pròxima nit a la taverna.

12 comentaris:

  1. mmm... l'atracció pel trist... la tristesa i la solitud... i aquest silenci per deixar que els altres inventint... i a mi m'encanta Lisboa...

    ResponElimina
  2. Sí, Lisboa és un lloc ideal per inspirar-se. A mi també m'ha agradat molt. Una abraçada

    ResponElimina
  3. Una història talment com un fado....m'ha agradat moolt..." Amb el seu hermetisme protegia un passat buit i un present frustrant"
    Abraçades!

    ResponElimina
  4. Després de penjar-la m'he adonat que hi falta música: un fado!
    En buscaré un de ben dramàtic i l'afegiré.
    Elvira, gràcies pel comentari, m'animes molt, com sempre. Una forta abraçada.

    ResponElimina
  5. Escolta els fados de la Névoa!
    Per què serà que ens atrau la tristesa?

    ResponElimina
  6. Ja està fet. M'han agradat els de la Névoa, pero al final m'he decidit per un de la Mariza.
    gràcies S.N. i benvinguda!

    ResponElimina
  7. Si t'ha agradat Lisboa, que sembla que t'ha agradat, pensa que la Mariza i la Dulce Pontes vénen cada any a Barcelona a cantar. Si tens ocasió, no te les perdis. No te'n penediràs!

    No sé si sabria sobreviure sense música, i sóc, entre moltes d'altres, una enamorada dels fados. Van molt més enllà de la tristesa...

    La Névoa té una veu fantàstica (és el seu nom artístic; és la Núria Piferrer). O sigui que una catalana atrapada pel fado portugués.

    I el text, coses, com si l'estés llegint al bell mig d'un dels carrerons foscos i empinats de l'Alfama. Gairebé m'arriba el cant...
    Una abraçada!

    ResponElimina
  8. M'encanta Lisboa i el text és preciós.

    ResponElimina
  9. Sí Fanal Blau, Lisboa m'ha agradat molt. Espero poder tornar-hi ben aviat.
    Prenc nota de les cantants de fados, però potser les seves cançons a Barcelona no sonen igual :) Una abraçada

    Kweilan, gràcies pel comentari. Ja veig que l'any que ve podem organitzar una trobada a Lisboa ;-)

    ResponElimina
  10. Però com podia estimar Brad Pitt si el comparava amb el Gary Grant??? :) Això mereixeria un fado...

    ResponElimina
  11. I si ho canvio pel George Clooney??
    Benvinguda Vida :)

    ResponElimina