divendres, 21 de maig de 2010

Forasters vingueren...


Quan van arribar en Pere Domic, la seva dona, l’Amèlia, i els seus tres fills, tots els habitants del poble es van adonar que s’acostava una desgràcia. Els nou vinguts es van instal·lar en l’antiga casa de colònies, coneguda també com Cal Llop Negre, que quedava a la vora mateix del pantà, a una mitja hora caminant per la carretera. Només això ja era suficient mal auguri. El primer que li van preguntar a l’Amèlia, quan comprava a la botiga de queviures del poble, va ser:

-I com és que us esteu a la casa de colònies? Si està en ruïnes...- va deixar caure la Sra Pons, propietària de la botiga, dissimulant un interès morbós.

-L’hem comprada. És una preciositat i ens uns quants mesos l’haurem arreglada- va respondre l’Amèlia, alegre i innocent.- Teníem tantes ganes de marxar de ciutat i aquest poble és ideal.

La paraula ideal va ressonar en les orelles de la Sra. Pons, durant uns quants segons. Ideal, ideal. Quina bestiesa i quina gent més estúpida, va pensar, mentre li responia amb un somriure lleugerament sorneguer:

-I tant, aquí us hi trobareu molt bé.

Ben aviat, tot el poble, grans i petits, homes i dones, van saber que l'estranya familia de ciutat trobava la seva nova llar ideal. Això va provocar no poques bromes i rialles cruels que es van esvair, però, de seguida. S’acostava alguna cosa massa fosca perquè la burla durés gaire.

L’antiga casa de colònies, era, de fet, una masia de pedra i fusta. Havia pertanyut a la família Puigmal, temps ençà, els pagesos més rics no només del poble sinó de tota la comarca. Els Puigmal havien ampliat l’antiga masia, amb pretensions de donar-li un aire més senyorial, i al davant hi havien plantat un jardí de rosers i camèlies. El camí de l’entrada estava escoltat per dues fileres de xiprers podats en forma cilíndrica. També havien fet talar bona part del bosc de pinedes i alzines que l’envoltava, per substituir-lo per roures i acàcies. Tots aquells canvis no van agradar, com és natural, a un poble regit per estrictes i no escrites normes d’austeritat que menystenien qualsevol demostració forassenyada de riquesa o excentricitat. L’enveja és un sentiment molt obscur i provocar-la, una temeritat.

La casa va ser batejada com a Cal Llop Negre, després de la desaparició d’un dels fills dels Puigmal, l’estiu del 1936. El nen només era un nadó i una calorosa nit de primers de juliol la seva mare el va deixar al bressol de l’habitació amb la balconada oberta. Una criada va sentir uns plors i gemecs i va anar a donar un cop d’ull. El seu ensurt va ser enorme en descobrir el bressol buit i taques de sang que conduïen al jardí. En sortir precipitadament a fora, va afirmar haver vist un llop negre fugint amb el nounat entre els ullals. Aquella mateixa nit es va organitzar una batuda d’homes per rastrejar el bosc en busca del nen i el seu ferotge raptor, però no va servir de res. Tant el llop com el nen van desaparèixer sense deixar rastre.

En un altre moment, segurament s'hauria esbrinat alguna cosa més, però la coincidència, poc dies després, amb l’esclat de la guerra va sumir les autoritats en d'altres preocupacions més urgents i es van oblidar dels Puigmal i la seva desgràcia. Més endavant s’haurien de penedir de no haver-se esmerçat prou a resoldre l’enigma d’aquella desaparició, perquè els fets que havien de venir, canviarien per sempre la vida del poble i els seus habitants.

9 comentaris:

  1. Clar! Encara han de passar moltes coses. Gràcies

    ResponElimina
  2. Hauries de posar-te a escriure ja i deixar la gestoria....premi Sant Jordi a la millor novel.la!

    ResponElimina
  3. Gràcies, pel teu entusiasme, Elvira. Ja m'agradaria, ja, però de moment la gestoria m'està prou bé :)

    ResponElimina
  4. mmm... ja veig un home llop... però tu diràs com segueix... ;-)
    molt bó!

    ResponElimina
  5. M'ha agradat moolt i m'afegeixo als que et diuen que està superbenescrit.

    ResponElimina
  6. Moltes gràcies a totes i disculpeu la tardança en contestar i també en continuar. Espero que aviat podré tornar a tenir temps per tenir cura com cal d'aquest blog. Altra vegada moltes gràcies ;))

    ResponElimina