dimecres, 13 de gener de 2010

La poma de la Blancaneus





Llegint el blog de l'Elvira i Calaix que parlaven de pomes, m’he recordat de la poma de la Blancaneus. No sé si us heu fixat mai en el lapsus d'aquest conte. Suposo que ja coneixeu la història: tot allò de la madrastra, el mirall, els set nans, la poma enverinada i el Príncep Blau. Bé, doncs, resulta, aquí està la confusió del conte, que quan la Blancaneus va mossegar la poma, no se la va empassar sinó que se li va quedar el tros de fruita travessat a la gola. O sigui que no va morir enverinada sinó escanyada. La poma era màgica, fatídica, embruixada, però no verinosa.

El que poca gent sap és que segueixen existint pomes d’aquestes. Són una varietat molt especial, que produeixen uns pomers plantats en terres sinistres, amb llavors i arrels que han estat prèviament sotmeses a un procés d’encanteri maligne molt complicat. La seva collita és molt minsa i per aconseguir-ne una, t’has de dirigir a alguna de la vintena de bruixes més reputades de l’inframón.

A Catalunya tenim la gran sort d’acollir una d’aquestes bruixes, que amagada en una casa solitària d’un paratge remot de Lleida, del qual no m’està permès revelar-ne ni el nom ni la ubicació, cada deu anys té el privilegi de vendre una i només una, poma assassina. No la ven a qualsevol, com us podeu imaginar. La dificultat de la compra, no és tant el preu, una bona suma, que per raons de bon gust ara no diré, sinó que entre els molts possibles compradors la bruixa ha de creure que ets la persona adequada per endur-te la fruita de la mort.

Jo conec una senyora que ara fa uns anys, es va dirigir justament a l’hivern i com ara, en uns dies de molt fred, cap aquella masia centenària i feréstega per aconseguir-ne una. Es va endinsar a peu, enmig d’una tempesta de neu i vent, per camins que amb prou feines podia seguir, estirant de la mà el seu pobre fill de set anys, que no parava de plorar.

No sé què li devia dir a la bruixa, tot i que suposo que no van ser pas les paraules allò que la va convèncer. Puc imaginar que en contemplar el seu rostre, la bruixa devia descobrir la innocència d’aquella mirada espantada. O potser com nosaltres tantes altres vegades, va veure també la bruixa, un ull morat o algun blau que mal tapava el jersei de coll alt i no li van caldre preguntes per saber que aquella era una dona desesperada. El cas és que va ser aquella dona del meu poble, l’elegida entre molts altres.

Poc dies després, un migdia de febrer, al final del dinar, de postres, ella, el seu home i el nen, van menjar una poma cada un. Tots tres van mossegar la seva fruita al mateix temps, les dents de tots tres es van enfonsar en la dolçor d’una poma madura i saborosa, però només un d’ells es va escanyar. El tros de poma se li va quedar travessat a la gola i va començar a fer senyals desesperades a la dona i el fill perquè l’ajudessin. Però ells només es van mirar i van somriure.

Tot això m’ho va explicar la, aleshores ja, vídua, quan vaig encarregar-me dels papers i impostos de l’herència. Ja ho diuen que els advocats som com confessors. Després de sentir aquella terrible història, que la dona em va relatar en un moment de debilitat, em vaig passar unes quantes nits sense dormir, agobiada per esbrinar si era o no el meu deure moral acudir a la policia. Finalment, vaig arribar a la conclusió que de tota manera, ningú em creuria, així que vaig deixar de preocupar-me. Però segueixo sense poder evitar una esgarrifança que em recorre tot el cos, cada vegada que veig algú mossegar una poma vermella.

14 comentaris:

  1. Ara és temps de pinya i mandarines.... nyam nyam :) Bona història!!

    ResponElimina
  2. Bonissím! m'ha agradat mooolt aquesta història de bruixes, pomes i justícia ( m'ha agradat que s'escanyés precisament el malvat)Les pomes valen molt!

    ResponElimina
  3. Ostres! Boníssima aquesta història.

    ResponElimina
  4. Molt bona! em sembla que només menjaré pomes de l'Empordà ;-)

    ResponElimina
  5. Ara que en conec l'existència, em limitaré a les pomes grogues.

    ResponElimina
  6. Genial!

    Croinx...espero no ennuegar-me...:)

    ResponElimina
  7. Ves, jo sóc més partidari de condemnar a la vida eterna, em sembla més cruel.

    Bon relat.

    ResponElimina
  8. Això s'avisa! I jo fent deu pomes al forn, de manera tant innocent sense saber si venien de Lleida, de l'Empordà o del lloc sinistre!

    Vinc de casa l'Elvira! Molt bon conte!

    ResponElimina
  9. Gràcies a tots i a totes pels vostres comentaris! Espero que malgrat el relat seguiu menjant pomes de Lleida :-)

    ResponElimina
  10. Ara que m'he animat a menjar pomes que són tan sanes, llegeixo això...Mmm però si les coses es fan amb cura i sense presses, hi ha menys probabilitats d'ennuegar-se, oi? jeje. Ja he vist el teu plany al meu últim post. A veure com va la segona volta...petonets.

    ResponElimina
  11. Segur que tu no tens raons per desconfiar de les pomes que et donen :)
    Petons.

    ResponElimina
  12. No me'n donen. Les agafo directament del centre de fruita jeje. ;)

    ResponElimina