divendres, 1 de gener de 2010

Nadal a Roma

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part:
La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part:
Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona)


Jo mateixa li vaig donar la idea, sense adonar-me’n. Estàvem a Roma el dia de Nadal. Portàvem varis dies a la ciutat, gaudint de les seves meravelles, de l’alegria vital dels seus habitants, el caos del seu tràfic i l’elegant decoració nadalenca. Em vaig posar tendra i li vaig dir:


- Creus que avui també ho haurem de fer?

- El què?- Va preguntar ell, despistat.

- Ja ho saps... matar.

Es va posar en guàrdia, com si hagués tocat un tema prohibit.

-I per què no?- va respondre lleugerament agressiu.

-Doncs perquè és Nadal.

-I què? Creus a que ens afecta? No siguis bleda.

Vam quedar-nos silenciosos, fins que jo hi vaig tornar.

-Potser avui hauríem de fer alguna cosa diferent.

-Vols deixar-ho estar d’una vegada.

-Escolta’m un moment, estava pensant que avui, enlloc de matar dos pobres innocents, podríem buscar algú que s’ho mereixés. Saps que vull dir? Així podríem contribuir una mica a fer el món millor.

- I què faràs? Aniràs a la policia i els demanaràs l’adreça d’un psicòpata? No diguis tonteries.

I així va acabar aquella conversa. Però, potser dolguda per com m’havia parlat, una idea es va disparar dins meu. Ni falta que em feia anar a la policia a demanar-los on trobar un assassí: en tenia un al costat.

No se’m va passar pel cap, que ell podia estar pensant el mateix.
-------------------------------------------------------------------------------------------------


Sabia que el meu gran èxit literari, el definitiu, el que em posaria el meu nom entre els grans, al costat de Tolstoi, Shakespeare, Garcia Marquez i tants d’altres, seria pòstum. Ja portava mesos treballant en les meves memòries, menys extenses que les d’en Pujol, però molt més intenses. Només es podrien publicar un cop jo no hi fos, d’altra manera la meva llibertat i potser també la meva vida correrien perill. Quan la vaig conèixer a ella, el meu alter ego, la meva ànima bessona, companya de tribulacions i de pacte inconfessable, de maledicció i benaurança al mateix temps, el primer pensament que em va venir al cap, va ser quina gran secundària seria per la meva novel·la autobiogràfica.

No vaig pensar en matar-la, fins aquell dia a Roma. Era Nadal i es va posar cursi. Volia convertir el nostre pacte pel qual estàvem obligats a servir a la mort cada nit, en una espècie de mala còpia de Dexter. No li podia pas consentir una cosa de tan mal gust. De sobte, com una premonició vaig veure clar quin havia de ser el final del seu personatge: l’havia de matar. Per gelosia, per enveja, per venjança, perquè n’estava fart, per fer un favor al món, perquè cada dia morís algú menys o visqués algú més. Ja acabaria de perfilar els motius més endavant i si calia, després em podria prendre alguna llibertat literària, que tampoc cal que unes memòries siguin fil per randa fidels a la realitat, no siguem estrets de mires. El cas és que quan més aviat me’n desfés millor.

No vaig caure en que ella podria tenir la mateixa idea. Els escriptors no acostumem a considerar la possibilitat de que els nostres personatges pensin pel seu compte.

7 comentaris:

  1. Plas plas plas aplaudiments! de debó fes-me cas t'espera un prometedor futur literari....i quan siguis famosa i signis llibres i tot això ...ja en parlarem...;-))

    ResponElimina
  2. de Roma al cel... (o a l'infern?) ja ho ha dit tot l'Elvira ;-)

    ResponElimina
  3. Elvira, em temo que sobre estimes el meu talent i crec que també la meva juventut. De tota manera la idea de signar llibre no m'atrau gaire. Tinc una caligrafia poc romàntica i una firma sosa. La gent es queixerien :))

    Calaix, de Roma al final, que ja toca i que encara no he decidit.

    Gràcies a totes dues, per llegir i per comentar.

    ResponElimina
  4. M'imagino la nota als diaris, però deixaré que ens ho expliquis.

    ResponElimina
  5. Doncs ja imagines més que jo, perquè la veritat que estic una mica encallada, ara que arriba el moment del desenllaç.

    ResponElimina