dimecres, 10 de febrer de 2010

L'exercici de la llei

A la meva universitat van fer una prova pilot per fer pràctiques en bufets d’advocats. La idea era superar el clàssic problema de les facultats del nostre país que només ofereixen una preparació teòrica. Les pràctiques no consistien de fet en treballar, sinó senzillament en acompanyar un advocat en el seu dia a dia, per veure judicis, assistir a reunions amb clients o viure en directe una negociació. A mi i a dos companys més ens va tocar un noi jove amb qui de seguida vam establir una relació alegre i fluida. Era tan diferent als professors distants i superiors de la universitat, que ens vam sentir molt afortunats de poder aprendre amb aquell advocat divertit que ens tractava com iguals i que no tenia problema a prendre’s una cervesa amb nosaltres al final del dia. Però a la meva inicial felicitat aviat li van començar a sortir esquerdes.


Els primers dies ja vaig poder constatar que aquell noi era com una espècie de caixa registradora. Quan rebia un client nou no parava cap atenció al problema que li exposava, únicament li interessava quants diners en podia treure. Ens resumia els casos en xifres d’honoraris i a vegades deia coses com “un plet molt suculent, llàstima que no hi ha cap possibilitat de guanyar”. Òbviament tots els litigis es cobraven per endavant. La clau de l’ofici semblava consistir en satisfer al client al principi, per més esbojarrades i absurdes que fossin les seves pretensions (“si home té tota la raó”, “no hi ha dret”, “una injustícia i tant” els deia amb cinisme) amb la intenció de treure-li una provisió de fons el més elevada possible per després embarcar-lo en un procediment llarg, tediós i condemnat al fracàs.


Les negociacions dels contractes eren, en canvi, lleugerament més nobles, doncs enlloc d’enredar el seu propi client, l’advocat només tenia com objectiu estafar a la part contrària mitjançant clàusules indesxifrables, confoses o manifestament il·legals. A sobre sempre intentava que fos precisament l’altra part qui pagués els honoraris. Una cosa així com cornut i pagar el beure.


Però l’experiència més desagradable encara estava per arribar. Els meus companys i jo esperàvem amb ànsia poder assistir a un judici. Quan finalment va arribar el dia d’acompanyar el nostre mentor, vam quedar per trobar-nos als jutjats. Ens va sorprendre trobar el jove advocat, habitualment extrovertit i alegre, en un estat d’ànim apagat i apàtic. Estava, fins i tot, una mica pàl·lid. Silenciosos vam esperar una bona estona al passadís fins que una oficial del jutjat ens va comunicar que en uns minuts ja entraríem a la sala. Aleshores, el noi ens va indicar amb un cop de cap que el seguíssim. Darrera seu ens vam ficar dins els lavabos i desprès de comprovar que no hi havia ningú més, ens va dir en to misteriós: “Ara veureu com es fa per aconseguir l’actitud adequada per un judici”. Va demanar a un dels meus companys que vigilés la porta per si venia algú i es va treure de la butxaca un sobre de pols blanca, la va buidar sobre el màrmol de la pica i amb la targeta de crèdit la va ordenar formant unes ratlles. Ens vam quedar tots tres allà, plantats, mirant bocabadats com esnifava la cocaïna sense dir ni una paraula. “Apa, ja està! Som-hi!”, va quasi cridar l’advocat, que semblava haver tornat de cop a la vida.


Durant el judici, un tema civil aparentment sense massa importància, l’advocat va demostrar una gran agressivitat, va interrogar els testimonis com si aquella fos una causa de vida o mort, va interrompre constantment a l’altra part amb el propòsit de fer-los posar nerviosos i va fer un al·legat final dur, sense estalviar-se acusacions desmesurades. Els clients, asseguts al nostre costat, somreien satisfets amb el show que estava desplegant el seu lletrat. I de fet, era molt convincent, de manera que calia força sentit comú i serenitat sumats a alguns coneixements de dret, per adonar-se que tot plegat només era fum.

Habitualment els dies de les pràctiques, feia una bona part del trajecte de tornada a casa amb els meus companys, parlant animadament de tot el que havíem après. Aquell dia, en canvi, ens vam separar ràpid amb algun pretext i no vam comentar res del que havia passat. Jo crec que tots tres frisàvem per quedar-nos sols amb els nostres pensaments.

No tinc ni idea d'on els van portar les seves reflexions, però jo em vaig adonar amb tristesa que fer-se gran volia dir assumir decisions irreversibles i vaig enyorar el temps de la infantesa, quan els adults et pregunten allò de “què vols ser de gran?” i pots canviar la resposta cada dia si et ve de gust.

9 comentaris:

  1. M'he quedat al.lucinant. Gairebé sense comentaris. De tota manera, no et desanimis!

    ResponElimina
  2. Osti, com està el món, quina pena :(

    ResponElimina
  3. Kweilan, és un relat, però el que he fet és sumar en un sol personatge el pitjor de la professió.

    Marta, el món dels advocats és ben poc romàntic...

    ResponElimina
  4. Celebro que sigui ficció. Molt ben escrita per cert....i és curiós que un altíssim percentatge de polítics siguin advocats...per sort n'hi ha que deuen ser honestos/es i fan les coses ben fetes....oi? almenys això espero...

    ResponElimina
  5. No sóc advocada però he assistit a molts judicis per temes professionals fent assessorament tècnic; mai no he acabat de païr que molts advocats, convidin a mentir. Em sembla increïble.
    Afortunadament, no podem posar-los tots i totes al mateix sac!
    En totes les professions, malauradament, hi ha qui desbarra; però també hi ha, afortunadament, honestetat, oi?

    ResponElimina
  6. Elvira, sí, els polítics solen ser llicenciats en Dret o en Económiques... No estic segura de si això es bo o no. Hi ha de tot, és clar, però digue'm que el sistema no ajuda als més honestos... És la meva opinió, només.

    Fanal Blau, pel que jo he vist hi ha persones que no els cal gaire que els convidin a mentir, em temo. Per això la declaració de les parts implicades en un judici té avui dia valor zero, els jutges no es creuen una paraula. És trist. També hi ha advocats molt correctes, clar.

    Gràcies pels vostres comentaris, una abraçada.

    ResponElimina
  7. Menys mal que llegeixo que és un relat, que si no.... Una feina ben delicada, i tant que si, uf.... Bona feina :) Un petó gran

    ResponElimina
  8. Ei coses2 que has quedat finalista (la segona)del premi a la millor entrada de bloc organitzada pel Ramon....moltes felicitats!

    ResponElimina
  9. Hola Cris, una feina que està sempre en el límit de fins on és legítim arribar... Gràcies, petons!

    Elvira, gràcies! ho acabo de veure i ha estat un magnífic regal de dilluns! Felicitats a tu també!

    ResponElimina