dimecres, 3 de març de 2010

El final... potser

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part:
La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part:
Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona)
(Cinquena part: Nadal a Roma)





Cinquanta parells d’ulls clavats en ella, esperant les seves paraules. Unes gotes de suor al front, les mans sobtadament fredes i la seva veu titubejant:

-El personatge de la meva novel·la ignora la fina línea que separa el bé del mal, l’ambició del delicte, l’ego de l’assassinat...

Aixeca el cap dels fulls que llegeix i comprova sorpresa que els assistents l’escolten atents, concentrats, gairebé fervorosos. La seva veu continua més ferma. Poc a poc deixa de llegir i el discurs va fluint dels seus llavis mentre mira directament als ulls admiratius dels oients. El públic riu les seves bromes, somriu amb les ironies, es posa seriós en els moments dramàtics. L’escolten, la segueixen, l’adoren, l’estimen.

Aquesta nit en matarà un d’ells, pensa. Vol veure aquesta mirada de reverència fins a l’últim segon, fins l’instant final, en que l’adoració es transformarà en sorpresa i en pànic en sentir la freda fulla del ganivet penetrar el seu cos.

Arriba el torn de preguntes:

- Com se li va acudir l’argument de la història?- li demana una noia jove amb la cara plena de granets.

- Va ser una nit a Roma. Una nit especial en que alguna cosa va morir i una altra va néixer.

- Quant temps ha dedicat a escriure la novel·la?- pregunta un home gran.

- Poc. Va aparèixer en l’ordinador portàtil quasi com per art de màgia.

- Pensava que tindria tant éxit?- diu un altre.

- Jo no, però un vell amic meu, lamentablement ja mort, estava absolutament convençut que seria una gran obra.

Les seves respostes imprecises i una mica misterioses augmenten la fascinació del públic. Una dona molt elegant i tranquil·la aixeca el braç. En començar a parlar es fa evident que la senyora no participa de l’ambient d’adulació que impregna la llibreria.

-No creu que el final, amb l’assassinat de la noia, l’ànima bessona del protagonista, l’altra assassina que també ha venut la seva ànima, és una mica masclista?

- Perdó?
La pregunta l’ha descol·locat i com un llampec sent retornar la seva passada existència de conferenciant fracassada.

-Sí, masclista- continua la senyora sense pietat- perquè el protagonista menysté les capacitats del sexe femení. Les dones potser som físicament menys fortes però molt més astutes. Em sembla poc creïble que la noia caigui en una trampa tan òbvia.

-Deixi’m que li digui que té tota la raó- somriu irònica la conferenciant, recobrant el domini de la situació- Les dones som més desconfiades i també més maquiavèl·liques. En escriure la novel·la em vaig voler posar en la psique d’un home, per això la vaig narrar en primera persona. I crec que ho vaig aconseguir tant que potser vaig acabar per tenir síndrome d’Estocolm- aquí es senten algunes rialles- Les novel·les són ficció, però crec que a la vida real tot hauria anat d’una altra manera... És clar, que a la vida real, ningú no es ven l’ànima, oi?

6 comentaris:

  1. Plas plas plas plas! Bon final.....molt bon final ficció dins la ficció!

    ResponElimina
  2. Gràcies pels vostres comentaris i per la paciència de llegir-vos els sis capítols del relat.

    Calaix, no sé si continuarà o no... ja veurem :))

    Petons a totes :)

    ResponElimina
  3. La veritat és que pinta prou bé, com la resta de la història, jo per la meva part tinc en ment algun seguiment pel meu impresentable Galtieri.

    Espero el final de l'autora amb delir.

    ResponElimina