dilluns, 15 de febrer de 2010

En venda


Pou, patí, jardí i bigues de fusta. Un llit tou i un rosari penjat a la paret. Déu vos guard, diu a l’entrada. A vegades la imatge del sant portàtil que toca uns dies a cada veí i quan et canses de mirar-lo, tanques les seves portes de fusta, de casa de nines. Les escales difícils, el terra inclinat. La teulada sobre els nostres caps. El misteri de la sitja de raïm. El retrat dels besavis, tan guapos que costa de creure, cabells rojos i rossos, ulls verds verds i blaus que s’amaguen darrera tons sèpia.

Margarites que apretarien a córrer si tinguessin cames, en sentir les nostres veus infantils contant m’estima, no m’estima. Un petit gronxador. La riera al cap de vall del carrer i l’enorme garrofer que anomenàvem nostre només perquè hi jugàvem.

Dinars llargs de festa major, de sopa, carn d’olla, canelons i sarsuela. Carrers sense asfaltar i cotxes amb pedres a les rodes perquè no llisquin pendent avall. Cadires als portals i veïnes que ens saluden. Veus andaluses barrejades amb accents catalans que diuen antes, per favor, naltrus, aiga i fesoletes.

Figues i panellets. Castanyes i síndries. Cistelles cobertes amb fulles verdes. I raïm, sempre raïm. Preat i odiat. Qui no sap en aquesta terra quan és la verema? Terres de vi pobre i collites a repartir amb l’amo. Diumenges de missa, palmes i palmons, mones de pasqua amb ous durs. Fred i sol, estufes de butà i mànegues d’aigua per dutxes improvisades.

I ara diners. Quant ens pagareu per la nostra casa? Quant ens donareu pels nostres records? Per quin preu deixarem enrere un passat de sòbries renúncies, fe senzilla i pobresa amb gust d’amor? La casa de la meva àvia es ven. Algú la vol?

12 comentaris:

  1. Amb records, carn d'olla i panellets? O es ven sense tot això?

    ResponElimina
  2. No hi ha prou diners al món per a comprar tots els records que hi ha a una casa! i tant que la voldria....

    ResponElimina
  3. Marta, per un bon preu som capaços de fer-los carn d'olla i panellets als compradors :))
    Els records, em sembla que se'ls hauran de portar.

    Elvira, desgraciadament hi ha prou diners per comprar qualsevol cosa. D'això se'n diu ser pràctic i jo ho entenc, però no deixa de fer pena. Segur que la voldries? Mira que els records aliens a vegades fan una mica de iuiu. ;-)

    ResponElimina
  4. Hi ha coses que no es poden comprar amb diners...de tota manera els records van amb tu.

    ResponElimina
  5. Sí, Kweilan, els records, la memòria ens els emportem a tot arreu on anem, per sort. :)

    ResponElimina
  6. Has descrit perfectament la casa de mons avis: pou, ceps i sant portàtil inclosos! L'única diferència és que encara no es ven, tot i que en comptes de garrofers, ara, al voltant, hi ha cases adossades!

    ResponElimina
  7. Jo també m'hi sé reconéixer en bastants d'aquests moments de la casa dels avis.

    En recordo particularment trepitjant raïm, les llesques de meló, els genolls pelats, el molinet de cafè amb calaixet de fusta i un "mundo" atrotinat que contenia un munt de vida i que, amb els anys, vaig fer restaurar.
    I continúo viatjant amb ells.
    Tendre post que traspúa tendresa...

    ResponElimina
  8. m'agradat molt la manera com ho escrius... jo també la voldria la casa i amb records i tot, encara que per mi serien altres coses... potser contes...

    ResponElimina
  9. Marlene, al costat de casa mon àvia també han fet cases adossades. No serem veïnes?!

    Fanal, del molinet de cafè ja no me'n recordava. Perdona la meva ignorància però que és un "mundo"?

    Calaix, segur que et sortirien molts contes i ens els podries llegir vora la llar de foc...

    ResponElimina
  10. Per a res ignorància, noia!
    A casa n'hi deien "mundo". I ho deien així, en castellà... A mi sempre m'ha despertat la imaginació! És un bagul de fusta que feia el servei de les maletes.
    Potser hi hagi altres maneres d'anomenar-lo.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  11. No tinc diners ni vull una casa buida.
    Es pot compartir?

    ResponElimina
  12. No està buida, sinó ben plena. La pots compartir amb els fantasmes, però em temo que la falta de diners serà un problema :)

    ResponElimina