dimecres, 20 de gener de 2010

Demanant un taxi


Un fet fatídic s’inicia amb una dona sota la pluja aturant un taxi. Com pot ser que un gest tan simple com aixecar un braç desencadeni una desgràcia? Aquesta és la història d’una mala decisió. Presa en un instant. Just quan diu:

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

I sense donar temps a una resposta penja el mòbil. Baixa de la vorera, veu un cotxe groc que s’acosta i alça el braç. Es fica dins el taxi i li dóna l’adreça.

-Vagi ràpid que faig tard- li ordena.

El conductor li respon amb cara de mala hòstia. Poc després enceten una discussió. El taxista no només no vol córrer sinó que, segons ella, ha agafat el camí més llarg. S’acaloren, les paraules pugen de to. El taxista es gira per cridar-li un improperi.

-Atenció!- crida ella espantada.

Una furgoneta que ha sortit del no res i s’ha creuat el seu davant. El taxista dóna un cop de volant a la desesperada. El cotxe patina per la calçada mullada. El semàfor dels vianants està en verd. Un nen creua el carrer. El xiscle dels neumàtics frenant. Un cop sec i un cos petit que salta sobre el capó i xoca contra el parabrises. El cotxe s’atura i el cos rebota contra el ciment.

A la ciutat quasi tots els atropellaments tenen resultat de mort. Un accident. Un fet tràgic. Un número més en les estadístiques. Si ella no hagués anat amb presses, si no hagués agafat el taxi... Què conforma una decisió i no una altra?

Retrocedim altre cop. Escoltem una mica més de la conversa que ella té just abans de pujar al taxi.

-On ets?- li diu la veu a l’altra banda del telèfon.

-Estava mirant sofàs en una botiga

- I bé?

-I bé, què?

-Que si n’has trobat algun?

-Només estava mirant, per comparar preus i qualitats- respon ella irritada.

-Però si ja n’has mirat a trenta de botigues. Ningú diria que comprar un sofà sigui tan complicat.

-Només em vull assegurar de que comprem el millor possible.

-Ja- diu l’interlocutor amb sarcasme.

-Un sofà ha de durar anys, durant els quals ens hi haurem d’asseure cada dia. És una decisió important.

-D’acord- es rendeix- però vens ja?

-Agafo el metro i en vint minuts sóc aquí.

-Buf, escolta la pel·lícula comença d’aquí a res. No arribaràs a temps.

-Merda!-exclama- Agafo un taxi i arribo en cinc minuts.

Una casualitat. Un fet de la vida. Una decisió que sembla intranscendent i que conjura el destí contra una altra persona, personeta en aquest cas, que res hi té a veure. Després de l’accident, del succés, la noia li explica al policia:

-Feia tard al cinema.

La mirada del jove uniformat sembla recriminatòria.

-Era una pel·lícula molt bona- es justifica ella- Avui era l’últim dia que estava en cartellera.

El policia no respon, però ella sent la veu del seu nòvio una estona abans al telèfon.

-No cal que agafis un taxi, dona. En podem veure una altra- li diu amb to suau.

-No, no, que aquesta només la podem veure avui i és molt bona.

-Ja la veurem en DVD.

-No és el mateix.

-Mira, també fan aquell thriller que et feia gràcia i comença una mica més tard.

-Però l’altra és millor. L’hem de veure.

-Però...

-T’he dit que agafo un taxi i arribo en cinc minuts!

Què conforma una decisió i no una altra? El policia no ho pregunta però ho pensa i ella sembla que li llegeixi la ment. Dubta només un instant. Serra les dents i li diu al policia:

-Si el taxista hagués fet bé la seva feina, si hagués estat un bon conductor, tot això no hauria passat.

El policia amb cara resignada omple un imprès. Causa de l'accident. Estrés modern, escriu.

19 comentaris:

  1. Un relat colpidor. I a més perfectament trenat en el tempus, que ens fa veure un cop més fins a quins límits pot arribar l'estupidesa humana.
    I el fotut del cas, és que la protagonista de la història, mai acabarà acceptant la seva part de culpa.
    No sé si l'has enviat una mica tard, però ha pagat la pena esperar.
    Un magnífic relat, felicitats!
    =)

    ResponElimina
  2. Com diu l'assumpta, un relat colpidor; un relat potent...
    Tot i que afortunadament no sempre les conseqüències han de ser tant tristes i aclaparadores, probablement ens hi podem veure reflectits en més d'una situació a la vida.

    Què complexe és comunicar i saber fer-ho, i com has sabut fer-ho tu escrivint!

    Una abraçada!

    Coses2, em sembla un relat excel·lent, de debò.

    ResponElimina
  3. Felicitats pel relat. El trobo deliciosament redactat. La veu en Off, que fa de fil conductor, i hens porta davant i darrera, és molt bona!. Està molt bé com la dona intenta treure's la culpabilitat intentant justificar-se primer, i tirant les culpes a un altre desprès. És un perfecte exemple del que som capaços de fer, per sortir d'una situació incomoda.

    ResponElimina
  4. Un relat impecablement escrit! que colpeix i també fa reflexionar....( no et dic més coses perquè ja veig ,i pots també comprovar, que altres persones quan et llegeixen pensen el mateix que tantes vegades t'he escrit: excel.lent!)

    ResponElimina
  5. M'ha encantat el tractament del temps que fas en aquest relat. Felicitats!

    ResponElimina
  6. Assumpta, culpa és una paraula que no m'agrada gaire per les connotacions negatives que té. Prefereixo responsabilitat o dolor. Segur que aquests sentiments li queden a la protagonista en el subconcient i qualsevol dia els pot recuperar. Gràcies :))

    Fanal, doncs per sort la majoria de vegades les conseqüències no són tan tràgiques. El relat és una mica exegerat per tal de fer-lo més colpidor, però sens dubte que ens passem molt temps preocupats per petites decisions com si ens hi anés la vida, quan a vegades allò més senzill se'ns escapa. Gràcies pel comentari :))

    La meva perdició, gràcies per la visita i el comentari. Si les persones tenim moltes maneres d'intentar evitar enfrontar-nos a allò que ens causarà dolor. Gràcies i benvinguda :))

    Elvira, com sempre moltes gràcies pel suport. Les teves paraules sempre són importants per mi. Petons.

    Kweilan, doncs m'agrada que esmentis el tema del temps perquè precisament ha estat la part més difícil de relat i em feia por que no quedés ben lligat. Moltes gràcies :)

    ResponElimina
  7. Gràcies a tu pel relat, peró soc nen, no nena. ^_^

    ResponElimina
  8. M'ha encantat! Molt ben escrit, colpidor, donant la informació mica en mica i donant una lliçó: les presses no són bones i a vegades poden ser tràgiques!

    Felicitats!

    ResponElimina
  9. La Meva Perdició, ups disculpa la confusió. Benvingut!

    Rita, no són només les presses, sinó també aquesta sed moderna de voler sempre el millor que acaba per estressar-nos. Gràcies :)

    ResponElimina
  10. M'ha agradat aquesta forma d'explicar la història anant fent voltes sobre el fet fins quadrar totes les variables. Felicitats!

    ResponElimina
  11. Un relat magistral! Trobo molt original explicar les coses d'aquesta manera, crec que te n'has sortit molt bé, no crec pas que ho sabés fer, jo! Molt, molt bo, i molt ben escrit, et felicito.

    ResponElimina
  12. Pd40 gràcies per llegir-me i comentar altre cop. M'alegro que t'hagi agradat :)

    Xexu, doncs la idea d'explicar-ho així no és del tot original, de fet, em vaig inspirar en el llibre "Violada. Una història d'amor" que també va donant voltes sobre un aconteixament terrible, una violació, i la va explicant al mateix temps que avança la història posterior. Gràcies per passar-te per aquí i pel comentari.

    ResponElimina
  13. M'ha copsat. M'ha fet reflexionar. Això m'agrada... acabe de descobrir un blog que paga la pena :)

    ResponElimina
  14. Moltes gràcies, Ari. Espero que també t'agradin els próxims relats :)

    ResponElimina
  15. "Com pot ser que un gest tan simple com aixecar un braç... ?" M'has fet recordar "La immortalitat" de Milan Kundera.
    El fil conductor d'un gest senzill, inconscient, que desencadena tota una trama literària. A reveuere, M. Pilar Martínez

    ResponElimina
  16. La vida esta llena de decisiones que pueden cambiar el rumbo de tu vida en un solo segundo.

    ResponElimina
  17. Pilar, moltes gràcies pel comentari i benvinguda. Que un escrit meu t'hagi fet pensar en un llibre del Kundera, m'ha deixat sense respiració... M'he llegit molt llibres seus, ja fa anys, i em va semblar tota una revelació.

    Saltinbanqui, da vertigo pensarlo, ¿verdad?

    ResponElimina
  18. Coses2, una molt bona descripció de les presses actuals, d'aquesta urgènvcia, sentiment que ens estem perdent alguna cosa. Està bé estar a l'aguait però també anar amb una mica de calma, no?

    ResponElimina
  19. Xitus, amb tanta pressa per no perdre'ns alguna cosa, al final no gaudim de res. Gràcies pel comentari :)

    ResponElimina