dilluns, 22 de març de 2010

I va esclatar la guerra

El nostre grup de teràpia camina a passos de gegant cap a l’autodestrucció. I no, no té res a veure amb la senyora argentina que va desaparèixer un bon dia sense deixar rastre. Per no deixar, ni tant sols va quedar una espurna d’enyorança. Jo em pensava que amb aquesta benvinguda absència ja havia arribat la tranquil•litat, però no comptava amb la capacitat natural i inesgotable que tenim les persones per barallar-nos.

Ja portàvem un parell de mals entesos resolts amb sessions força tenses, quan l’altre dia vam descobrir que un dels nostres companys ha superat el seu odi vers als nens: ara ens odia a nosaltres. La darrera sessió se la va passar emmurriat, quasi sense parlar i sense participar, posant-nos a tots ben nerviosos. La raó del seu cabreig és que un dia va perdre jugant a indis. Sí, sí, no faig conya.

Vam fer un exercici de relaxació en el que sobrevolàvem un campament indi i poc a poc ens hi anàvem acostant. “Ara trieu una de les persones de la tribu que esteu veient i que sereu vosaltres” ens va dir el terapeuta. Ja cada un amb el seu personatge i el nom que havíem triat (Riu Tranquil, Toro Sentado, Fletxa Veloç, etc), ens vam asseure en grup, vam elegir un nom de tribu (Peus Vermells) i vam haver d’idear un conflicte. Se’ns va ocórrer una sequera que ens deixava sense aliments. Vam escenificar, com si fos una representació teatral, les baralles entre tots els de la tribu davant l’angoixant situació de falta d’aliment, que bàsicament van consistir en un intercanvi de retrets.

Aleshores els terapeutes es van dir que la solució per la nostra fam era matar a un de nosaltres i menjar-nos-el i que ens havíem de posar d’acord per decidir a qui sacrificar. El ex-odia-nens s’havia auto erigit en jefe de la tribu i no parava de repetir frases tipus “aquí mano jo” i “es fa el que jo dic, que per això sóc el cap”, i clar, no ens va costar gaire posar-nos d’acord per fer-ne carn a la brasa i de passada alliberar-nos de la seva dictadura. Però deu ser veritat que fins i tot els tirans tenen el seu corazoncito, perquè al pobre noi li va doldre tant l’assassinat caníbal que va haver d’anar al lavabo, no sé si per amagar les llàgrimes o la mala hòstia.

Total que aquesta mort figurada li ha desencadenat “un sentiment de desànim amb la vida en general i amb el grup en particular”. Alguna cosa així ens va dir, atenció, ja una setmana després de la mort figurada, però com allò de perquè li diuen amor quan volen dir sexe, no vaig entendre perquè ara d’una pataleta en diuen “desànim”. En fi, que l’ambient al grup es pot tallar amb un ganivet i estem a punt de començar a practicar si no el karate físic, almenys el judo verbal.

5 comentaris:

  1. Els tirans potser tinguin com tu dius el seu "corazoncito", però també tenen l'autoestima tan arrossegada pels terres que els acaben fent rastrers.
    I potser els/les odia-nens, ho són,perquè voldrien jugar i no en saben.
    Mireu que no arribi la sang al riu, que sino la propera sessió la podreu anomenar Río Rojo.

    "Jau!" aquí Linterna Azul! :)

    Una abraçada, coses2, se't troba a faltar!

    ResponElimina
  2. El que hauria de fer el tal ex-odia-nens és reflexionar sobre el seu comportament autoritari, és el seu comportament que us va fer posar d'acord en "devorar-lo"....com diu fanal blau que no corri la sang....diuen que quan hi ha conflictes en un grup és perquè el grup s'ha cohesionat....diuen...
    per cert quant temps sense llegir-te! se't trobava a faltar!

    ResponElimina
  3. Jau Linterna azul, potser la proxima sessió optem per dissoldre la tribu i fer-nos tots cawboys :)) Jo també us he trobat a faltar. Una abraçada.

    Elvira, o sigui que quan un grup està coehesionat apareixen els conflictes... que és això la llei del péndol?
    A veure si puc dedicar-me més sovint a escriure i a llegir-vos. Petons.

    ResponElimina
  4. doncs si se't trobava a faltar! ;-)

    ResponElimina